GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica

Articles i documents

Autors
1714
Canàries i Catalunya
Cap a la independència de Catalunya
Catalunya medieval
El franquisme avui
Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Emblecat
Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya
Etimologia de la paraula "Catalunya"
Heràldica catalana a Espanya i el món
Independències americanes
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Eugeni Casanova. El Regne Unit reconeix Catalunya

Eugeni Casanova. El Regne Unit reconeix Catalunya


Eugeni Casanova
 
 
Les paraules de David Cameron donant suport al dret d'independència dels pobles són transcendentals i marquen un punt d'inflexió en la llarga marxa cap al passaport propi. El missatge és evident: l'Europa civilitzada diu clar i català que els conflictes territorials es resolen de manera civilitzada i vol forçar Espanya a negociar. Però va més enllà: si Cameron vol que es voti la independència no deu ser pas per a negar-la quan sigui declarada. Si el Regne Unit reconeix Catalunya, els Estats Units i la majoria de països europeus hi aniran al darrere --o al costat--. I no cal dir els iberoamericans. Què facin Espanya, Rússia o Romania és bastant irrellevant.

El gest de Cameron no és pas aïllat. Les maquinacions de Federico Trillo (únic ambaixador polític de tots els nomenats pel govern de PP, segons que es vanta ell mateix) han tingut segurament l'efecte contrari del desitjat. Atabalat fins a l'extenuació, amb pressions que voregen la insídia, el govern britànic es va negar a fer el 'front comú' contra Escòcia i Catalunya que li proposava Madrid. 'Així és com nosaltres fem les coses', va dir dimecres Cameron. No com Espanya, per tant. L'error de Madrid és pensar que els arguments que fa servir a casa són assumibles fora de l'àmbit de distribució de La Razón, l'ABC o El Mundo. La diplomàcia és, també, una disciplina de tradicions, i 'el cas dels catalans' és present en la historiografia britànica, per bé que es remunti al 1714. No és cap casualitat que l'aliat més antic d'Anglaterra sigui Portugal.

Però el gest de Cameron fa evident una percepció que ja és general. Espanya té tres ambaixades a Brussel·les, davant Bèlgica, l'OTAN i la Unió Europea, que sumen a la capital flamenca un estol de tres centenars de diplomàtics, funcionaris i buròcrates. Des de l'11 de setembre passat tots tenen com a missió primordial de desacreditar Catalunya i torpedinar les iniciatives dels eurodiputats i del govern catalans. Cal afegir-hi els eurodiputats del PP, que s'hi apliquen tant com poden. La majoria de personal europeu, des de comissaris a conserges, comença a estar tip de les seues visites constants, fins al punt que la frase 'ja vénen els espanyols' s'ha fet popular.

L'ofensiva més forta va ser els dies abans del 22 d'abril, quan Artur Mas inaugurà, al Parlament Europeu, l'exposició 'El català, llengua d'Europa'. Tots els diputats proclius i alts representants, un per un, van rebre visita espanyola i, a més, els parlamentaris del PP van provar de fer ajornar l'exposició 'sine die' amb l'excusa que faltaven tres mesos per a unes eleccions. Era la primera vegada que es demanava de suspendre un acte així per uns comicis, malgrat que se n'han fet molts amb menys temps de marge.

Hi van assistir divuit eurodiputats, i això que acostuma a ser complicat que n'hi hagi set o vuit. El cas català desperta un gran interès a la Unió i molts van voler tenir-ne informació de primera mà. Abans de la inauguració, Artur Mas es va reunir amb tres comissaris europeus, un fet insòlit perquè a la UE hi ha uns tres-cents presidents de regió. La comissària d'Interior, Cecilia Mälstrom, liberal sueca, que parla català, va explicar a Twitter que havia 'tingut una interessant conversa amb el president Mas sobre la situació de Catalunya'. També la de Cultura, Androulla Vassiliou, va piular que s'hi havia reunit.

Mas va tenir tracte de cap d'estat a la presentació, sense bandera espanyola. Cent cinquanta persones el van aplaudir després d'haver glossat la llengua catalana. Entre els assistents hi havia càrrecs de primer nivell: la vice-presidenta del parlament, Isabelle Durant; el president del grup liberal-demòcrata, Guy Verhofstad, o el president del partit liberal-demòcrata, l'eurodiputat britànic Graham Watson (favorable a una consulta a Catalunya). No cal dir que la premsa espanyola va parlar de 'fracàs de Mas a Europa'.

Al final, el diputat del PP Luis de Grandes, número dos de la candidatura i membre del patronat de la FAES, es va atansar al president català i li va comentar burleta que el convidava 'al gran acte de la marca Espanya' que s'havia de fer allí mateix.

Aquest 'gran acte' va tenir lloc el 4 de juny i no hi va assistir ni un únic no espanyol. Les sevillanes i el jabugo, per a ells tots sols. El buit de les personalitats europees, total, sense fissures, va evidenciar quina és la reputació d'Espanya ara mateix dins la Unió. Molts països veuen la vocació europea d'Espanya com un simple oportunisme lligat, a la primeria, a un desig de modernització i, sobretot, al fons de compensació. Espanya deixarà de rebre diners estructurals el 2015 i molts pensen que aleshores deixarà de convenir-li Europa.

Els europarlamentaris catalans remeten a l'article 'Después de tocar fondo: una nueva política europea para España', d'un 'espanyolista intel·ligent' especialista en la UE, Ignacio Molina, investigador del Real Instituto Elcano i professor del departament de Ciències Polítiques i Relacions Internacionals de la Universitat Autònoma de Madrid. Molina lamenta el famós 'ensimismamiento' espanyol. Segons ell, la pèrdua de prestigi i influència d'Espanya és fruit de l'arrogància i d'un aïllament voluntari, i esmenta anècdotes com la ira del canceller alemany Gerhard Schröder davant d'Aznar perquè aquest li donava lliçons de creixement econòmic, quan tot el superàvit de la malgastadora Espanya es devia a la caritat de la UE i al drenatge fiscal a Catalunya.

Molina constata que Espanya l'han fet fora dels òrgans directius de tots els estaments de la UE i, malgrat el seu pes demogràfic, ara es troba al nivell de Romania o Lituània. 'Això no és estrany perquè falseja sistemàticament les dades que envia a la Unió, un pecat mortal per a un luterà', explica un eurodiputat.

A còpia de molta dedicació, han aconseguit convertir-se en els pàries de la UE. Ramon Tremosa diu que 'a Estrasburg i a Brussel·les la gent se'n va de la sala quan un espanyol parla. No tenen res a aportar, s'han abonat a la política dels despropòsits i a la mentida com a eina d'actuació. L'economia catalana està en el "core business" europeu, l'espanyola no.' Tremosa cita sovint la frase que li va dir un eurodiputat alemany referint-se a Espanya: 'El fracàs no s'improvisa, tot sovint es guanya a pols.'

Aquest estat d'ànim es palesa amb un seguit de clatellades en pocs dies: vot favorable als corredors mediterrani i atlàntic i contrari al central, petició de la dació en pagament per als casos de desnonament, absència del president Martin Schultz a l'acte de la marca Espanya havent dit que hi aniria, adhesions a Kossove, Gibraltar a la UEFA... I la gran plantofada, un dard directe: els dos premis Ciutadà Europeu per als 'nazis' de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca i per a la separatista Acadèmia de la Llengua Basca.

El primer ministre britànic fa evident ara que nord enllà comencen a perdre la paciència. 'Les paraules de Cameron no valen per a Espanya', ha respost aquest linx de les relacions internacionals que es García-Margallo. Deu ser el famós 'ensimismamiento'
 
 
Més informació:


11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici