Memòria històrica > Articles i documents

Carles Camp. Els coneixements d'història del ministre García Margallo

El passat dia 9 de setembre de 2013, el Ministro de Asuntos Exteriores de l’Estat Espanyol va donar a entendre que l’única via perquè Catalunya accedís a la seva independència seria una declaració unilateral.

Va remarcar, però, que, ni així, seria possible, ja que, segons ell, aquestes declaracions unilaterals només són vàlides en el cas , que es doni una d’aquestes situacions:

una situació colonial
una ocupació militar
una situació de no exercici de les llibertats democràtiques

Evidentment, també segons la seva opinió, a Catalunya no es donen cap de les tres situacions.

El ministre García Margallo s’equivoca de mig a mig perquè, tot al contrari del que afirma, a Catalunya es compleixen tots tres supòsits alhora. El primer supòsit, el d’una situació colonial, es fa del tot evident en l’espoli fiscal continuat a què Espanya sotmet el nostre país i que representa el 8’5 % del PIB, uns 45 milions d’euros diaris per a una població de poc més de 7 milions d’habitants. Pel que fa al tercer supòsit, és veritat que existeixen llibertats formals. Però la prohibició reiterada d’organitzar un referèndum demostra que les llibertats democràtiques estan molt acotades i tenen uns límits molt clars. No cal insistir-hi.

Ens interessa, en aquest article, fer un èmfasi especial en la falsedat del segon supòsit: l’existència d’una ocupació militar de Catalunya.

Cal dir, d’entrada, que Catalunya forma part de l’Estat Espanyol gràcies a una invasió militar. L’exèrcit castellà, amb l’ajut imprescindible de l’exèrcit francès, va envair militarment Catalunya a sang i foc i s’hi va mantenir amb una repressió duríssima. A Lleida, per exemple, vells, dones i criatures que s’havien refugiat al convent del Roser amb l’esperança que l’espai sagrat seria respectat, van morir cremats per l’incendi provocat pels invasors que, prèviament, havien segellat les portes per evitar que ningú pogués escapar.

A cada poble que s’havia resistit a l’ocupació, van assassinar (ells en deien ejecutar) un de cada deu homes que havien sobreviscut, assegurant-se que n’hi hagués almenys un per família.

Passat l’11 de setembre de 1714, els invasors van ocupar militarment tot el territori i el van posar sota jurisdicció militar. Als pobles, un soldat ras manava més que l’alcalde. Les poblacions i les famílies van ser objecte de terribles espoliacions i d’unes càrregues fiscals impossibles. Les nostres llibertats i les nostres institucions van ser anul·lades per decret, manu militari, por derecho de conquista, com deien ells.

Aquest exèrcit encara no ha abandonat Catalunya. Si passats uns anys, unes dècades o, fins i tot algun segle, l’exèrcit espanyol hagués marxat i nosaltres haguéssim tornat a tenir un estat que lliurement s’hagués unit, federat o confederat amb Castella, el ministre García Margallo tindria raó en aquest segon supòsit.

Però això no ha estat així, tot al contrari: cada cop que Catalunya ha agafat, o semblava que agafava, el camí cap a la recuperació d’un estat propi, ha estat l’exèrcit espanyol l’encarregat, per la força bruta, d’avortar aquests intents.

Els polítics espanyols interpreten la seva Constitución en el sentit que l’Ejército és el garant de la unidad nacional de España . I així ho ratifiquen les amenaces explícites d’intervenció armada a Catalunya fetes per alguns militars que no han estat ni condemnades, ni tan sols contradites o refusades per part de cap membre del Gobierno de l’Estat espanyol ni de cap institució espanyola. Qui calla atorga, diuen.

Dir que, a Catalunya, no hi ha ocupació militar és fer una afirmació absolutament falsa. L’exèrcit espanyol ens va envair el 1714, ha intervingut quan ha calgut i ens amenaça de tornar-ho a fer si convé.

Em consta que el ministre García Margallo és un home intel·lectualment de nivell, per tant, se’m fa molt difícil acceptat que cregui, realment, que els tres supòsits esmentats no es compleixen a Catalunya. L’única explicació plausible, al meu entendre, és que va parlar amb tota la mala fe del món.

Carles Camp

23 de setembre de 2013

Carles Camp. Els coneixements d'història del ministre García Margallo

Política de cookies