LA HISTÒRIA DE LA MAYORÍA SILENCIOSA I ALTRES FUTESES

Ara fa uns quaranta anys, en el període que va de finals del franquisme i els immediatament posteriors, de 1968 a 1977 i, especialment, la franja del 1974-76 hi havia a tot l’Estat espanyol, especialment a Catalunya i al País Basc, una forta tensió política i social.

 La declinació física del dictador, disputes i tensions internes dins del règim, la desafecció d’una puixant classe mitjana que desitjava un país més modern d’acord amb els cànons europeus occidentals, topades amb l’Església cada cop més seriosos, entre d’altres raons, anaven afeblint el règim franquista i alhora donaven força i empenta a uns moviments de protesta cada cop més potents i agosarats que es van incrementar notablement amb la mort del dictador, el 20 de novembre de 1975.

A Catalunya hi havien constants vagues universitàries i algunes d’altra mena, reunions clandestines de sindicats, i contínues protestes al carrer. A Barcelona, especialment, van abundar les manifestacions contra el règim que demanaven llibertat política, l’alliberament dels presos polítics, llibertat d’expressió, llibertat sindical, l’oficialitat del català, etc. Era la famosa consigna: “llibertat, amnistia, estatut d’autonomia“. Aquestes manifestacions acabaven sempre amb enfrontaments amb la policia a base de cops de porra i corredisses. També es produïen en altres llocs de l’Estat, especialment a Bilbao, Sant Sebastià i Pamplona, a més de Madrid i a altres capitals. L’ambient polític i social era cada cop més tens.

 La resposta del règim a totes aquestes tensions al carrer i en altres àmbits menys sorollosos però igualment estridents, era que tot plegat era com un foc d’encenalls, dut a terme per una ruidosa minoría. El règim, deien, donava suport a la mayoría silenciosa, la que ni sortia al carrer ni protestava i a la qual ja els estava bé les coses tal com estaven i, per tant, era fidels al règim. D’altra banda, deien, l’important era salir de la crisis, era cuidarse de la economía, i d’altres expressions semblants. La crisi del petroli del 1973 havia deixat l’Estat amb la llavors insòlita xifra d’un milió d’aturats i havia trencat amb trenta anys de creixement econòmic, els quinze darrers extraordinàriament pròspers. Recordo haver sentit dir aquestes coses de forma ben explícita a Arias Navarro, president no-electe del gobierno de España.

Impressiona comprovar com en el moment d’escriure aquestes línees ( setembre de 2013 ) el gobierno de España respon exactament el mateix que el que responien els governs franquistes de llavors.

Per a ells tant se val que dos cops en un any gairebé la quarta part de la població de Catalunya hagi sortit al carrer per demanar la independència o almenys que es convoqui un referèndum sobre el tema. Per a ells, es tracta d’una estruendosa minoría i ells, per descomptat, estan al costat de la mayoría silenciosa, que no surt ni al carrer, ni a les enquestes, ni a les urnes. No hi ha res més silenciós que allò que no existeix.

 D’altra banda fa poc el ministre Guindos va dir, explícitament i literal que els catalans havien de olvidarse del tema de la independència i concentrar-se en sortir de la crisis econòmica. Bé, de fet és el que estem fent.

 Està clar que la mort física de Franco no va suposar cap canvi de mentalitat en les elits castellanes que dominen la Villa y Corte i allí continuen pensant de la mateixa manera, com sempre i manen els mateixos de llavors.

Tot el món ha oblidat que si bé Hitler i Mussolini van perdre la guerra i Salazar va ser destituït, Franco va guanyar la guerra i que ell com els seus sequaços van morir al llit ,sense passar per cap tribunal que judiqués els seus crims.

Carles Camp

15/11/2013