Memòria històrica > Articles i documents

Salvador Bonada i Font. No hi ha corrupció a l’estat espanyol

El 23 de març de 2013, en Salvador Bonada i Font va publicar al seu blog una conferènica amb el títol "No hi ha corrupció a l'estat espanyol" en què argumenta la naturalesa consubstancial de la corrupció de l'estat espanyol.

Per poder defensar aquesta afirmació primer cal definir i entendre dos conceptes: què és l’estat espanyol, i què és la corrupció. Definirem la corrupció com la alteració interessada d’un sistema per tal d’obtenir uns resultats per als que no està dissenyat, o que beneficiïn a aquells que alteren i corrompen el sistema. Anem ara per l’estat espanyol, només anant a l’arrel i entenent les seves característiques podrem arribar a una conclusió concreta i veritable.

En lloc d’analitzar les últimes dècades o l’últim segle i mig com s’acostuma a fer, anem als orígens per intentar entendre la gènesi de la bèstia, i potser així podrem entendre la seva actitud i comportament. Situem l’origen d’aquest estat castellà en el temps, hem d’anar al segle XVI, concretament als regnats de Carles I i Felip I els primers sobirans de la casa d’Absburg, els primers Àustries o Àustries majors. Primer, però, hem de recapitular una mica i explicar d’on veníem i per què arribem a aquest punt. És el procés de consolidació d’un poder reial construït contra Catalunya i contra, el que és més important, la seva particular manera d’entendre la cosa pública i l’autogovern.

Catalunya no era un regne a l’ús, era una confederació d’estats que incloïa el Principat del mateix nom (amb la franja de Ponent i els comtats del nord, ara part de França) com a estat matriu i els Regnes de València, Mallorques, Aragó, Còrsega, Sardenya i Nàpols. Aquests estats que formaven la confederació eren autònoms en les formes de govern, compartien sobirà i poc més, però actuaven conjuntament formant el que avui anomenaríem un mercat comú, concretat en els Consolats de Mar, que dotaven al sistema d’un marc legal i de garanties que permetia la lliure circulació de persones, mercaderies, cultura i coneixement, podríem equiparar-ho en el temps amb la Unió Europea actual, però amb estructura confederal. Detall a tenir en compte és que el llibre del Consolat de Mar (del s.XII) es manté íntegrament com a legislació marítima internacional fins a finals del s.XIX. Dins d’aquesta estructura d’intercanvi fluid, entre els estats membres i d’altres estats afins en funcionament dintre del marc mediterrani es va produir una expansió econòmica i cultural que anomenem Renaixement.

D’entre aquests estats la forma d’autogovern més avançada es donava al Principat com a matriu i als regnes de Mallorques i Aragó, i en certa manera el de València. Un Govern constitucional on les Corts en representació de la Nació eren la màxima autoritat i les úniques que podien confegir lleis, recollides a les Constitucions de Catalunya. Lleis que obligaven a tothom, sobirà inclòs, que estava sota les lleis. De forma i manera que per tal de ser príncep de Catalunya no n’hi havia prou amb ser el successor legítim del títol de Comte de Barcelona (que era el títol del que penjaven tota la resta), havia de jurar, acatar, defensar i fer complir les Constitucions de Catalunya. Si no ho feia podia ser deposat per la Diputació del General, que en nomenaria un altre, com va passar amb Joan II, pare de Ferran el catòlic, fet que desencadena la Guerra Civil catalana.

Centrem-nos en Ferran II, un rei d’una nissaga castellana imposada al Compromís de Casp gràcies a la oberta coacció militar, que entenia la seva sobirania sobre el territori i la població com a complerta i absoluta, tal com ho entenien els sobirans castellans i l’alta noblesa afí, i es trobava amb unes Constitucions i Generalitat que no li permetien aquest domini al seu antull. Ja havia patit en pròpies carns la guerra civil entre el seu pare i la Generalitat, i ben aviat va trobar la manera de començar a laminar l’autogovern de Catalunya. El problema era que la potencia econòmica i comercial d’aquells estats regits per Corts i Constitucions era la base del seu poder sobre altres territoris, així que no podia atacar-ho frontalment, com ja havia aprés de l’experiència paterna, així que utilitzà d’altres mitjans més maquiavèl·lics. De fet molts estudiosos afirmen que Maquiavel, en la seva obra “El Príncep” s’inspira precisament en el nostre comte Ferran el catòlic.

Per tal de crear un poder sota el seu control i oposat a la Generalitat, d’obediència reial, imposa a Catalunya la Inquisició Castellana, en substitució de la que ja hi havia a Catalunya que no devia obediència al rei, sinó a la Santa Seu, i no estava enfrontada a la Generalitat. Instaura així un tribunal polític de obediència al poder del rei com a cap d’estat (això ja ens comença a sonar a música coneguda). El primer que fa aquesta inquisició és atacar el nucli de poder econòmic i financer del principat, que des de sempre i en gran part estava en mans de la comunitat jueva o d’origen jueu, els conversos. Aquesta comunitat, que encara que fossin de religió jueva eren plenament catalans, controlava en gran part la banca pública catalana i el sistema de crèdit que permetia el funcionament del comerç, i fins i tot de les institucions. Així doncs, desenterra a un jueu convers que acabava de morir sense descendència, el declara heretge, arrossega el seu cos ja en descomposició per els carrers de Barcelona i incauta tots els seus bens. Però els seus recursos financers estaven dipositats a la Taula de Canvi de Barcelona, la primera banca pública europea, que mantenia el secret bancari i ni la inquisició ni el mateix rei hi podien accedir. Finalment a base d’intimidació i coaccions aconsegueixen trencar aquest secret bancari i fer que la Taula de Canvi li entregui els fons personals del difunt al rei. Això provoca una fuga de capitals fora del principat i és un cop molt dur per a l’economia de Barcelona i de la Nació, i un refermament del poder reial saltant-se les lleis i la sobirania de les corts i la Generalitat. Poc després, es produeix la expulsió dels jueus dels regnes sota el seu domini, amb la conseqüent apropiació dels seus bens patrimonials i financers ara que hi tenia accés, tot just després d’haver aconseguit el finançament de la campanya de conquesta del Regne de Granada, amb el qual no ha de tornar els diners i a més es queda també la resta, negoci rodó. A la vegada aconsegueix debilitar la potencia econòmica del Principat, i per tant la seva capacitat d’oposició.

Fins aquest moment ens trobem amb un conflicte de govern i sobirania, però circumscrit als estats catalans entre el rei (d’arrel i concepció castellana això si) i el govern propi i representatiu de la nació.

No podem considerar el conflicte pròpiament entre Castella i Catalunya, ja que Ferran el catòlic no era rei titular de Castella, exercia el domini reial sobre Castella en nom de la seva muller Isabel,(encara que va ser ell qui la va imposar amb la potencia militar dels exèrcits catalans) la reina titular, i de fet a la mort d’aquesta va haver de marxar cap als seus territoris patrimonials, ja que els successors de Isabel varen ser la seva filla Joana “la boja” i el seu marit Felip I “el bell”. Digne de menció és que en el seu camí fins a territoris catalans la noblesa castellana li va negar l’hospitalitat en els castells del camí i va haver d’acampar al ras, ja que el consideraven estranger i “ catalanote”

Anem a l’inici de l’estat Castellà que arriba fins a l’actualitat. Dins el regnat de Carles I, que va succeir a Ferran com a sobirà dels estats catalans, i que actuà com a regent de Castella en nom de la reina legitima la seva mare Joana, que ja havia estat declarada boja i enclaustrada per la seva “seguretat”, esclata la revolta dels Comuners, o de les comunitats de Castella, per part de les viles i ciutats castellanes i de la nova burgesia que havia fet fortuna amb la manufactura de la llana per a fer panys. El rei Carles no va poder vèncer la revolta, ja que l’alta noblesa castellana i la Seu episcopal de Toledo (església castellana) es van mantenir al marge sense oferir ajut al rei.

Un cop el rei no va poder aixafar la revolta en defensa de les llibertats de Castella, aquesta alta noblesa i església li van oferir ajuda per aconseguir la victòria que finalment es va produir a la batalla de Villalar. Però a canvi, les condicions que van imposar van ser molt dures i van produir una deriva del poder de la corona cap a Castella, que acabà de cristal·litzar després que li haguessin de donar ajuda per sufocar la revolta de les Germanies al regne de València. Desprès d’aquest fets aquesta alta noblesa castellana i l’Església de Toledo pre-configuren l’estat castellà, aconsegueixen la capitalitat i assumeixen l’educació del successor de Carles, el futur Felip II de Castella i I de Catalunya. Ja tenim configurat aquest estat, construït per a ús i gaudi de l’alta noblesa castellana i la església toledana, el “nacional-catolicismo”com se l’ha anomenat en temps més recents.

De tots és conegut que després de Felip I els reis que seguiren, anomenats Àustries menors eren mers reis titelles, centrats en viure els plaers de la cort, i que deixaven el govern en mans de “Validos”, que no eren més que la personificació de l’oligarquia extractiva castellana que controlava la maquinària de l’estat per al seu ús i gaudi personal. De fet ja amb Felip I comença aquest camí de decadència en que aquest estat castellà va anar perdent tots els dominis i territoris aconseguits gràcies a la manera de fer i governar catalana i que anomenaran posteriorment “Imperio espanyol”.

Les continues guerres europees de Carles i Felip delmen la hisenda de la corona, i per molt que raja la plata d’Amèrica no tota arriba al seu destí. Per tenir el control del comerç amb Amèrica i dels seus recursos sembla ser que han concentrat aquest comerç a través de Sevilla, no vol dir això que la resta no puguin comerciar amb el nou món, tan sols es concentra el noliejament de vaixells per a aquest fi a Sevilla i la Companyia d’Indias, per tal de tenir-ho ben controlat i que la corona sigui la única beneficiaria de les taxes generades per el comerç. De la mateixa manera, totes les riquesses extretes del Nou Món anaven a parar a Sevilla, però primer es descarregaven de les naus oceàniques a la desembocadura del Guadalquivir, ja que no sempre (quasi mai) podien arribar fins a la ciutat per el calat del riu, i es passaven a d’altres vaixells menors amb les que el remuntaven. En aquest punt ja desapareixia part de la càrrega que anava a parar a mans d’aquesta oligarquia dominant o “Grandes de España”. Des de Sevilla les caravanes que la portaven pujaven per la anomenada “Ruta de la Plata” que anava fins el cantàbric on s’embarcava per a pagar les deutes de la corona a la banca europea (ja s’havien carregat la pròpia expulsant els jueus). Pel camí la caravana anava minvant a la veu de “que hay de mi parte?” també coneguda com “que hay de lo mío?”

Potser sembli exagerat, però des de llavors aquesta ha estat la tònica d’aquest estat castellà, anar movent grans quantitats de diners provinents de l’exterior per anar-les “dispersant” cap a les butxaques d’aquells que controlen els entramats del poder.

A principis del s.XVII, fruit de la disbauxa, les continues guerres i de l’abandonament del teixit productiu de Castella, les arques reials estaven buides, i de fet ja s’havien produït diverses fallides de la hisenda pública castellana ( no de la catalana, que era diferent), i com ja sabien el camí apres amb la expulsió dels jueus hi tornen, aquesta vegada amb els moriscos, hi mesclem motius de religió, unim a la població carregant tota la culpa de la mala situació a un enemic interior definit, i al expulsar-lo ens quedem les seves propietats, principalment agrícoles i productives, a la vegada que ens carreguem la economia productiva del València i el sud del principat, no sigui que burgesies potents econòmicament posin en problemes l’estat, com varen fer els comuners de Castella.

Tinguem present que ja han expulsat els moriscos, per lo que s’han quedat sense enemic interior al que carregar-li tots els mals, se n’ha de crear un, i aquí neix la catalanofòbia, impulsada per Olivares i la ploma del seu cap de propaganda, Don Francisco de Quevedo i Villegas. En aquella època el regne de València i altre cop Catalunya tornaven a tenir puixança econòmica, com demostra, entre d’altres coses, la recentment recuperada memòria de la reconstrucció i ampliació de les drassanes de Barcelona. Un país en decadència no escomet un projecte d’arquitectura civil productiva tan important si no és que la necessitat productiva ho requereix, i si és així és que aquesta decadència econòmica no és tal, sinó més aviat al contrari. També a Catalunya es produeix un increment demogràfic important durant aquell s XVI i inicis del XVII, i d’entre altres factors cal destacar el canvi en el teixit productiu agrícola que es produeix després de la Sentencia Arbitral de Guadalupe, on es suprimeixen els mals usos i els pagesos poden alliberar la terra del domini del senyor previ pagament d’una indemnització al noble propietari. La terra passa a ser seva i això permet un enriquiment de la pagesia i augment demogràfic.

Si tenim en compte aquest factor podem entendre la fal·lera del Conde Duque de Olivares per el seu projecte de la “Unión de armas” tenia una població amplia a la que no podia forçar a allistar-se. El rei no podia ordenar lleves a Catalunya per nodrir els seus exèrcits en guerra per tota Europa, ja que a Catalunya la població només assumia l’obligació a agafar les armes per defensar el propi territori en cas d’amenaça exterior, a més sempre i quan el príncep encapçalés l’exèrcit i mai per anar a lluitar a l’exterior del Principat (Usatge Prínceps Namque). En cas de guerra exterior el rei ho havia de proposar a les Corts, i en cas que aquesta acceptés la lleva era de voluntaris i a més havien de ser ben pagats, en cas contrari no es podia obligar a cap català a lluitar. En canvi, segons les lleis castellanes el rei podia fer lleves per quintar, és a dir, un de cada cinc homes útils, i pagar-los una misèria, amb el que les desercions eren habituals, i d’aquí també els problemes que generava al nostre país l’allotjament de tropes reials i la manutenció a que estava obligada la població i viles del nostre país, ja que estiraven aquest privilegi fins a l’abús i per mitjà de la presència excessiva de tropes al principat anaven minant les voluntats i la economia catalanes. Això esclata en la Guerra de Separació de Catalunya, mal anomenada dels segadors, on la gent pren les armes en defensa de la nació, expulsa als terços castellans, deposa per la via directe al virrei Santa Coloma i quan un poderós contingent envaeix el principat en represàlia, el derrota de manera humiliant a la Batalla de Montjuïc de 1641.

En aquesta guerra, es visualitza l’autèntic enfrontament de poders, o més ben dit, de dues formes diametralment oposades d’entendre el govern: entre el Virrei o Lloctinent de Catalunya, que és el representant del poder absolut del rei (la palabra del rey es ley), on el territori i la població és propietat del sobirà i pot fer amb ella i amb ells el que li plagui, i per altra banda, Pau Claris com a President de la Generalitat i per tant representant electe (segons la representativitat de l’època, que a ulls d’avui presenta mancances) de la Nació Catalana i per tant de la seva sobirania com a subjecte polític i jurídic (també ens sona a molt actual aquesta música, oi?) ambdret a decidir sobre el seu futur i la responsabilitat assumida de gestionar i defensar el seu autogovern. Una República Catalana Independent li plantava cara al rei totpoderós de les Espanyes i el guanyava i humiliava.

La guerra però va continuar amb la ajuda dels francesos, que no es van demostrar gaire millor que els castellans, que van haver d’acceptar la pèrdua de Portugal per tal d’acabar sotmetent Catalunya, encara que haguessin d’acceptar a contracor l’autogovern català (encara que una mica minvat). Aquest és el preu que vam haver de pagar per no disposar del potencial militar dels nostres veïns castellans i francesos. Per fer la pau definitiva amb França el rei Felip va cedir de manera il·legal els comtats del nord al rei Lluís (no ho podia fer sense la acceptació de les Corts Catalanes, Catalunya sí era un estat de dret) i es va imposar la força de les armes i el poder militar. D’aquesta manera es reduïa el territori català i el seu potencial econòmic, Cal tenir pressent que Perpinyà era la segona ciutat en importància de Catalunya, per sobre fins i tot de Tortosa.

Aquella guerra mal resolta tingué la seva continuació en la Guerra a Ultrança en defensa de les Llibertats i Constitucions de Catalunya, que fou la continuació a les nostres contrades de la guerra de successió que s’acabà (encara que no definitivament) amb els tractats d’Utrecht i on totes les potències europees abandonaren a una Nació d’homes lliures a la barbàrie dels borbons. La repressió, espoli i intent d’aniquilació de la consciència de Catalunya ha hi salvatge i ininterrompuda des d’aleshores, tan sols minvada en moments de debilitat de l’estat castellà després reconvertit en Espanya. Peró quan aquesta debilitat permetia un cert ressorgiment català, sempre hem tornat a voler recuperar l’autogovern, i d’aquesta manera, jugant al gos i el gat hem arribat fins avui.

Cal dir que un patró repetitiu ha estat l’intent obsessiu dels borbons d’unificar i assimilar el territori peninsular sota el seu domini, creant una suposada nació espanyola que justifiqui el seu domini, i en aquests intents han seguit la costum castellana de fer fallides consecutives de la hisenda de l’estat, construint un estat radial per tal d’uniformitzar tots els territoris primer amb la xarxa de carreteres de Carles III i el seu embogiment constructiu a Madrid per a major benefici de la oligarquia dominant, després amb la ferroviària d’Isabel II amb capítols tan luctuosos com el del Marqués de Salamanca, Les dictadures del s.XX amb la extensió de la “Red Radial de Carreteras Nacionales”, i més recentment aquesta pseudodemocràcia al servei de l’aparell de l’estat, amb la xarxa radial AVE. Sempre hi han perdut bous i esquelles, sempre pagant les misses amb calers catalans i estrangers (i, la veritat sigui dita, si que som estrangers en aquest estat castellà), només s’ha de veure l’abrumadora carga impositiva i repressiva a la que sotmeteren a Catalunya, al s.XVIII la pressió va augmentar un 700 %, altra volta al s.XIX a la tornada de Ferran VII (1a restauració borbònica), continuem desprès de la 2a restauració borbònica d’Alfons XII i la pèrdua de Cuba amb un increment del 30% sobre una pressió ja elevada, i que trobem explicada en la obra de Flos i Calcat, i així fins a avorrir.

Durant tot aquest temps però a casa nostra vàrem fer la revolució industrial per dues vegades (la primera estroncada per la guerra del francès, a tenir en compte les ordres que tenia Wellington de destruir el teixit productiu català un cop derrotat l’exèrcit de Napoleó, per sort no les pogué acomplir), el país es va recuperar econòmicament al S.XIX fins a fer una primera “globalització” industrial a finals del segle, a pesar de tenir un estat en contra, va tornar a florir la cultura: Renaixença, Noucentisme, Modernisme i com sempre, a la que aixequem el cap torna a sorgir la voluntat d’autogovern i el dinamisme d’una nació que sempre assumeix la seva responsabilitat i no es resigna a patir dominació estrangera. I com sempre repressió de l’estat castellà, ui perdó, ara s’autoanomena Espanya i té dos mil anys d’història darrera, i encara gràcies, que en segles anteriors fan remuntar els seus orígens a els nets de Noè després del diluvi universal, que té co…., perdó, bemolls la cosa.

Com deia comencem el segle XX amb els fets del cucut i la setmana tràgica, seguit per la dictadura de Primo de Rivera, continuant per una II República espanyolíssima que també ens va fotre ben fotuts (ja n’havien aprés de la primera) seguida d’una guerra contra Catalunya i com a cirereta del pastís quaranta anys de “Paquito primero”, per arribar fins avui amb trenta anys d’una pseudodemocràcia de fireta amb un cap d’estat imposat per un dictador difunt que garantia la continuïtat del règim, i una concepció de l’estat que no ha canviat en cinc segles, amb una burda parodia d’un sistema de partits amb la voluntat comprada per a major glòria de l’estat i manteniment de la “sagrada unidad de la Patria”

I com sempre Catalunya ha ressorgit d’entre les runes i torna a reclamar la seva llibertat i el seu autogovern, el seu Dret a Decidir i la seva voluntat d’assumir la responsabilitat de fer-ho.

En Paraules de Francesc Pujols : “L’esperit català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”

Arribats a aquest punt permeteu-me que us proposi una juguesca. Proveu d’identificar les frases següents i jutgeu si descriuen bé aquest estat castellà/espanyol. Intenteu saber qui les va dir i quan:

El mal està envellit, la reputació perduda, la hisenda pública totalment extenuada, els ministres càrrecs consentits, acostumats a no actuar o actuar de manera tímida i a destemps, tard. D’aquí neixen tots els mals del govern i la justícia, rigor cap, i l’ambició i l’obtenció de beneficis particulars més gran que mai, i amb una manca d’aturador més gran.
Es troba a faltar en els càrrecs de l’administració la competència que requereix el seu exercici. Al govern, alguns n’hi ha de bons, però no gaires. I no és millor la situació a les autonomies i a d’altres nivells de l’administració
Exercici dels càrrecs orientat a l’obtenció de beneficis personals o corporatius, així com desviacions producte de la parcialitat i el favoritisme. Actituds difuses properes a demandes, favors , intercessions i ……PREVARICACIÓ
També en l’administració autonòmica i municipal, no hi ha quasi president , diputat, alcalde o regidor, que no sigui la ruïna de l’estat, i cada dia en creix el número
El funcionament de l’administració dista de ser satisfactori. La rapidesa en la resolució dels assumptes no és la seva característica més destacada
La majoria de les actuacions de la administració es donen en qüestions de segon o tercer ordre i no actuen sobre les qüestions importants
En el tocant a la promoció econòmica del territori, orientada a una creació de riquesa i un teixit productiu propi i autosuficient les actuacions son quasi inexistents i s’actua en benefici de lobbys o grups econòmics i corporacions i no en benefici del comú de la població
Aquesta manera d’actuar desemboca en conseqüències prou conegudes: contracció econòmica, greus pertorbacions monetàries i creditícies, extrema penúria de l’hisenda pública, immens desordre financer, fort creixement de l’administració i augment de la pressió fiscal
El mal és gran i està molt estès , i és evident la rapidesa amb que aquest estat s’acosta a la fallida

Possibles solucions

En primer lloc, el que es té a bé anomenar “mans netes”. Que implica la fi de l’enriquiment il·lícit en l’exercici de càrrecs públics i la desaparició de pràctiques venals.
Que els ministres i càrrecs públics i electes donin inventari del seu patrimoni en el moment de la seva elecció o promoció. Per a frenar aquesta actitud i per castigar excessos passats
Els homes han de servir al càrrec i no el càrrec als homes

Us he de dir que he fet una mica de trampa, n’he modificat lleugerament el llenguatge per fer-lo més actual i les he traduït al català.

Totes elles són del primer terç del s.XVII, concretament del Conde Duque de Olivares , o referides als seus textos i època. A continuació teniu les originals, totes extretes d’un treball sobre el Conde Duque de Olivares i el seu temps del professor González Alonso (http://salvadorbf.files.wordpress.com/2013/03/el-conde-duque-de-olivares-y-su-tiempo.pdf)

Echa en falta en los oficiales de su tiempo el grado de competencia que a su juicio se requería para mejorar el funcionamiento de la administración regia. El Memorial de 1624 abunda en lamentaciones de este jaez, acaso no siempre ajustadas a la realidad pero que tienen todos los visos de ser sinceras y de responder a una inquietud profunda. Entre los corregidores, escribe,«algunos tiene V. Majd. buenos, pero no muchos. No es mejor la situación de las Audiencias, y por to que respecta a las plazas de las Chancillerias, pese a ser tan grandes e inmediatas a las desta corte, no se hallan con los sujetos grandes que fuera necesario, ni en los oidores ni en los presidentes
Combatió, por ejemplo, el ejercicio de los oficios orientado a la obtención de prebendas personales o familiares, así como aquellas desviaciones producto de la parcialidad o el favoritismo. En suma, esa gama de actitudes difusas tan cercanas al «ruego», el favor, la intercesión» y. . . la prevaricación.
En 1624 había denunciado con energía las lacras de la administración municipal . En 1637 afirma que no hay regidor, no hay ministro de justicia inferior que no sea la ruina de los reinos y cada día se crece el numero.
El funcionamiento cotidiano de los consejos en las primeras décadas del siglo XVII distaba de ser satisfactorio. La prontitud en la resolución de los asuntos no era, desde luego, su característica mas destacada
Dominguez Ortiz la percibió enseguida al estudiar las instituciones y mecanismos fiscales del reinado de Felipe IV y la expresa en una frase lapidaria: La mayoria de los millares de consultas que el Consejo de Hacienda elevó a Felipe IV contienen naderias»
En to tocante a la «labranza, crianza, población, navegación de los ríos, trato y comercio., polos a que se reduce el gobierno interior, había que trabajar «con particularísima aplicación y desocupación de otros negocios y noticia experimental de todos los otros gobiernos de Europa reprochan al Consejo de Castilla la escasa atención que venia dispensando a estas materias y le estimulan a redoblarla
Para ello había que conseguir, en primer lugar, lo que con expresión gráfica llamo «limpieza de manos», que implicaba, como es obvio, el cese del enriquecimiento ilícito en el ejercicio de los oficios públicos y la desaparición de las practicas venales en general.
El R. Decreto de 14 de enero de 1622 dispuso, en palabras de Gonzalez Davila,- « que todos los ministros que fueren escogidos o promovidos para los cargos públicos . ., al tiempo de su elección o promoción den inventario de las haziendas que tienen; lo qual -añade el cronista en su ceñido resumen-,quiso (Felipe IV) que se entendiese con los que al presente servían y avian servido, estando vivos, desde el ano 1592 hasta el día de la publicación de su Decreto.«Para freno ordeno los inventarios -leemos en un documento regio de 1627, previsiblemente redactado por el propio Olivares-, y también para castigo de los excesos pasados»
Como leemos en el Norte de Príncipes, han de servir los hombres a los oficios, y no los oficios a los hombres

I encara unes quantes més per acabar d’arrodonir-ho:

La maquinaria gubernativa y judicial de la época se hallaba firmemente asentada y no es arriesgado presumir su resistencia encarnizada a las innovaciones del valido

Uno de los mayores daños, y de que han resultado mayores inconvenientes en grave deservicio mio, y de la quietud y conservación de mis reynos, es el de la inobservancia y dilación en la execución de mis ordenes. . . Diversos recuerdos y advertencias he hecho a mis Consejos sobre esto, y significado con vivo sentimiento el daño, y encargado el reparo. La experiencia me ha mostrado que no ha vastado, y que es necesario usar de medio más eficaz y poderoso.
En el Memorial dirigido a Felipe IV hacia septiembre de 1637 Olivares hace el recuento desesperanzado de tantas fatigas baldias . Impera el fraude, y la injusticia -se lamenta- campa a sus anchas .
Es concebible confirmación mas paladina del fracaso del gobernante que se había propuesto erradicarla?

Fa quasi quatre segles que els mals són els mateixos, pel que seria més correcte dir que no són defectes de l’estat, són característiques d’aquest estat.

Encara us deixo unes perles que defineixen la actitud d’aquest estat envers Catalunya:

En el Gran Memorial d’Olivares de 23 de desembre de 1624, adreçat a Felip IV de Castella, diu així:

“Tenga V.M. por el negocio más importante de su monarquía, el hacerse rei de España; quiero decir, Señor, que no se contente V.M. con ser Rey de Portugal, de Aragón, conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con consejo maduro y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla….”

I encara un altre d’Olivares al “Consejo de estado” de 24 d’agost de 1640:

“Tengo por el primer negocio de todos, hoy, la reducción de Cataluña a la obediencia de vuestra Magestad, Señor, el primer negocio y el mayor es allanar a Cataluña, y si bien creo y espero en Dios que esto se hará con lo que se tiene acá, todavia el negocio es de calidad que se debe prevenir el accidente peligroso de venir los franceses fuertes y ……de asisitir a estos traidores”

I prenguem a consideració una altra frase del bisbe de Sogorb ministre borbònic de Felip, el primer rei Borbò de Castella, sobre el que s’havia de fer amb Barcelona un cop signades capitulacions el 1714, molt en sintonia amb el pensament del sobirà :

“… Desmuela a Barcelona, sus murallas, todas cenizas, todos los edificios que tenían y hoy se mantienen de Ciudad, diputación y armas, con otras antiguallas, bórrese esto. Las Crecientes del Mar batan sus calles, el puerto cegarlo, su linterna derribarla. Verà V.M. Quan humildes son, y escarmentarán todos los demás… Las raices es menester sacarlas de lo más íntimo de la tierra, estas raíces de donde han nacido, siempre es de Barcelona, pues tierra que produce tan malas consecuencias hacerla cenizas…

…seria útil especialmente en estas que tienen humos de Repúblicas, para que se humillen”

Em sembla que queda bastant clar que aquest estat és i ha estat dissenyat per a enriquiment personal d’una oligarquia dominant extractiva incapaç de generar riquesa més enllà de l’especulació i l’espoli dels recursos dels territoris i gentssota el seu domini. Ara aquesta oligarquia està majoritàriament present a l’IBEX 35, en això si que s’ha modernitzat, al menys en aparença

És, per tant, en certa manera estúpid esperar un comportament diferent d’aquest estat castellà/espanyol.

La utilització de les estructures de l’estat i la compra/venda de voluntats dels polítics encarregats de la seva gestió per tal d’alimentar una oligarquia extractiva dominant, no és una corrupció del sistema,

ÉS EL SISTEMA

En tot cas, la voluntat catalana de reeixir per nosaltres mateixos, d’innovar i reinventar-nos a cada generació, de predomini de la iniciativa privada sobre els negocis emparats des de l’estat i especulatius, la nostra capacitat industrial i d’aprofitament i rendibilització dels recursos disponibles, la innovació, la lliure empresa, l’esperit de superació de les gents, la voluntat d’autogovern i d’associació de la població per tal d’articular una societat civil dinàmica i emprenedora que assumeix les seves responsabilitats per tal de poder gaudir dels drets que ens atorguem com a comunitat.

Tot això

ÉS LA AUTÉNTICA CORRUPCIÓ DEL SISTEMA.

I com a tal ha de ser eliminada i esborrada tota memòria d’aquesta personalitat per tal de garantir el domini i benefici de l’estat castellà/espanyol

Cal que recuperem la nostra essència, ens desempalleguem d’aquesta dominació estrangera i estranya, reconstruïm i restituïm la sobirania de la Nació Catalana i tornem a ser aquella Catalunya que va fer de la Mediterrània una terra de llibertat, progrés, cultura i coneixement. Cal que restituïm i modernitzem la manera que teníem de governar-nos, la tenim escrita a les Constitucions de Catalunya. Cal que assumim la responsabilitat, que actuem, que convencem i que vencem, prioritzant el bé comú al particular o corporatiu.Forgem una Nació-Estat, no un Estat-Nació. Homes i dones lliures en una Pàtria Lliure.

Vull acabar amb unes paraules d’un francès, Voltaire en referència al setge de Barcelona de 1714:

“Catalunya pot prescindir de l’univers sencer, però els seus veïns mai podran prescindir de Catalunya”

Salvador Bonada i Font. No hi ha corrupció a l’estat espanyol

La utilització de les estructures de l’estat i la compra/venda de voluntats dels polítics encarregats de la seva gestió per tal d’alimentar una oligarquia extractiva dominant, no és una corrupció del sistema,

ÉS EL SISTEMA

Tot això

ÉS LA AUTÉNTICA CORRUPCIÓ DEL SISTEMA.

Política de cookies