Laura de Andrés Creus. Detinguin aquest home!

Pere Anton Veciana, el primer responsable dels Mossos d'Esquadra, va endegar un sistema de fitxes policials pioner i va procedir a la seva centralització, ja al segle XVIII

Laura de Andrés Creus

Nació Digital. 23.02.13

 

5 de setembre de 1764. El mosso d'esquadra Joan Torrell escriu dessolat, indignat, ple de ràbia. Fa dos dies que han mort son germà, en Manuel, assassinat presumptament a mans d'un contrabandista de tabac. En Joan vol fer-li justícia, i emet una carta desesperada al caporal Josep Veciana. Li assegura que un informador que coneix prou bé el patró de la barca a qui acusen de la mort d'en Manuel, li ha confessat que "se encontrà per lo camí de Tarragona, entre Reus y la Canonja, ab un ruquet disfrassat; esto és: vestit com a pagès, ab calçons, espardenyas y un barret ab las alas baixas". L'informador creu que és ell, i encara hi pot aportar més detalls sobre el presumpte assassí: "És un home de las senyas següents: alt, moreno, ab la parlaria grossera, vestit com tinch dit". En Joan Torrell acaba la missiva demanant a en Josep Veciana que l'ajudi a enxampar-lo: li suplica que en faci les diligències oportunes ("o per tu o per ton amo don Feliph") i que les enviï a l'esquadra de l'Arboç. Tot allò que estigui a les seves mans per intentar donar cerca i captura al malfactor. 

 

Fa més de quaranta anys de la creació de les Esquadres de Vilatants armats, l'origen de la policia catalana, la força de policia civil més antiga de tota Europa. Quatre dècades que els han permès assentar-se en el territori, superant la seva pròpia dissolució (1721) i erigint-se des dels contingents de Cardona i Valls, darrers reductes de la desfeta. Precisament ha estat l’alcalde de Valls, Pere Anton Veciana, qui ha reorganitzat d’esma el cos, arrelant-lo en un ampli ventall de poblacions, de Valls a Riudoms, de Santa Coloma de Farners a l'Arboç. Cada destacament compta amb entre 5 i 9 mossos, i és dirigit per un caporal. La seva missió principal consisteix a neutralitzar la delinqüència comuna en aquells municipis on estan presents i en els pobles de l’entorn. De seguida, però, se’ls gira feina i amb la persecució d’homes armats perillosos contrabandistes. Homes com l’assassí del germà de’n Joan Torrell.

 

Però, als criminals, cada cop els hi és més difícil sortir impunes dels seus delictes. En els anys que duen en actiu, les esquadres sota el comandament de la família Veciana han sofisticat el seu funcionament. Sobretot pel que fa a la generació d’informació, la seva centralització i la seva distribució. D’aquí que la crida desesperada d’en Torrell a en Veciana no hagi estat feta a la babalà. “Les primeres fitxes policials, o documents policials, per parlar amb propietat, recollien els trets bàsics antropomètrics, físics, d’indumentària, inclús la forma de parlar de les persones”, explica el cap del Servei Històric dels Mossos d’Esquadra, Fèlix González Fraile, al públic de la BCNegra que s’aplega a la La Capella per escoltar històries de lladres i polis, de bons i dolents, també dels nostres. “No existia un formulari estandaritzat. Els membres de les esquadres redactaven un paper amb la informació que creien convenient i se’n feien les còpies necessàries per fer-les a mans dels diferents destacaments. D’aquesta manera, tots els agents disposaven de les requisitòries, les sumàries necessàries per poder enxampar els criminals”.

 

La primera policia judicial de tot Europa

 

Aquestes fitxes policials no resten abandonades; se’n fa un arxiu. Formen part d’un complex i ambiciós sistema de recollida i distribució d’informació, centralitzat a la comandància Veciana de Valls, i subordinat a l’anomenada Sala del Crim de la Reial Audiència; és a dir, a l’autoritat judicial. “La Sala del Crim estava localitzada a Barcelona. Era un tribunal que depenia de la Capitania General, la màxima instància judicial del principat de Catalunya en aquella època. Per tant, els Mossos d’Esquadra eren la policia judicial de la Sala del Crim, el braç armat de l’administració de justícia catalana”. La policia catalana, doncs, esdevé la primera policia judicial de tot Europa, i l’èxit del seu sistema de centralització de la informació per a la localització de persones, notori. “Perquè ens fem una idea, tot i la sacsejada que va suposar la invasió napoleònica, encara se’n conserven més de 10.000 documents”, s’exclama González Fraile. La pervivència d’aquests documents no ens parla només de l’eficàcia del sistema de centralització de la policia catalana; també ens demostra que va ser un sistema pioner arreu, inclús abans dels avenços dels grans noms reconeguts per la revolució en la tècnica criminal, com Eugène-François Vidocq. 

 

Vestit com a pagès, amb calçons i espardenyes

 

En Joan Torrell no bada a l’hora d’enumerar el més mínim detall. Sap que hi depèn l'èxit de la cerca de l'assassí de son germà. Relata la seva estatura, defineix la seva parla, es deté en la vestimenta. No ho fa debades. Les fitxes han d’incorporar fins al més mínim detall perquè les esquadres puguin identificar amb èxit l’acusat. “La vestimenta era una matís importantíssim. En aquell època no era freqüent, i encara menys en delinqüents de poc poder adquisitiu, poder canviar de vestimenta amb facilitat”, explica González Fraile. “Així dons, un sospitós podia vestir sempre la mateixa camisa, per tant era importar fer notar de quin color era, recordar si estava esquinçada, etc”, una informació valuosíssima “per trobar una persona que podia moure’s entre Valls i Tortosa, o entre Valls i Barcelona”. L’òrgan judicial també requereix que la informació sigui curosament complerta. “Ens hem trobat casos en què la mateixa Sala del Crim instava les esquadres a què ampliessin les sumàries -fitxes policials- emeses”.

 

 De la Vall d’Aran a Barcelona, a peu, en només tres dies 

 

Com podia funcionar tot aquest engranatge? Podríem pensar que, malgrat la seva  eficàcia, aquest sistema devia ser si més no lent. "No era pas així", nega  categòricament González Fraile. Disposem de proves fefaents. "Revisant la correspondència de la Sala del Crim podem comprovar com aquest tribunal responia a les esquadres només dos dies més tard d'haver rebut la comunicació. Per tant, podem deduir que la informació els havia arribat en un dia i mig". Fins a finals dels segle XVIII, i sobretot principis del segle XIX, les comunicacions es transportaven d’un punt a un altre per mitjancers. "En totes les esquadres hi treballaven un parell de vereders -aquells que duien una vereda, un orde, un avís-. Tenim casos documentats de trameses a peu de la Vall d'Aran a Barcelona en només tres dies", conclou.