Carles Camp. Les caixes catalanes: un assassinat premeditat

En el segle XIX, i fins ben entrat el segle XX, a Catalunya, la banca només donava serveis a les classes benestants, fet que impedia a la majoria de la població (obrers, menestrals, petits empresaris, pagesos, etc) gaudir de serveis financers com, per exemple, la inversió dels seus estalvis, l’accés al crèdit, etc. Per satisfer aquesta necessitat social i de forma gradual, es van anar unes entitats, que avui qualificaríem com a ONG (organitzacions no governamentals sense ànim de lucre), anomenades Caixes d’Estalvis. Van néixer com a resultat de l’esforç de la societat civil catalana per oferir serveis financers a aquelles persones que tenien molt complicat, per no dir que impossible a la pràctica, l’accés a la banca comercial del moment.

La primera d’elles, la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona va ser  fundada el 1844, com a culminació d’un projecte engegat el 1835 per la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País i la Junta de Comerç. En una època en què no hi havia vacances ni dies lliures i era impossible faltar a la feina, el fet que la Caixa obrís els diumenges, permetia a la gent assalariada poder treure profit dels seus estalvis.

Van seguir la Caixa d’Estalvis de Sabadell, el 1859, la Caixa d’Estalvis Laietana, el 1863, la Caixa d’Estalvis de Manresa, el 1865, filla de la Taula de Canvis i Dipòsits de Manresa fundada el 1605 (en plena suposada decadència, per cert), la Caixa d’Estalvis de Terrassa, el 1877, la Caixa d’Estalvis Comarcal de Manlleu, el 1896, la Caixa d’Estalvis de Vilanova, abans del 1907, la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears, el 1902, la Caixa d’Estalvis de Catalunya, el 1926, i d’altres, ja desaparegudes. El procés va ser paral·lel i també de gran importància al País Valencià i a les Balears.

Totes aquestes caixes, a més de donar serveis financers a àmplies capes de la població, van endegar una ingent obra social: escoles, centres d’acollida de gent gran, biblioteques, centres de formació, entitats culturals, etc. En uns països catalans on els impostos eren i són permanentment confiscats pel govern espanyol, aquestes entitats van donar els serveis socials que la població catalana es mereixia i necessitava.

Totes elles estaven dirigides per representants de la societat civil que formaven els patronats o comitès directius encarregats de vetllar pel manteniment dels objectius fundacionals i de gestionar la magnífica obra social.

La creixent importància de les caixes d’estalvi, va despertar ben aviat els recels del govern espanyol, que va voler controlar aquest poderós bloc financer. Ja el 1933, Largo Caballero va obligar totes les caixes, pràcticament totes als Països Catalans, a inscriure’s a la CECA (Confederación Española de Cajas de Ahorro) i es va començar a legislar-les.

Passada la guerra, el règim franquista es va apoderar del control de la gestió de les Caixes i va fundar-ne una a cada província que no en tingués, directament sota control de les respectives diputacions. Amb l’arribada de la democràcia, la classe política, en comptes de tornar les caixes a la societat civil, en van continuar mantenint el control. Això va ser nefast, ja que van continuar essent gestionades amb criteris polítics i no econòmics, la qual cosa les ha fet més dèbils del que caldria davant la forta crisi financera que encara patim.

A manca, per causes diverses i amb la destacada excepció del Banc de Sabadell, d’una banca potent, gràcies a les caixes d’estalvi, Catalunya va assolir, superada la postguerra, una sòlida estructura bancària pròpia. Aquest fet no agradava ni al sector bancari espanyol, que hi veia una competència molt molesta, ni al govern espanyol al qual, amb la seva tradicional hostilitat contra Catalunya, li feia nosa un sector financer tan potent i integrat dins la societat catalana.

Per això, quan va arribar la crisi financera que patim des del 2007 es va aprofitar l’ocasió. Amb tota la intenció, s’ha esta més exigent amb les caixes que amb els bancs i, així, totes les caixes catalanes, excepte la de Pensions i la de Girona que va ser absorbida per aquesta, han anat caient o estant a punt de caure en mans de bancs espanyols. Paradoxalment, la Caixa de Pensions, ara convertida en banc, s’ha convertit en la primera entitat bancària espanyola i el Banc de Sabadell, en la quarta. Totes dues entitats s’han espanyolitzat sobre manera en adquirir diverses caixes o grups de caixes espanyoles.

D’aquesta manera, Catalunya no només ha perdut unes importants empreses bancàries, moltes de les quals més que centenàries imbricades dintre del nostre teixit social i econòmic i ha vist com s’esvaïa gairebé del tot la seva obra social, si no que ha assistit, impotent, a la quasi total desaparició del sistema financer distintiu.

Carles Camp

21 de març de 2013