Editorial Desembre 2013-Gener 2014. Història de la tercera via i altres fantasies

En el moment d’escriure aquestes línies ( novembre 2013 ) es veu ben clar que els catalans tenen dues opcions: o es fan independentistes o es posen al costat dels falangistes, o dels que se’n diuen directament i dels que malgrat no dir-se’n tenen la mateixa mentalitat intransigent, irrespectuosa i antidemocràtica. S’han acabat les ambigüitats, ara cal triar.

Les tries a vegades són dures, potser per això hi ha gent que s’escolta a alguns líders catalans com el senyor Duran i Lleida d’una banda i el senyor Navarro, de l’altra, que diuen que encara es pot negociar amb el govern de l’Estat Espanyol un sistema federal en què Catalunya hauria de sentir-se prou còmoda i tractada amb prou justícia i respecte. No cal dir que els altres partits botiflers també defensen que s’han d’esgotar totes les vies de diàleg i que la premsa col·laboracionista esbomba tals fantasies.

Així, deixant de banda aquells que actuen de mala fe i busquen la nostra submissió definitiva i la desaparició del nostre idioma, n’hi ha que, de bona fe es deixa entabanar amb l’argument que les relacions entre Catalunya i Espanya encara es podrien salvar si els catalans (però no els espanyols) féssim l’esforç de negociar amb Madrid. Segurament, trien aquesta opció perquè s’evitarien els problemes i les incerteses que la via independentista –segons la seva visió- suposaria.

Obliden les promeses incomplertes de Rodríguez Zapatero (“apoyaré el estatuto que apruebe el parlamento de Cataluña), el cepillado de Guerra, el boicot als productes catalans, la recollida de signatures en contra de l’estatut promoguda pel PP, els recursos al Tribunal Constitucional i, finalment, la sentència, que el va reduir al no res i va deixar, ben clar, que la llei espanyola permet a perpetuïtat, continuar la humiliació lingüística i l’espoli de la nostra economia, i que va significar el trencament del pacte constitucional de la transició.

Malgrat tot això i, malgrat saber que han ignorat els clams catalans com el de la manifestació de juliol de 2010 a Barcelona, encara creuen que, tot plegat, va ser un simple malentès i que, per tant, el diàleg i la negociació encara podrien tirar endavant.

Una llarga llista d’intents fracassats

La suposada validesa d’aquest argument xoca frontalment amb el que la història ens ensenya sobre els intents de diàleg de Catalunya de dialogar amb les elits madrilenyes que controlen Espanya, que han estat molt nombrosos i tots han acabat malament.

Fa poc el president Mas recordava als líders esmentats que fa 100 anys Catalunya està explorant les ‘terceres vies’ sense cap resultat i que aquest camí s’ha esgotat. S’equivocava, però, el president Mas en parlar de ‘100 anys’. En fa molts i molts més, més de 250.

Ho podem comprovar a la web del Parlament de Catalunya:

http://www.parlament.cat/activitat/cataleg/TJC7.pdf

S’hi pot veure que els intents de diàleg no vénen d’ara, ni tant sols dels temps de la II República o dels temps d’en Prat de la Riba. Vénen de molt més lluny.

El primer intent conegut és, ni més ni menys, de l’any 1760, i es coneix com a Memorial de Greuges. Va ser redactat per dos representants de cadascun dels regnes de l’antiga Corona Catalana (Catalunya, València, Aragó i Balears). Tots ells seien al costat dels representants de les colònies americanes, situats, doncs, ben bé on els pertocava, entre els territoris colonitzats.

El Memorial, fet amb un to d’una extrema humilitat i respecte gairebé servils, però amb una molt gran contundència i claredat, va ser presentat a les Corts d’aquell any. Les queixes anaven bàsicament en quatre sentits:

1r) l’acaparament de càrrecs, tant eclesiàstics com seculars, per part de castellans,

2n) la imposició d’una legislació estranya i ineficient que entrebancava el nostre progrés econòmic, social i cultural,

3r) l’excessiva pressió fiscal i

4t) el nul respecte pel nostre idioma. Tot i concretant que, a les esglésies, només s’hi predicava en castellà mentre que, a Amèrica, els eclesiàstics estaven obligats a predicar en les llengües nadiues. És a dir, que els indígenes americans tenien més drets lingüístics que els catalanoparlants espanyols. Salvant els matisos, impressiona realment veure l’actualitat d’aquells greuges. El primer intent de negociar amb Madrid un tracte just i respectuós cap als nostres països. no va ser escoltat ni atès, ni tan sols va rebre cap resposta.

Uns cinquanta anys més tard, a les Corts de Cadis es va proposar que el català fos idioma oficial. La proposta va ser desestimada per 130 vots en contra i només 13 a favor. S’hi va voler legislar algun article que garantís que tots els territoris de l’Estat contribuïssin de forma equitativa amb els seus impostos després de gairebé un segle en què Catalunya pagava molt més impostos que Castella. La proposta també va ser aclaparadorament rebutjada. El fet que els legisladors eren gent il·lustrada, propera a la raó i refractària a les lleis i costums feudals i de la monarquia absolutista que fins llavors imperaven, no va servir de res: volien mantenir-nos espoliats, sotmesos i humiliats, com el poble derrotat el 1714 que érem i encara som.

Van seguir unes quantes dècades convulses, en un segle XIX molt agitat: la Guerra del Francès, la pèrdua de gairebé tot l’imperi colonial, les guerres catalanistes anomenades carlines en què es defensava la restitució de l’Estat català, diverses constitucions, la segona expulsió dels Borbons amb la seva corresponent restauració, un assaig amb una altra dinastia i una república. En aquesta república uns il·lusos catalans van voler transformar l’Estat Espanyol en un estat federal per encabir-hi Catalunya de forma justa i equitativa. Va ser totalment endebades, ja que no se’ls escoltà ningú. Tots els intents federalistes catalans fets des de llavors s’han trobat que, a Espanya, no hi havia resposta. Mentre tot això passava Catalunya estava en un (gairebé) permanent estat de setge i de guerra, amb pocs períodes de tranquil·litat.

A totes aquestes convulsions va seguir –a partir de la dècada de 1880- un període de certa tranquil·litat, que va generar un optimisme creixent. Malgrat això, els mals de l’Espanya centralitzadora, corrupta i ineficient continuaven sent un llast i una amenaça per al present i el futur de Catalunya, igual que ara.

En cinc anys van haver-hi almenys tres intents seriosos de la societat civil i política catalana de diàleg amb Madrid. Cal destacar que, cap de les propostes, passava per separar Catalunya d’Espanya, només pretenien construir, per a tot l’Estat i sota la protecció i empara de la Corona, un estat modern, amb les estructures de govern posades al dia i fetes de manera que s’impedís el màxim possible la corrupció i la ineficiència, i que donés ales i empenta al seu progrés econòmic i social.

Els tres principals intents van ser:

El Projecte de Constitució Catalana de 1883

Proposava un model federal, on Catalunya tindria un Estat propi, però dintre de l’Estat Espanyol, al qual, humilment, reconeixia preeminència i prioritat en els principals afers; reservant per a l’Estat Català els afers més propers, la qual cosa fa dubtar si era més aviat una proposta regionalista que no pas federalista. En qualsevol cas, mai es va poder ni plantejar.

El Memorial de Greuges, presentat a Alfons XII el 1885. Bàsicament, es tractava d’un informe detallat dels perjudicis de la política unitarista de l’Estat on es demanava acabar amb el centralisme corrupte i ineficaç i la construcció d’un estat modern, presentat al rei per un important, nombrós i representatiu grup de prohoms, industrials i polítics. La sobtada mort d’Alfons XII va ser l’excusa perfecta per no donar cap mena de resposta.

El Missatge a la Reina Regent de 1888. Enviat a Maria Cristina, vídua d’Alfons XII, regent en nom del fill i hereu d’aquest, el futur Alfons XIII, llavors menor d’edat. Ja sense excuses, Catalunya va tornar a intentar presentar les seves queixes a la Villa y Corte, afegint-hi aquesta vegada la petició que la nació catalana tornés a tenir unes corts lliures i independents, on s’hi votarien els pressupostos de Catalunya i la seva contribució a les despeses d’Espanya, de la qual continuaria formant part. Recorda molt això de la Tercera Via. Fa basarda de veure com en 125 anys res ha canviat. La resposta no va existir, no es va fer cap proposta de negociació ni de diàleg, res de res.

A banda de les esmentades en la web del Parlament, hi va haver d’altres intents de negociació. El 1899, el govern espanyol, per pagar i tornar els préstecs amb interessos de la guerra de Cuba, amb immenses corrupteles incloses, es va inventar uns impostos fets a mida perquè només els paguessin els catalans, ja que aquests impostos gravaven la indústria i, llavors, només hi havia indústria a Catalunya. Les protestes i les negatives a pagar dels catalans, el famós tancament de caixes, van ser respostes amb repressions i presó. Una altra mostra de la seva capacitat de diàleg. Això, no va impedir que, malgrat aquest mal moment, el govern de l’Estat, el 1900, es gastés 100 milions de pessetes, llavors una exorbitant xifra, per dur aigua a Madrid. Només aquesta obra va costar més del que havia invertit l’Estat a Catalunya en obres públiques durant tot el segle XIX: ja sabien qui ho pagaria. És un exemple significatiu de com han anat les inversions de l’Estat a Catalunya.

El 1905, arran d’un acudit de la publicació satírica catalana Cu-Cut on es ridiculitzava l’exèrcit espanyol per la seva ineficiència, un grup d’oficials es van prendre la justícia pel seu compte i van arrasar-ne la redacció. En comptes de condemnar-ho, l’Estat Espanyol va aplaudir l’acte, va donar suport explícit als militars i va redactar i aprovar la Ley de Juridisdicciones que permetia que l’exèrcit castigués, sent ell mateix jutge i part, qualsevol insult a la institució militar o a la Patria. A la pràctica, amb el parèntesi de la Segona República, això va significar que l’exèrcit tutelés la política espanyola fins el 1978, inclosa l’actual constitució que ara ens etziben, escrita amb música de soroll de sabres. Actualment, hem de suportar estoicament amenaces explícites d’intervenció militar que diuen que estarien emparades en la Ley i en la Constitución. Res ha canviat en més de cent anys

Els dos intents reeixits de tenir una mica d’autogovern, molt menys del desitjat pels catalans, el 1914 –la Mancomunitat- i el 1932 –la Generalitat Republicana, tots dos van ser esborrats del mapa per militars colpistes feixistes. L’any 1923 pel general Primo de Rivera, amb el suport del rei, i el segon, la Generalitat pel general Franco, el 1939, amb bona part de la feina ja feta pel govern republicà espanyol. Durant la Guerra d’Espanya, el president de la República Negrín va dir que preferia veure una Catalunya feixista i una Barcelona arrasada abans que democràtica i independent, més o menys quan el govern de la República va reduir la Generalitat al no-res. És cert que molt sectors socials i polítics democràtics espanyols, no catalans, també van rebre dures conseqüències dels militars feixistes, però també és cert que la seva no acceptació a una possible independència de Catalunya va ser una de les causes, si no la principal, del cop d’estat militar del 1936, cop d’estat que el Partido Popular i altres partits autoanomenats democràtics s’han negat a condemnar, mentre es neguen a parlar del dret a decidir dels catalans.

Cal recordar que l’estatut del 1932, conegut com l’Estatut de Núria, que va rebre un sonor rebuig per part del govern republicà i del poble espanyol, va ser terriblement retallat i va venir acompanyat d’un boicot als productes catalans. El poble català va tornar a donar mostres de voluntat d’entesa empassant-se les humiliants cepilladas fetes per les democràtiques Cortes que van deixar aquest estatut totalment desnaturalitzat i va aprovar-lo en referèndum.

El minso autogovern aconseguit el 1980 està sent suprimit a cops de Decrets-llei totalment il·legals perquè envaeixen clarament les competències de la Generalitat. I quan des de la Generalitat es fan arribar al govern central les seves lògiques protestes i les seves legítimes queixes aquestes mai s’escolten ni s’atenen, ni menys encara s’entra a parlar-ne, quan no es rep alguna resposta vexatòria i humiliant. A l’Estat Espanyol, només parlen de legalitat quan els convé.

La persecució de l’idioma català: cosa d’abans i d’ara

El català sempre ha patit una total i absoluta falta de respecte per part dels diversos governs espanyols de totes les ideologies que han anat passant per Madrid. Des de sempre, el català ha estat perseguit. Persecució que, amb petites treves, no ha acabat.

Va arribar a estar prohibit parlar català per telèfon, en la predicació a les esglésies; fins i tot, a les làpides dels cementiris. Els avenços aconseguits el 1980, que protegien el català en l’ensenyament, en l’administració pública o en l’etiquetatge també estant sent suprimits a cops de sentències dels seus tribunals i de decrets-llei.

La darrera agressió ha estat carregar-se la immersió lingüística a les escoles, un model admirat a nivell internacional. A Catalunya, hi ha hagut un clam unànime contra aquesta nova legislació: Generalitat, associacions de pares i mares, sindicats de mestres, escoles públiques, concertades i privades; tothom ha protestat contra aquest atemptat contra la convivència a Catalunya. Totes les queixes, protestes i peticions que es tiri enrere tan nefast projecte no han sigut escoltades en absolut. Cal afegir-hi les constant agressions al nostre idioma al País Valencià malgrat les peticions de normalització de bona part de la societat valenciana, l’intent de carregar-se la immersió lingüística a les Balears, que ha provocat una autèntica revolta i l’invent del LAPAO a la Franja, per acabar-ho d’adobar. De debò algú es creu que aquesta gent tenen ganes de dialogar ?

Els espanyols utilitzen la seva Constitució com a mall contra les nostres aspiracions, quan en un país democràtic les lleis serveixen per a millorar la convivència i el respecte a la diversitat.

Es pot veure un bon repàs de la història de l’amor amb què, des de Madrid, han tractat i tracten el nostre idioma en aquest resum d’Eulàlia de Pagès que ja hem publicat a la nostra web i que en aquest punt valdria la pena de rellegir:

http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART02221

Els temps no canvien: la permanència de l’agressivitat espanyola

Ho veiem, per exemple, en el tema de les emissores de televisió, on el govern del País Valencià, amb el suport del govern central de qualsevol dels dos partits, ha  bloquejat la visió de TV3 i la reciprocitat de Canal 9 a Catalunya. Es van presentar més de 600.000 signatures recollides sobretot al País Valencià i a Catalunya per demanar que cessés aquest impediment, petició que va ser rebutjada a Las Cortes Generales del Reino, en la seva tradicional cultura de no escoltar-nos i de fer-nos passar per l’adreçador. On s’és vist a l’actual Europa Occidental que una determinada emissora estigui prohibida en algun territori determinat?

És ben visible en la violència verbal i l’agressivitat amb què reaccionen davant de les nostres peticions de llibertat, mai condemnades ni desautoritzades. Fa poc José María Aznar ha dit explícitament que prefereix veure una Catalunya destruïda abans que independent, com va dir el seu antecessor Negrín el 1937. El problema d’aquest estirabot és que reflecteix el total rebuig de la classe dominant castellana i bona part de la població espanyola a parlar de les nostres aspiracions. La comparació del respecte amb què Anglaterra tracta Escòcia en un procés similar evidencia quina mena de gent són els espanyols i quina mentalitat tenen. És cert que hi ha persones a Espanya que ens respecten, però són una minoria que no forma part de l’oligarquia dominant, ni fa lleis, ni està als tribunals ni escriu gaire als diaris.

Es van presentar més de 500.000 signatures per demanar la rehabilitació de les seleccions esportives catalanes, petició que va ser contundentment rebutjada. Dut el tema als tribunals espanyols, aquests diuen que els catalans no podem tenir les nostres pròpies seleccions esportives oficials perquè hi ha una llei feta pel dictador feixista Franco l’any 1941 que ho impedeix. No calen comentaris. Es pot negociar alguna cosa amb gent així ?

Totes les accions i intents de les diferents federacions esportives catalanes de rebre reconeixement internacional han topat amb les maniobres (quasi) mafioses del govern espanyol (tant li fa del PP com del PSOE) i les seves pressions a nivell internacional per impedir-ho.

El cas potser més flagrant i vergonyant és el cas de la Federació Catalana de Rugbi, una de les fundadores de la Federació Internacional d’aquest esport. En el seu moment la Federació Espanyola va entrar a la Internacional per recomanacions generosament fetes per la Federació Catalana. Acabada la Guerra, la delegació franquista va aconseguir fer expulsar la Catalana. És podria dir que tractant-se d’un dictador feixista espanyol això és coherent. Però és que després de trenta anys de democràcia, la Federació Espanyola continua vetant l’entrada de la Catalana a la Internacional.

Està prohibidíssim, i és absolutament innegociable, retolar qualsevol producte fet a Catalunya amb Made in Catalonia. Espanya és la principal, i sovint l’única, culpable i instigadora que el català no sigui idioma oficial a la Unió Europea, i hem de suportar més de 500 lleis, normes i reglaments que limiten l’ús del català a Catalunya a favor del castellà com el lector pot comprovar a

https://www.plataforma-llengua.cat/media/assets/1583/500_lleis_que_imposen_el_castell__des_2009_DEF.pdf

I, malgrat l’espoli fiscal (el 43 % dels nostres impostos que van a Madrid no tornen mai més, uns 3.000 € per persona i any), el govern central reté 9.375 milions d’euros de forma il·legal (dada d’octubre de 2013) que ja hauria d’haver invertit a Catalunya i transferit a la Generalitat, cosa que no fa per produir l’asfixia financera. La llei de l’embut per tot arreu. Així d’explícit va ser Joaquín Leguina, prominent dirigent del PSOE, quan va afirmar que se’ns pagarien aquests diners “si calléssim d’una vegada”.

I, encara, la guerra de les banderes engegada per la delegada del Govern Llanos de Luna, l’asfíxia financera a la Generalitat, l’exigència d’uns dèficits impossibles, la negativa dels governs espanyols de tots els colors a anul·lar, ni que sigui simbòlicament, el judici amb què es va disfressar l’assassinat del president Companys, les fosses comunes, els papers de Salamanca,... No acabaríem.

Dialogar o buscar ‘terceres vies’ amb l’agressor

Si es repassen els fets d’aquesta inacabable llista, queda absolutament clar que negociar amb els espanyols és somiar truites. És impossible dialogar amb l’agressor. I l’Estat Espanyol no dóna cap senyal de voler acabar amb les seves agressions cap a Catalunya, tot al contrari.

Per a dialogar cal ser-ne dos. I una part ha demostrat, ara i sempre, que no vol.

Qui pretengui seguir intentant negociar amb els espanyols és un irresponsable, perquè dialogar o intentar-ho només serveix per perdre el temps, rebre humiliacions i patir frustracions, com s’ha demostrat en els darrer 250 anys. Si no és, és clar, que hi tingui algun interès personal en mantenir l’actual sistema colonial.

Mentrestant qui dia passa any empeny i seguim sotmesos a l’espoli fiscal, a tota mena d’humiliacions, al risc de la desaparició del nostre idioma i a la perpetuació del règim colonial que patim.

Un proverbi àrab diu

La primera vegada que m’enganyis, serà culpa teva, la segona vegada que m’enganyis, ja serà culpa meva.

Però aquesta no en seria pas la segona vegada, seria la..., ja n’hem perdut el compte.

Carles Camp

28/11/2013