ABC-50 hitos de nuestra historia: 10) Pintures romàniques de Sant Climent de Taüll

L’hito número 10 es  titula Pinturas románicas de San Clemente de Tahull.

D’entrada, veure castellanitzat el nom de la població no ens hauria d’estranyar ja que és normal fer-ho quan es tracta de topònims amb una versió pròpia de llarga tradició (així diem i escrivim Londres i no London, Saragossa i no Zaragoza, etc), encara que, com veurem, d’innocent no en té res. Tampoc hi hagués sobrat recordar que són Patrimoni de la Humanitat reconegut per la UNESCO.

El text de la cita és el següent:

“El Pantocràtor de la iglesia romànica de San Clemente de Tahull es la catedral del pincel. Las imágenes hieráticas del románico muestran a los fieles el poder de la Corte Celestial que alumbra con su “Ego sum lux mundi” en el pirenaico Valle de Bohí, el lugar de culto y resistencia, de esperanza”.

Certament, el pantocràtor de Taüll és un dels exemples més espectaculars i bonics de la pintura romànica europea i, també és cert que, en un món on gairebé tothom era analfabet, la pintura era un mitjà imprescindible per transmetre als creients els misteris de Déu i el missatge dels Evangelis.

Cal destacar el fet que, en cap moment, l’autor no diu que siguin unes pintures catalanes. Probablement, l’autor se sent obligat a introduir un tema català, però ho fa de manera vergonyant, situant l’obra en un inconcret pirenaico Valle de Bohí, sense esmentar en cap moment les paraules Catalunya o català. Segurament, el fet de castellanitzar el nom, li va bé per camuflar-ho encara més.

L’autor tampoc no esmenta que el Centre d’Interpretació del Romànic de la Vall de Boí, situat a Erill la Vall està quasi permanentment tancat per falta de pressupost, com a conseqüència de la confiscació dels nostres impostos per part de l’estat Espanyol. fet molt depriment que provoca un gran desencís entre la gent de la Vall que viuen del turisme i dels visitants, que a voltes vénen des de molt lluny a contemplar un Patrimoni de la Humanitat, i es troben amb aquesta frustrant situació.

Val a dir, però, que les pintures de la zona de Boí no són úniques. N’hi ha de precioses deixades de la mà de Déu a altres llocs de la Ribagorça, comarca que es va furtar de l’administració catalana amb la divisió provincial del 1833. La nefasta divisió en províncies de l’estat Espanyol només va deixar sota administració catalana aquesta petita part de la Ribagorça situada a l’est del riu Noguera Ribagorçana, malgrat que, ja des del regnat de Jaume I, els límits occidentals de Catalunya s’havien fixat en el riu Cinca. Les úniques pintures que s’han salvat a la Ribagorça furtada són les que es van poder enviar al Museu Diocesà de Lleida, el mateix que ara volen espoliar, amb una macabra pinça entre el Vaticà i l’Estat Espanyol, en nom d’un bisbat inventat d’administració aragonesa basat en la Ribagorça i altres comarques catalanes igualment furtades, territoris que, des del segle XII, havien estat administrades pel bisbat de Lleida.

Finalment, què vol dir quan parla de la Vall de Boí com a lloc de “resistencia, de esperanza”. De resistència a què? D’esperança en front a què? No hi ha dubte que la resistència és contra els musulmans i l’esperança és la de tornar a tenir una Espanya cristiana amb un poder centralitzat i unitarista atès que l’Espanya musulmana ja no podria complir aquest tant per ell preuada fita.

La gent de la Vall de Boí, com tota la gent de la Catalunya d’aquells temps, no estaven resistint contra ningú que no fos una malura, una sequera o les conseqüències d’alguna guerra privada entre els senyors feudals, i les seves esperances eren tenir un vida llarga i feliç amb les menys privacions possibles i haver fet prou mèrits com per anar al Cel. Qualsevol altra cosa que no siguin són fantasies d’un obsés nacionalista espanyol.

Carles Camp

08.03.13