Jaume Benages, Hispània

De forma totalment desenfadada, un amic i reconegut historiador tarragoní va dir recentment, durant la presentació d'un llibre per Sant Jordi, que no hi ha cap altre professional que al final de la seva carrera hagi mentit tant com un professor d'història; la seva xocant afirmació es basava en l'actual dinamisme que té la investigació històrica i que contínuament ens fa replantejar, i fins i tot canviar, conceptes que en ocasions crèiem totalment dogmatitzats. Això, en canvi, no té res a veure amb uns altres tipus de mentides històriques que alguns tertulians sense formació o amb molt de cinisme intenten encabir en els debats que actualment es produeixen respecte al democràtic i legítim dret a decidir dels catalans.

El nacionalisme espanyol s'ha apropiat inadequadament del concepte d'Hispània per sentenciar que els habitants del nord-est peninsular, abans que aquests comencessin a parlar en català (segles X i XI), ja eren espanyols. Hispània és, en essència, un terme purament geogràfic que ha anat variant el seu contingut segons les diferents cultures que ens han precedit. Mentre que pels fenicis (els encunyadors d'aquest mot) abraçava les regions litorals més occidentals de la Mediterrània, pels romans implicava la península ibèrica i per les monarquies cristianes medievals, la part del territori peninsular ocupada pels sarraïns.

La Hispània de les primeres centúries únicament era una província de l'imperi romà que ja des de l'inici va ser fragmentada en dos (i posteriorment tres) territoris administratius diferents. Per tant, avui en dia tothom accepta que, igual que la veïna Gàl·lia, la Hispània dels romans no és la prefiguració política de res que hagi pogut esdevenir posteriorment.

La Hispània dels visigots, tres quarts del mateix; els visigots eren un poble germànic que arribà a les nostres terres al segle V; la seva inicial capital a Narbona es traslladà a Barcelona i posteriorment a Toledo; ni en aquest moment de màxim esplendor podem parlar d'una unitat política peninsular consistent, ja que les lluites internes i les altres nacions que també ocupaven aquest espai (sueves i bizantins) no ho feren possible. En tot cas, els visigots només van representar un tres per cent del total de la població i ràpidament van sucumbir a la invasió musulmana, replegant-se cap a la zona nord-est pirinenca, on van formar la Gòtia (que els historiadors posteriorment han anomenat la “Marca Hispànica”, futur embrió dels comtats catalans). Si volguéssim ser molt puristes, l'anomenada “reconquesta” només seria un terme adequat (i de forma molt parcial) si l'apliquéssim a la zona catalana; a Astúries, el llegendari Don Pelayo, probablement no va comptar amb l'ajuda significativa de gaires visigots.

Per altra banda, cal assenyalar que ni romans ni visigots varen poder ocupar mai el País Basc; de fet, coincidint amb l'inici de la invasió musulmana, el rei Roderic encara estava batallant en aquesta zona en l'enèsim intent per reduir-la. És bonic recordar que, fins i tot dins de l'actual territori català, i més concretament en la zona de l'alt Pallars, segurament es va parlar el basc fins als voltants de l'any 1000. En tot cas, si algun espanyolista continua insistint en el tema d'Hispània, cal convidar-lo immediatament a anar a explicar les seves teories als portuguesos (els hispans d'occident), a veure si aconsegueix alguna cosa diferent d'una gran rialla.

El que realment ha marcat l'organigrama i els conceptes polítics i culturals de la península ibèrica fins als nostres dies té el seu origen a l'edat mitjana, quan, després de la dominació àrab, que acabà d'esborrar qualsevol vestigi polític precedent, es configuraren (amb permís dels bascos) les tres grans nacions hispàniques actuals: la galaicoportuguesa, l'espanyola (castellana) i la catalana (l'única que actualment no ha recuperat el seu antic estatus de sobirania política). Això que entenem ara per Espanya neix al segle XVIII, quan els espanyols (castellans) i francesos sotmeten i ocupen militarment els antics regnes de la confederació catalanoaragonesa, també anomenada Corona d'Aragó. Dintre d'aquests tres-cents anys de sobirania espanyola, cal també fer esment que en el període comprès entre el 1812 i el 1814, i per ordre expressa de Napoleó Bonaparte, “la Catalogne” fou incorporada a l'imperi francès com un departament més.

Abans, quan he afirmat que Espanya és castellana, és perquè la seva cultura, el seu pensament i la seva llengua ho són, i a qui no pensi el mateix també el convido a anar al parlament espanyol i parlar en català o en gallec, a veure si els ho permeten. Això de l'Espanya plurinacional no s'ho creu ningú, si exceptuem, és clar, un reduït nombre de socialistes catalans força despistats.

En aquest actual debat independentista, cal deixar la història tergiversada i certs sentimentalismes i ens hem de centrar únicament en el dret a decidir del tots els ciutadans de Catalunya, sigui quina sigui la seva llengua o nacionalitat. Catalunya requereix amb urgència un parlament sobirà que marqui les pautes de la nostra economia i redacti les lleis adequades que ens han de garantir la convivència. Els nostres recursos i la nostra manera de viure no han d'estar sotmesos al caprici d'un reguitzell de gent aliena al nostre territori i sense cap mena d'educació democràtica. La pau social, les llibertats i la societat del benestar dels nostres fills així ho exigeixen.