Josep Batalla. Ramon Llull: un mag omniscient o un cristià enraonat?

Amb Llull tot s’hi val

Situem-nos. Som l’any 1999. Una novel·la històrica filosòficament mal escrita, L’Art de Ramon Llull i la teoria escolàstica de la ciència, obté el Premi Ciutat de Barcelona en la categoria de Literatura. La concessió del guardó literari a un jove i agut periodista, futur caçador implacable de neocons depredadors, enlluerna els desprevinguts i provincians lectors catalans. Els qui no fa gaire i amb una preparació intel·lectual justeta han aconseguit de superar l’ofec inveterat del tuf religiós («Catalunya serà cristiana o no serà») se senten per fi alliberats. El catalans tenen a l’últim un avantpassat que, sense ser frare, ha estat un lògic i un epistemòleg competent que en plena edat mitjana ha superat totes les mancances de l’aristotelisme escolàstic. N’hi havia per estar cofoi!

I el que era més importat, Llull ho havia fet al marge del cristianisme. La fe cristiana de Llull havia estat una simple concessió a les creences de l’època. Degudament explicades, l’Art i la lògica lul·lianes apareixien com un sistema coherent, vàlid al marge de qualsevol visió teològica del món. Déu n’hi do, oi? Tothom ho acceptà, eclesiàstics inclosos. Ai, mare meva! Les benèvoles ressenyes a les revistes i els elogis laudatoris als diaris no pogueren ser més llagoters. Ningú no gosà dir que es tractava d’una impostura intel·lectual: el llibre —esgarrifeu-vos, resultat d’una tesi doctoral— considerava demostrat allò que simplement s’havia afirmat. És clar que les impostures, com els libels, tenen la seva raó de ser. Ataquen allò que és inacceptable, i defensen allò que és imperiós. Desempallegar-se d’allò que engavanyava semblava llavors ineludible.

Tanmateix la impostura perdura. De Llull, ens ho empassem tot, especialment si ens el presenten com un mag omniscient. Els babaus saberuts ens mostrem ben disposats a acceptar que un avantpassat nostre fou el precursor medieval de la lògica moderna, de la informàtica i de la intel·ligència artificial i tot —no en dubtéssiu pas, ben aviat ho serà de l’ADN i del big-bang; fins i tot ja hi ha qui pensa que no desmereix pas al costat de Stephen Hawking—. Hi ha res de científic que el mag Llull no ho hagi intuït? Ens agrada que ens diguin que en la història de la ciència, el nostre Llull hi deambula aguerrit no sols com el qui superà Aristòtil, sinó també com el qui pot anar de bracet amb Leibniz, Peirce, Frege, Carnap… Amb Llull tot s’hi val. Els homes del barroc el transformaren en una alquimista, els seculars d’avui dia el converteixen en un omnímode visionari científic. Hi ha gaire diferència?

Figura desconcertant

Que se sàpiga, fins ara cap historiador de la ciència no ha avalat l’estirabot de considerar Llull un lògic o un epistemòleg competent. D’explicacions que facin mitjanament creïble aquesta inversemblança, no n’he trobada cap; de falòrnies que la vulguin propalar, les que vulgueu.

No cal anar gaire enrere. Fa un parell de mesos, per Sant Jordi, el diari Ara difongué amb bombo i platerets un suplement amb un títol que anunciava la saviesa d’un mag telepàtic: «Ramon Llull. La influència invisible d’un savi.» Només començar, Daniel Romaní —pel que sembla, un expert en la detecció de fluxos culturals invisibles— ens engaltava sense immutar-se que «el pensament occidental i la cultura catalana no es poden entendre sense el “català de Mallorques”». Potser sí o potser no. En tot cas, un lector modestament escèptic no es pot estar de sospitar que la frase no passa de ser una atzagaiada xovinista, si més no pel que fa al “pensament occidental”. Això de ser imprescindible per a entendre el pensament occidental potser ho podríem dir —i encara amb mesura— de Plató, d’Aristòtil, de Descartes o de Kant. Però de Llull? El senyor Daniel Romaní pot opinar el que vulgui, però no crec pas que sigui indecorós de recomanar-li que no s’afiguri que tots els lectors dels diaris som irremeiablement pallussos.

Cal reconèixer que, de sempre, Llull ha estat una figura incòmoda per a tothom. Inicialment, per a la ortodòxia orelluda. Però ben aviat també per als estudiosos cautes i exigents. Avui dia, els teòlegs, els filòsofs i els medievalistes ben disposats envers Llull s’hi atansen amb simpatia, però ningú, llevat dels lul·listes seculars barcelonins, no el considera un precursor de la ciència moderna.

Llull incomoda tothom perquè és difícil de classificar. Pel que sabem, fou un laic pròxim als paenitentes, grups de cristians fervorosos que anaven una mica per lliure. No sabem gaire res de la seva formació intel·lectual. És segur que dominava més bé l’àrab que el llatí, tota una raresa en l’Occident llatí. Suposem que devia llegir força, però no sabem quins autors trià. És innegable que elaborà una visió religiosa del món, l’Ars, que contenia procediments de combinatòria empírica per assegurar-se que tot hi era relacionat. Però, aquesta manera de pensar era insòlita. Malgrat les aparences, Llull no discorre com els escolàstics. Pensa de manera diferent, però, de segur, no ho fa pas com un científic actual.

Només els lul·listes se senten còmodes llegint Llull. El qui no és lul·lista troba dificultats a l’hora d’interpretar l’Art. Sap que, malgrat que li assegurin que la conversió dels infidels era la raison d’être de l’Art —un tòpic infundat, tot sigui dit—, no li consta que ningú s’hagi convertit mai al cristianisme gràcies a l’Art. Li han dit que l’Art és una mena de lògica universal —una manera de raonar vàlida per a totes les ciències—, però descobreix que una de les qüestions que Llull volia resoldre en la versió definitiva de la seva Art era: «Per què Déu no té principi?» (Quare Deus non habet principium?)

Atès que cap lògic medieval no sostenia que la lògica havia de tractar de Déu, el lector que no és lul·lista es demana: Què és, doncs, l’Art? Anthony Bonner, tot i reconèixer que l’Art no és cap lògica formal, la presenta com si fos una «lògica pragmàtica» (logica utens), però es descuida de dir-nos que, llevat dels bigarrats lul·listes del barroc, no l’ha utilitzada mai ningú. Josep M. Ruiz Simón sosté que l’Art lul·liana és una «artefacte epistemològic», amb el qual —en paraules de Lola Badia— Llull pogué «respondre d’una vegada totes les preguntes que es formulava l’escolàstica en les seves inacabables disputes», una tesi, no cal dir-ho, del tot inversemblant.

Davant aquest deliri entusiàstic dels lul·listes, els historiadors de la lògica s’han mostrat sempre molt cautes. Deixant de banda els exabruptes dels qui a mitjan segle xix qualificaven despectivament Llull de «caparrut talentós» (begabte Querkopf) i de «mig boig» (halb Narre), és incontestable que els historiadors de la lògica medieval se senten incòmodes en estudiar l’Art, perquè parteix de principis i empra regles de deducció que divergeixen dels procediments deductius usuals en els tractats sorgits de les facultats d’arts.

Els raonaments d’un laic creient

És clar que no podem negar que un dels propòsits més agosarats de Llull fou la successiva elaboració de tractats en què pretenia compendiar tot el saber de època (Retòrica nova, Lògica nova, Geometria nova) però els hem de considerar un testimoni de l’afany enciclopèdic dels laics del seu temps que es delien per explicar-ho tot amb la informació de què disposaven i els mitjans imaginatius de què eren capaços. Tanmateix, cal reconèixer que aquestes explicacions tenen ben poc interès per a la història de la ciència.

Ens cal assolir, doncs, una nova imatge de Llull. Ens cal deixar de considerar Llull un mag medieval endevinaire del pensament científic modern. Pel que sabem, Llull fou un home benestant que als trenta anys patí una forta crisi d’identitat que l’abocà a canviar de vida. Probablement experimentà la buidor de l’existència de qui no té valors ben definits. Per trobar sentit a la seva vida, Llull acceptà fermament els valors cristians i es  decidí a viure com un cristià radical.

Sabem que en el seu temps la vida d’un laic penitent comportava emprendre peregrinatges, dedicar-se a la contemplació, compro­metre’s a evangelitzar i fins a assumir la missió de predicar. Llull, decidit a formar-se espiritualment per tal de poder complir plenament totes les exigències de la fe redescoberta, es lliurà a la contemplació i l’estudi. Són fruit d’aquests anys d’estudi i de contemplació un resum de lògica filosòfica, Lògica del Gatzell, i una llarga meditació molt personal, Llibre de contemplació en Déu, escrita en forma de teologia espiritual.

L’activitat contemplativa féu entreveure a Llull —sobtadament potser— que una lògica metafísica inspirada en la teologia natural comuna a les tres religions abrahàmiques, el podia ajudar a elaborar la visió teològica de la realitat que ell anhelava posseir. Som a la font originària de l’Art: donar compte de tota la realitat a partir d’una visió cristiana del món. Originàriament, doncs, Llull es proposà d’elaborar una visió teològica del món que li permetés de donar raó de tot: del món percebut pels sentits, de l’experiència interior i del contingut de la fe cristiana.

Cal qüestionar, doncs, una de les tesis més ben consolidades en la imatge corrent de Llull: l’Art fou pensada perquè servís d’instrument l’apologètic. Aquesta tesi, basada en una interpretació literal de la biografia dictada en la seva vellesa, la Vida coetània, no s’adiu amb cap dels pròlegs de les diverses versions de l’Art, escrits en plena maduresa, on la conversió dels infidels, si hi és esmentada, és tan sols una de les moltes finalitats de l’Art i mai no és considerada la primera.

Certament, l’Art anà eixamplant a poc a poc el seu abast, però Llull mai no la considerà una forma de pensar independent de l’acte contemplatiu. En la mesura que tot el missatge lul·lià se centrava en la recuperació íntegra de la fe, l’Art anà explicitant successivament tot el que la fe cristiana comportava per a la vida d’un laic lletrat.

Per consegüent, a l’hora de determinar quines foren les finalitats originàries de l’Art cal excloure taxativament que Llull es proposés la creació d’un sistema lògic autosuficient: Llull pretengué elaborar allò que modernament ha estat anomenat una «visió cristiana del món», una concepció de tota la realitat assolida a partir de la fe. Com també cal evitar de situar la conversió dels infidels inicialment en el centre de les seves preocupacions. Certament, la missió evangelitzadora basada en raonaments convincents hi és present, però com una conseqüència de la contemplació.

En el pròleg d’una de les primeres presentacions del seu sistema (Compendium seu commentum Artis demonstrativae) Llull afirma que l’Art «té moltes finalitats». Cal remarcar que Llull presenta aquestes finalitats no pas com allò que hom pot obtenir amb un instrument de càlcul, sinó com allò que hom pot assolir amb un instrument formatiu. Més que no pas permetre fer operacions combinatòries, l’Art facilita l’assoliment d’habilitats espirituals: comprendre, amar, adherir-se, refutar, formular, resoldre…

La primera finalitat —ens diu— és ensenyar-nos a «comprendre i a estimar Déu»; la segona és ensenyar-nos a viure honestament, això és, «a adherir-nos a les virtuts, a odiar els vicis»; la tercera és ensenyar-nos a raonar la fe i a justificar-la, això és, «a refutar per mitjà de raons convincents les opinions errònies dels infidels»; la quarta és ensenyar-nos a raonar-ho tot a partir de la fe, això és, «a formular i resoldre qüestions»; la cinquena és ensenyar-nos a integrar tots els sabers en un una visió teologal de la realitat, això és, «a adquirir altres ciències i dur-les a llurs conclusions necessàries».

L’Art lul·liana és doncs, molt més que un mecanisme combinatori o una apologètica raonadora: és un mètode sapiencial, nascut de la contemplació, que ensenya a comprendre, a amar, a discutir enraonadament i a actuar honestament.