GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials

Editorials

Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Editorial maig-juny 2013. Per què després de 1714 Catalunya no va tornar a ser independent?

Editorial maig-juny 2013. Per què després de 1714 Catalunya no va tornar a ser independent?


Quan les tropes nord-americanes van ocupar Iraq i Afganistan, tothom ha admès que es tractaria d'una invasió provisional en el seu aspecte formal, de manera que, tard o d'hora, aquells estats tornarien a exercir llur sobirania lliurement. La presència nord-americana continuarà sent present però per mitjà d'un tractat de col·laboració amb el govern dels estats abans envaïts. Aquest tractat de col·laboració significa en realitat que els governs locals seran titelles dirigits des de Washington. Sigui com sigui, Iraq i Afganistan seran formalment estats independents.
 
Quan Alemanya va perdre la primera guerra mundial, l'estat alemany va continuar existint en la seva independència formal, malgrat les dures condicions imposades pels vencedors. Quan va perdre la segona guerra mundial, fins i tot malgrat el fet de la divisió de l'estat en dos estats nous (les repúbliques federal i democràtica), Alemanya va continuar existint, formalment, com a estat(s) independent(s).
 
Podríem trobar molts altres exemples en què un estat derrotat en un conflicte bèl·lic continua existint com a estat independent.
 
No és el cas dels estats d'Aragó, Catalunya, Mallorca i València. Quan van ser ocupats pels exèrcits francès i castellà, aquests estats van desaparèixer i mai més, fins al dia d'avui, no han estat restituïts. Per què?
 
1. França ha estat un enèmic acèrrim de l'estat català des de l'Edat Mitjana per dues raons. En primer lloc per la lluita per la possessio dels territoris occitans. El Llenguadoc ha estat sempre un territori iber, i occitans i catalans han compartit aquesta fonamentació antropològica que els fa parlar la mateixa llengua o llengües molt semblants, i en aquest sentit Catalunya va esforçar-se per mantenir units políticament tots dos territoris. La derrota de Pere I a Muret el 12 de setembre de 1213 contra el rei francès Felip II va signifcar la pèrdua de sobirania catalana sobre el Llenguadoc. Sembla que els començaments de setembre senten malament als catalans. Més tard, els francesos van continuar atacant els catalans per fer arribar la frontera als Pirineus, fet que van aconseguir definitivament amb el Tractat dels Pirineus (1659).
 
La segona raó que ha enfrontat sempre França i Catalunya ha estat el domini de la Mediterrània. Els enfrontaments entre la casa d'Anjou i el casal de Barcelona van ser molt intensos en la lluita pel domini de Sicília i Nàpols. La derrota de 1714 i el tractat d'Utrecht va significar la pèrdua catalana d'aquests territoris en benefici d'italians i austríacs, i l'entrada en escena de Gran Bretanya a la Mediterrània. Aquí França va sortir perdent però va aconseguir imposar una dinastia pròpia en el Regne de Castella per mitjà del qual va aconseguir anul·lar Catalunya, finalment sotmesa.
 
Després d'aquests esdeveniments, resulta evident l'interès de l'estat francès per evitar que Catalunya tornés a ser independent. Un estat català sobirà significaria reclamacions incòmodes sobre la Catalunya Nord i el Llenguadoc.
 
2. L'estat de Castella-Espanya és el primer interessat a mantenir sotmesos els estats d'Aragó, Catalunya, Mallorca i València. La independència d'aquests estats, avui encara envaïts, implicaria pèrdues econòmiques i territorials inassumibles que convertirien Espanya en aquell estat menor, Castella, que ho continua essent en tots els àmbits (econòmic, polític, cultural...) però que, definitivament, cauria en una situació de penúria existencial irrecuperable. A més, a diferència d'una Anglaterra que reconeix la naturalesa nacional d'Escòcia, Irlanda i Gal·les, resulta que Castella s'ha cregut la seva pròpia mentida segons la qual Espanya és una nació, de tal manera que la restitució de l'estat català comportaria la destrucció definitiva (després de la independènica de Portugal) del somni tardomedieval i modern d'una nació peninsular. A la crisi política i econòmica s'afegiria una crisi d'identitat nacional que la deprimiria immensament.
 
3. L'estat italià també ha lluitat sempre per evitar que Catalunya torni a ser un estat independent. Resulta evident que un estat català sobirà reiniciaria la seva política d'influència exterior sobre Sardenya, Sicília i Nàpols, per tal de restituir l'estat confederal existent abans de 1714 o com a mínim crear vincles d'amistat profunds. La política exterior d'una Catalunya independent situaria l'estat italià, ja de per si inestable, en un gran perill i l'acostaria a la seva desintegració. Com en els casos espanyol i francès, cal tenir present que l'estat italià es fonamenta en una societat nacional heterogènia, fet que condiciona greument l'estabilitat i la governabilitat. Si encara avui Itàlia sobreviu a les seves constants crisis polítiques i nacionals, i en definitiva a l'artificialitat de la seva constitució social, es deu a l'enquadrament polític europeu basat en estats. França, Espanya i Itàlia són com edificis estructuralment deficients que se sostenen uns als altres. Si féssim caure'n un, caurien els altres.
 
4. Els Estats Units d'Amèrica també han contribuït a la persistència de la submissió catalana sota francesos i espanyols. Ho han fet per l'interès propi a exercir una inflència política i militar determinant contra la Unió Soviètica en temps de la guerra freda, i actualment per garantir la seguretat contra el terrorisme islàmic en benefici d'Israel, Turquia, Egipte i altres estats aliats. Una Catalunya independent no posaria en perill la política dels Estats Units, de fet els afavoriria, però prefereixen no interferir-hi per evitar l'enemistat d'Espanya, França i Itàlia.
 
5. Finalment caldria esmentar l'interès de la Unió Europea per mantenir Catalunya sotmesa a francesos i espanyols. El club europeu està integrat per estats sobirans, i cadascú d'aquests estats no vol veure's afectat per una desmembració territorial que, a més, a curt termini posaria en perill l'estabilitat econòmica, tant de les parts afectades com del conjunt.
 
Davant d'aquest panorama, una ment racional desistiria de l'esforç en el seu procés d'emancipació nacional, però resulta que els catalans no només som racionals. Gràcies a l'educació jònica que arrosseguem des d'Empúries i Sagunt, som metaracionals. Dit d'una altra manera, podem analitzar i podem crear. Tenim capacitat per analitzar qualsevol configuració històrica per difícil que resulti la seva comprensió. Tenim capacitat, també, per fer canviar el rumb de la història. Així ho vam aconseguir imposant el calendari cristià, creant el primer parlament europeu, desenvolupant el constitucionalisme polític i promulgant la primera constitució europea, descobrint el Nou Món i fent la primera volta al planeta, aportant innovacions tecnològiques de primer ordre (fargues pirinenques i foneries de canons,bomba de Sentina, farmacopees, telescopi, transfusió de sang,submarí...), oferint manifestacions artístiques i científiques capdavanteres, etc.
 
La creença en les pròpies possibilitats és l'element clau que ens ha de permetre assolir la recuperació de la condició d'estat sobirà que els catalans vam perdre el 1714. Només depèn de nosaltres.
 
30 d'abril de 2013
 
 
 
 


11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici