Memòria històrica > Articles i documents

ABC-50 hitos de nuestra historia: 18) El casament dels Reis Catòlics

En el seu repàs de la història de la nació espanyola, García de Cortazar es fixa en el casament de Ferran II de Catalunya i Aragó i Isabel I de Castella, el 1469. Per començar, l’autor oblida explicar el petit detall que Isabel va arribar al tron de Castella de forma il•legítima. En efecte, al morir l’anterior rei de Castella Enric IV, havia d’heretar el regne la seva única filla Joana. Isabel, germana del difunt rei, era la segona en l’ordre de successió. Isabel va conspirar per apropiar-se del tron fent córrer la brama que Joana no era filla d’Enric, fet aquest que mai ha pogut ser provat.

Isabel, els seus partidaris i l’exèrcit català del seu marit Ferran II van derrotar Joana, els seus partidaris i l’exèrcit portuguès del marit de Joana, Alfons V de Portugal. D’aquesta manera, de forma il•legal i per la força, Isabel va esdevenir reina de Castella.

I, malgrat les humiliants condicions imposades a Ferran, aquest, donada la misogínia de l’època, va esdevenir el veritable rei de Castella, amb el nom de Ferran V. Tot i que, a la pràctica, la signatura d’Isabel havia d’acompanyar la d’en Ferran en tots els documents que aquest signés referents a Castella, era Ferran qui prenia les decisions i, veritablement, governava Castella. En canvi, Isabel mai va ser Isabel I de Catalunya i Aragó.

Per tant, podem dir que Castella, durant aquells anys, va ser governada per un rei català, detall aquest que, sovint, se’ls escapa als historiadors. En la col•lecció publicada dels documents sobre les relacions internacionals dels Reis Catòlics, veiem que la majoria estant signats només per Ferran, la qual cosa significa que actuava només en nom de la Confederació Catalana, ja que si hagués actuat (també) en nom de Castella, els documents haurien hagut de dur també las signatura d’Isabel. Els documents signats per ambdós reis són minoria. Això dóna una idea del pes de cada un dels regnes en el context europeu: la Confederació Catalana era una potència a nivell europeu mentre que Castella comptava poc. Els documents que signa Isabel tota sola són, únicament i exclusiva, sobre temes domèstics (1).

Fet aquest preàmbul, fixem-nos en què explica García de Cortázar:

“Con su sentido político, superador de intereses puramente “reinos”, Isabel de Castilla y Fernando de Aragón ponen en marcha el largo proceso de integración nacional, al unir con su matrimonio las dos coronas más poderosas de la Península.”

Al·lucinant! L’obssessió nacionalista espanyola de l’autor li fa perdre totalment el sentit de la realitat.

D’entrada, no és cert que aquest matrimoni unís les dues corones. Quan Ferran va enviudar es va tornar a casar i, si hagués tingut almenys un fill que hagués arribat a adult, aquest hauria estat el rei de la Confederació Catalana i a Castella hauria regnat l’hereu de Joana, filla de Ferran i Isabel, i el seu marit Felip I el Bell.

En la seva fantasia, els historiadors nacionalistes espanyols creuen que aquest casament obeïa una finalitat ideològica: la de crear la seva nació espanyola d’arrel i domini castellà. Dir i afirmar això és un absolut disbarat. Ferran es va voler casar amb Isabel per pura ambició personal, per guanyar un altre títol de rei. Isabel es va casar amb Ferran per aconseguir arrabassar el tron a la seva neboda, ja que necessitava l’ajut d’un rei i d’un regne forts per dur endavant el seu objectiu. Perquè, si la guerra hagués tingut el resultat contrari, Alfons V de Portugal hauria esdevingut rei de Castella junt amb la seva esposa i hereva legítima del tron, Joana; i ni Ferran ni Isabel mai haurien estat reis de Castella, només ho haurien sigut de la Corona Catalana.

D’altra banda, és mentida afirmar que Castella era un dels regnes més poderosos de la península en el segle XV. En aquells temps, el regne potent i fort era la Confederació Catalana, és a dir, Catalunya i els seus regnes associats, el de València principalment. El segon regne en poder i importància era Portugal. Castella era un estat pobre, endarrerit i despoblat. La suposada potència de Castella només existeix en escrits censurats i en la desbocada imaginació dels historiadors espanyols, com ja vam explicar en el seu moment (2). Els testimonis d’estrangers que estigueren a Castella en aquells temps confirmen que era el país més pobre i més endarrerit d’Europa i, amb l’examen d’aquests testimonis es conclou que era el país més despoblat d’Europa després de la tundra àrtica, i els fantasiosos 7 o 8 milions d’habitants que la historiografia li atribueix eren, en realitat, 2 o 2’5 a tot estirar, i això incloent-hi Andalusia, Galícia, Extremadura, etc (3).

Seguim amb les entusiastes explicacions del Sr. García de Cortázar:

“Entonces la unidad tenía un mero caràcter dinástico pero tras la conquista de Granada, el descubrimiento de América y las campañas militares de Italia, la convivencia y los intereses compartidos reforzaron los vínculos castellanos y aragoneses.

Aquí es resumeix una bona part de les tergiversacions, ocultacions i mentides de la historiografia oficial espanyola destinada a fer-nos creure que la seva unidad de España és una cosa que ve des de sempre, com un fat del destí inevitable –gairebé- d’origen diví. D’entrada reconeix que la unión, com en diu ell, va ser merament dinàstica. Però això és fals, perquè no va haver-hi cap unió de res. El matrimoni d’aquest dos reis no va unir res de res. La suposada unión només va existir en la seva imaginació, i del desig en fan realitat. També expressa de nou l’altra gran mentida: la desaparició de Catalunya com a estat i com a nació, que ens vam convertir, segons ells, en aragonesos, quan Aragó era un regne menor de la Confederació.

Repassem els tres fets que l’autor esmenta en aquest paràgraf. Comencem per la conquesta de Granada. La poderosa Castella no havia pogut conquerir el regne musulmà de Granada en dos-cents cinquanta anys. Va ser necessari que Ferran, és a dir, que els catalans s’hi posessin, perquè fos possible la conquesta. A més de proporcionar un exèrcit eficient, la marina catalana va fer un sever i total bloqueig dels ports granadins, impedint que rebessin reforços i subministres del nord d’Àfrica. Castella sempre havia topat amb aquest problema al no tenir marina potent i, per tant, no poder fer aquest bloqueig, per a la conquesta del regne granadí. Hi ha diverses poblacions d’aquest antic regne que duen els quatre pals catalans en el seu escut. I el campament de setge de la ciutat de Granada es va dir Santa Fe. Perquè ? No hi ha cap explicació de tal decisió. A Catalunya hi ha una població que es diu Granada, La Granada del Penedès. I té com a veïna una població que es diu Santa Fe, Santa Fe del Penedès. La probabilitat que això sigui un fet merament casual és gairebé nul•la. Així es veu qui era la host decisiva de la força invasora. Després de la conquesta el regne de Granada va ser annexionat a Castella malgrat la vital i decisiva aportació catalana.

Pel que a la descoberta d’Amèrica ja hem defensat, nosaltres i molta més gent, que va ser feta per catalans, amb un descobridor català, amb lleis catalanes, pagada amb moneda catalana i des d’un port català. La negació de la naturalesa catalana del descobridor i de la descoberta catalana d’Amèrica no és un tema historiogràfic: és un tema polític. Les evidències i els fets són tan inqüestionables que només es poden negar per raons d’obcecació ideològica. Segles de manipulació documental han fet creure que la descoberta d’Amèrica va ser una proesa de la feble i rònega marina castellana. El cas és que, al final, es van apropiar de tot un continent aconseguit amb l’esforç dels catalans.

I les campanyes d’Itàlia que, bàsicament, van consistir en la conquesta del regne de Nàpols, van ser fetes per Ferran II quan, ja vidu, va tornar als seus regnes patrimonials. Va ser una empresa catalana i aragonesa, on Castella no hi va participar. La flota catalana de Lluís de Requesens, comte de Palamós, va bloquejar els ports de Nàpols i Gaeta i va impedir que els francesos rebessin reforços. Així ho evidencien les recerques i les conclusions dels historiadors, que no siguin espanyols, és clar. Ja ho vam explicar en el seu moment (4) . Ells donen fe a la documentació i a les cròniques falses que es van publicar des del primer moment en les que s’atribuïa als castellans aquesta conquesta, fet que ja indignava als catalans del segle XVI. Felip II va arrabassar els regnes de Sicília, Nàpols i Sardenya de la Corona Catalana i els va fer dependre d’un inventat Consejo de Italia que, al seu torn, depenia directament del Consejo de Castilla, malgrat les queixes i protestes que li van arribar des de Catalunya.

L’expressió intereses compartidos és d’un cinisme espectacular. Els intereses compartidos van consistir, com hem vist, en què Catalunya ho aconseguia i guanyava i Castella s’ho quedava. De compartit res, furtat directament.

Acaba l’autor amb aquesta perla:

“La voluntad real de caminar más allá de la unión personal quedaría reflejada en la política exterior de las dos coronas y la decisión de trasvasar recursos de una a otra.”

L’autor continua entossudit en transmetre’ns aquesta fantasia de la historiografia oficial espanyola segons la qual els reis ja somiaven en la seva España unida. Aquesta suposada voluntad real de què ens parla García de Cortázar només existeix en la imaginació dels ideòlegs del nacionalisme espanyol. I pel que fa a la política exterior, els Reis Catòlics van procurar, en tot moment, el seu profit personal ,i com a molt, el profit dels seus regnes patrimonials respectius, mai el profit de la España desitjada per l’autor.

I pel que fa al transvasament de recursos no s’entén a què es refereix. Sempre havia existit comerç entre els territoris d’ambdues corones. Castella exportava cereals i llana entre d’altres coses a Catalunya i València, i des d’aquests regnes s’hi exportaven productes manufacturats. Els recursos importants transvasats van ser de Catalunya, la una, a Castella, la otra, com hem esmentat en els paràgrafs anteriors.

L’autor tampoc esmenta la raó per la qual aquests reis són més mundialment coneguts: la creació de la Inquisició castellana sota la direcció del sinistre Tomás de Torquemada. Amb l’excusa de mantenir la puresa de la fe catòlica, la Inquisició va ser un instrument de repressió i d’extensió del poder absolutista dels reis sobre tots els seus súbdits i un instrument de control de les institucions catalanes i dels altres estats de la Corona. Els mètodes de repressió i de control ideològic de la població ideats per Torquemada seguint les indicacions dels tan magnànims Reis Catòlics, com la de fer de cada persona un delator sota pena d’esdevenir-ne còmplice, han servit de model per als règims feixistes i comunistes que el món ha patit en el segle XX i encara es pateix en alguns llocs.

Carles Camp

11 de setembre de 2013

CITES:

[1] Documentos sobre las relaciones internacionales de los Reyes Católicos, edició preparada per Antonio de la Torre, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Patronato Marcelino Menéndez Pelayo, Biblioteca Reyes Catlólicos, Barcelona.

[2] http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART01486

[3] Pep Mayolas, Fins que en Colom begui a galet, Capítol 1, Castella, el regne més pobre d’Europa a finals del segle XV, Llibres de l’Índex, Barcelona, 2012, p. 15-32.

[4] http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART01941

Articles relacionats:

ABC - 50 hitos de nuestra historia

Joan Cavaller. ABC - 50 hitos de nuestra historia: 1) Fundació Mítica de Cadis. Els ibers