Memòria històrica > Articles i documents

ABC-50 hitos de nuestra historia: 15) Cantigas d’Alfons X El Savi

Aquest capítol García de Cortázar el dedica a exaltar la suposada explosió (efímera) cultural ocorreguda a Toledo a mitjans del segle XIII, durant una part del regnat d’Alfons X de Castella, que es coneix com a Escola de Traductors de Toledo, nom aquest darrer que aquest autor no fa servir. Veurem si podem esbrinar per què.

Comença amb aquesta descripció d’Alfons X:

“Rey, guerrero, diplomático, astrónomo, construyó el Toledo multicultural. Rey de los libros, sus fracasos no deben ocultar su dimensión de tolerante e incansable mecenas”.

Una descripció idealitzada del personatge que, com veurem més endavant, s’allunya força de la realitat.

El 26 de març de 1244, Alfons X de Castella, llavors encara infant, i Jaume I van signar el Tractat d’Almirra, pel qual es delimitaven territorialment les respectives zones conquerides als musulmans al regne de València. Anys més tard, Alfons es va casar amb Violant d’Aragó, una de les filles de Jaume I.

Alfons va intentar amb tota mena de tripijocsc adjudicar-se de forma definitiva els territoris i fortaleses recentment arrabassades als musulmans a la zona sud del País Valencià. I quan el seu sogre s’empipava i forçava un encarament per aclarir la situació i castigar-lo per la violació dels tractats, Alfons enviava per endavant la seva dona, Violant, per qui Jaume sentia un profund amor, a plorar i a agenollar-se als peus de son pare per calmar-lo i estovar-lo, cosa que Violant sempre aconseguia. Verament, un estratagema molt viril, digne d’un rei guerrero i de diplomático ben poc.

Alfons va necessitar l’ajuda del seu sogre Jaume I per fer front a la revolta musulmana que es va desfermar al sud dels seus reialmes. L’exèrcit català, dirigit pel futur Pere II va conquerir l’antic regne de Múrcia amb una campanya llampec que va ser l’admiració de tota Europa i, després, Jaume, amb una estúpida obsessió per complir la legalitat, va cedir Múrcia al seu gendre, el qual, com hem dit, no era gens partidari de complir-la.

I Alfons, com a mostra d’agraïment al seu sogre per perdonar-li les violacions del Tractat d’Almirra i regalar-li el regne de Múrcia, es dedicava a donar suport econòmic i sembla que militar a al-Azraq, el cabdill musulmà valencià que va liderar una important i llarga revolta al País Valencià. Aquesta guerra, difícil de gestionar i de dur, va amargar els darrers anys de la vida de Jaume, l’exèrcit del qual va haver de patir alguna sonada derrota que, fins i tot, n’hauria precipitat la mort.

Molt estranyament, de ben segur a causa de la gran devoció que sentia per la seva filla Violant, Jaume I va mantenir molt sovint unes relacions familiars cordials amb el seu gendre i els fills d’aquest, de manera que ha estat la relació personal més íntima i prolongada haguda entre un rei català i un de castellà.

No ha de sorprendre, per tant, que aquesta efímera flor anomenada Escuela de Traductores de Toledo de la qual la historiografia oficial vol fer-ne tota una primavera, la fes un rei castellà que tenia tan profunda relació amb Catalunya.

García de Cortázar conclou el seu escrit dient:

“las Cantigas de Santa María, escritas en gallego y crisol de la devoción mariana del siglo, o el Libro del Ajedrez...son el vivo retrato de su corte”.

D’entrada, qualificar aquestes Cantigas com a “crisol de la devoción mariana” em sembla, com a mínim, hiperbòlic. D'altra banda, no deixa de ser sospitós que

s’escrivís a Toledo una obra d’aquesta importància en un idioma no castellà ( i que no fos el llatí). Alguns historiadors han fantasiat que l’autor fos el mateix Alfons, fet que García de Cortázar corrobora. És clar que ningú ens explica on, quan i per què Alfons va aprendre gallec i a un nivell prou alt com per escriure una obra literària com aquesta.

D’altra banda, García de Cortázar oblida esmentar que (gairebé) tota l’activitat intel·lectual que allí s’hi va desenvolupar va ser de traducció i que, en canvi, l’activitat creadora va ser molt minsa, totalment secundària. Segurament per aquesta raó, García de Cortázar no en parla com a ‘Escola de Traductors’, que és el que, en realitat, va ser. És ben simptomàtic que la historiografia oficial espanyola hagi magnificat d’aquesta manera unes poques dècades d’activitat traductora i d’una escadussera activitat creativa.

En canvi, aquesta mateixa historiografia oficial gairebé mai no esmenta el centre cultural més important de l’Espanya cristiana durant l’Edat Mitjana; un dels més importants d’Europa: el monestir de Ripoll. Tot i que, en justícia, hauríem de parlar de centres, en plural, i afegir-ne d’altres, com Sant Pere de Roda, Vic, Barcelona, Montserrat... Van ser centres on es van recopilar, traduir, copiar i estudiar una gran quantitat de coneixements que arribaven des d’Al-Andalus, sobre les més diverses branques del saber que llavors es rescataven de l’oblit: matemàtiques, astronomia, geometria, medicina, filosofia, etc. I no era una mera activitat de traducció. També s’hi aprofundien i desenvolupaven els coneixements adquirits.

L’alta noblesa catalana, amb el comte de Barcelona al capdavant, protegia i finançava tota aquesta immensa activitat científica i intel·lectual amb una de les més importants, intenses i continuades obres de mecenatge que hi ha hagut a Europa. Al seu costat, el mecenatge d’Alfons X és un no-res.

Malauradament, l’enorme destrucció documental que ha patit el nostre país, (gairebé) sempre intencionadament, especialment les destruccions de l’arxiu de Ripoll i de tot el monestir de Montserrat i, sobretot, l’expressa manca d’atenció dels historiadors, han estat les causes que aquest important fenomen cultural, transcendental per a la cultura europea, sigui totalment ignorat.

El cas més destacat i conegut és el de l’occità Gerbert d’Orlhac (938-1003), que seria papa amb el nom de Silvestre II entre 999 i 1003. Borrell II, que va intuir les seves grans qualitats intel·lectuals, el va fer venir des del monestir occità d’Orlhac. A Ripoll, Gerbert va rebre una formació de primer ordre. Va estar sota el mestratge del bisbe Ató de Vic, expert en matemàtiques, astronomia i música. Gerbert va ser l’introductor a l’Europa cristiana de les xifres anomenades aràbigues i del concepte del número zero. A més d’aprendre matemàtiques, a Catalunya es va convertir en un expert astrònom i se li atribueix la construcció d’un autòmata !

I com que els historiadors oficials espanyols han menystingut, o directament ignorat, tota aquesta immensa activitat cultural catalana, han hagut d’inventar-se unes mai provades, i poc més que impossibles, estades de Gerbert a Sevilla i Còrdova per justificar l’obtenció dels coneixements que li valdrien esdevenir una de les principals figures intel·lectuals, sinó la principal, de l’Europa de finals del segle X.

Va ser la Catalunya dels segles IX i X la porta d’entrada a Europa dels coneixements perduts de l’època clàssica, amb l’ensorrament de l’imperi romà occidental. Els àrabs, al Pròxim Orient, van traduir a la seva llengua el saber antic dels grecs de l’època clàssica. A Catalunya, es van fer les traduccions de l’àrab al llatí i, així, es va transmetre el saber antic a la cristiandat occidental. I aquesta activitat intel·lectual es va anar mantenint al llarg dels segles a un molt alt nivell. Va ser a través de Catalunya, doncs, que es va reintroduir a Occident, via pròxim Orient i al-Andalus, tot el coneixement de l’època clàssica.

La historiografia oficial, per raons polítiques, ignora totalment i absoluta aquest importantíssim fet, cabdal per a la història d’Europa. En canvi, dóna una molt exagerada i immerescuda importància a una mica activitat traductora ocorreguda a Toledo durant un breu període del segle XIII, tot i atribuint-li al seu protector, una poc plausible autoria d’una important obra literària.

Carles Camp

ABC-50 hitos de nuestra historia: 15) Cantigas d’Alfons X El Savi

Política de cookies