Carles Camp. ABC-50 hitos de nuestra historia: 19) Edició de Tirant lo Blanc

Fernando García de Cortázar va publicar al diari ABC 50 hitos destacables de “nuestra historia”, referint-se evidentment a la història de la nació espanyola, La fita número 19 està dedicada a l’edició, el 1490, del millor llibre de cavalleries mai escrit, segons opinió de l’anomenat Miguel de Cervantes, el Tirant lo Blanc.

 Així ho explica l’autor:

 Con el libro del valenciano Joanot Martorell, obra cumbre de la literatura catalana, se estrena un modo nuevo de novela caballeresca, en la que se humaniza al caballero andante, porque come y duerme. Respetando la gravedad de las virtudes de la caballería, también se mofa del amor cortés a la primera oportunidad.

 Possiblement, perquè García Cortázar té mala consciència de parlar només de Castella en aquesta sèrie, aquí introdueix un tema català. No ha parlat ni deRamon Llull, ni de la conquesta de Sicília, Sardenya i Nàpols, ni de les proeses de la Companyia Catalana, ni de l’exitosa resistència a la Croada contra Catalunya, ni d’en Roger de Llúria, ni del Llibre del Consolat de Mar, ni de Pau i Treva, etc., etc. Cal agrair-li, en el moment que estem s’ha de dir així, que digui que un valencià va fer aquesta importantíssima aportació a la literatura catalana ni faci la bestiesa d’afrimar que el valencià és un idioma diferent del català.

 Ara bé l’article és més significatiu pel que no diu que pel que diu. Durant segles, els exemplars més antics coneguts d’aquesta novel·la eren els de l’edició castellana de Valladolid del 1511, anònima.

 Ja en el segle XVIII, l’exiliat austriacista català Antoni de Bastero va descobrir un exemplar del Tirant en català signat per Joanot Martorell a la Sapienza (nom que rebia llavors la Universitat de Roma) i així ho va explicar en la seva Història de la literatura catalana [1] [2]. Bastero era un gran erudit, que a més va escriure en italià la Crusca Provençale on va estudiar els provençalismes del toscà o italià[3]. No cal dir que, al cap d’un temps, algú es va cuidar de fer desaparèixer aquest exemplar en català del Tirant, com ha passat tantes vegades amb proves materials que denuncien les manipulacions castellanes de la història.

 En aquells temps, a Itàlia, Anglaterra i França, ja se sabia de l’edició en llengua catalana d’un autor valencià prèvia a l’anònima de Valladolid del 1511. Així, per exemple, en el número d’octubre de 1783 de La Bibliothèque universelle des romans, publicació periòdica feta entorn de l’Enciclopedie Française, es parla del Tirant com a obra literària catalana [4].

 La prova definitiva d’aquesta usurpació no es va tenir fins el 1873, quan Marià Aguiló va trobar un exemplar escrit en català, signat per Joanot Martorell i editat a Barcelona el 1497. Més endavant, es va saber de la primera edició coneguda d’aquest llibre, publicada també en català a València el 1490 i signada pel mateix autor. El reconeixement ha sigut feixuc, i així, en una enciclopèdia sobre literatura espanyola (castellana) publicada el 1976 encara trobem Tirante el Blanco com a anònim castellà. A banda d’això, cal dir que encara hi ha dubtes sobre l’autoria d’aquesta obra mestra i hi ha teories que afirmen que l’autor va ser Rois de Corella o que Martorell la va escriure juntament amb Martí Joan de Galba.

 Altres obres literàries catalanes que passen per anónimos castellanos no han tingut tanta sort. Hem de destacar que la legislació de l’època no admetia la publicació de llibres anònims si no era que el Consejo de Castilla ho aprovés expressament: s’havia de saber qui era l’autor d’una obra publicada, per si calgués perseguir-lo o condemnar-lo. Per tant, no sembla versemblant pensar que circulessin obres anònimes sense que el Consejo de Castilla conegués qui n’era el seu autèntic autor.

Així, tenim un altre gloriós anónimo castellano, el Lazarillo de Tormes, obra màxima del gènere literari anomenat picaresca castellana, que tot apunta que va ser una obra valenciana en llengua catalana escrita per Joan Lluís Vives o per Joan Timoneda, fet ja denunciat fa temps pel professor Francisco Calero, actualment de la UNED de Madrid i per Jordi Bilbeny [5] [6] [7].

 Un altre cas que també és molt més que sospitós és el de La Celestina, la primera edició coneguda de la qual és del 1499 i publicada a Burgos. L’obra, de fet, no està signada i el nom de Fernando de Rojas només hi apareix signant un acròstic La historiografia explica que l’autor es va voler amagar, i per això no la va signar, la qual cosa és impossible pel que hem explicat més amunt. En aquesta obra s’hi troben catalanismes, transcorre en un ambient molt valencià en un populós port de mar (cosa difícil de quadrar amb la ciutat castellana on es desenvolupa l’acció), amb un seguit d’incongruències i de ridícules impossibilitats que Àlex Sendra ja ha estudiat [8]. El ‘txe’ valencià hi surt més d’un cop i s’hi descriu un eclipsi que va ser molt visible a València però no a les ciutats castellanes on diuen que s’hauria ambientat la novel·la. L’obra s’atribueix a un tal Fernando de Rojas, però no hi ha cap evidència concloent, és només una especulació.

 Passa el mateix amb l’Amadís de Gaula, la gran obra del gènere cavallaresc, la segona de més qualitat i més popular després del Tirant, on s’hi poden trobar un grapat de catalanades, començant pel títol. El personatge té aquest nom perquè, ja de nen, inspirava amor, i Amadís és una paraula catalana que prové del verb ‘amar’. En castellà seria Amadizo. El protagonista, en un moment donat, es canvia el nom i vol que el seu nom nou signifiqui bellesa i tristesa alhora, i per això es fa dir Beltenebros, que sembla ben bé la castellanització de la paraula catalana Belltenebrós, que clava la intenció del canvi de nom. En castellà, Beltenebros no té cap significat.

 No se sap res de l’autor amb un grau versemblant de certesa. Fins i tot, s’especula que sigui una traducció o adaptació d’una obra prèvia portuguesa. Tampoc no se sap amb certesa quan es va redactar la versió que ens ha arribat en llengua castellana. Sembla que es va redactar ‘abans del 1474’ i que ja havia estat publicada ‘entre 1492 i 1504’, però són meres especulacions o suposicions amb molt pocs fonaments i que no van més enllà.

 La primera edició coneguda és la de Saragossa de 1508 i no se sap res de les anteriors edicions amb un mínim grau de certesa, cosa molt estranya per a una obra que, en el seu temps, va ser tan i tan popular. Hi apareix el nom de Garci Rodríguez de Montalvo, que té molts més números de ser qui va pagar l’edició, que no pas l’autor. Així i tot, se li atribueix l’autoria a manca de cap altre indici i sense cap mena de prova concloent, només com a mera especulació[9].

 En aquest petit repàs hem estudiat només les obres literàries més conegudes. És molt probable que n’existeixin moltes més no tan conegudes que hagin patit la mateixa desnaturalització.

 La historiografia oficial ens vol fer creure que una literatura com la catalana deel segle XV i anteriors, puixant, potent, de primer nivell i gran referent en el Renaixement; de sobte, desapareix. I, en canvi, una literatura pobra, la castellana, que té com a màxims exponents en el segle XV als magnificats Marquès de Santillana i Jorge Manrique, tos dos formats a Catalunya per cert, on van escriure i trobar la inspiració; tot d’una, es converteix en un dels màxims exponents de la literatura universal.

 Per a García de Cortázar, historiador nacionalista espanyol, una obra literària , el Tirant lo Blanc és l’única contribució catalana que val la pena destacar fins al segle XV. Abans, només havia parlat de Catalunya per explicar com havia caigut a les grapes castellanes amb els nefastos Trastàmara.

 No ens hem pas d’estranyar. Per al colonitzador, la història del colonitzat no té cap mena d’importància més enllà de la folklòrica o per explicar com va caure, de forma natural i lògica segons la seva manipulada historiografia, sota la bóta del colonitzador.

Carles Camp

03/12/2013

P.S. L’autor agraeix a Josep Maria Orteu i Lluís Maria Mandado les seves orientacions pel que fa a les dades sobre la descoberta de la catalanitat de Tirant lo Blanc.