Josep M Cortès Martí. Industrialització de l'instrument de tecla a Catalunya 1864-1967

Activitat de vertadera importància

 Del piano en tenim constància des del segle XVIII construït per Bartolomeo Cristofiori. Per les seves característiques, les quals el fan autosuficient, el piano és dels instruments que tenen més música escrita i un dels que són més utilitzats tant per professionals com per aficionats. L’últim terç del segle XIX a Catalunya es construïen pianos i altres instruments de tecla que s’exportaven arreu. Hi ha constància d’empreses que en fabriquen grans quantitats amb les últimes innovacions d’organització del treball. L’economista d’origen franco-català Edouard Escarrà en el seu llibre Le developpement industriel de la Catalogne editat a París el 1908 fa referència a la indústria pianística com activitat econòmica de vertadera importància.

 Un Cluster de la tecla

 Els pianos es fabriquen principalment a Barcelona. A més era la ciutat on havien més fàbriques de tot l'Estat espanyol. D’empreses de la segona meitat del segle XIX tenim Chassaigne Fréres des de 1864. D’aquella època destaquem, Ortíz i Cussó del qual encara es venen els seus pianos com a peça de col·leccionista, també Bonal i Noguera especialitzat en pianos de Gran Creuat i Lluis Casalí empresa de pianoles. D’aquella realitat industrial encara tenim avui en dia testimonis; pianos de la casa Ortíz i Cussó que es revenen com a piano d’estudi i fa més de cinquanta anys que ja no es fabriquen. Lluís Casalí-Torres Amati, nom en que es venien les seves pianoles des de finals del segle dinovè, les quals es subhasten les com a peces de col·leccionista a dia d’avui.

 A més cal afegir-hi altres instruments de tecla i afins com pianoles, rotllos, orgues, cordes harmòniques, manubris. Des de 1895 Cayetano Estadella especialitzat en orgues, mediàfons, harmòniums per esglésies i festes. També trobem des de 1730 un manufacturer de cordes harmòniques, M. Cutmatchas; Antonio Batllé Juviña especialitzat en cordes anunciat el 1917 a la revista Mercurio. Així mateix, The New Phono a part de pianos distribuïa fonògrafs i discs a principis dels anys vint del segle vinté i tal com fa avui en dia en una de les seves botigues del carrer Ample de Barcelona.

Per tant no és estrany que en un anuari publicat l'any 1929, amb motiu de l'Exposició Internacional de Barcelona, s’enumerin quinze empreses pianístiques: Agut, Bayona, Climent, Chassaigne frères abans esmentat, Dvins, Garriga, Guarro, Hijo de Paul Izabal, Pagés (orpheus), hijos de Salvador Ribalta, Cussó SFHA abans Ortíz i Cussó, Raynard, Tubau Hnos. Fets que acrediten l’existència d’una indústria amb un pes més que significatiu tal com destaca el nostre economista Escarrà

 Organització moderna; 1.200 pianos l’any

 Ser propietari d’un piano en aquell temps significava llibertat d’esperit i mobilitat social cosa que sens dubte va tenir els seus efecte en la professionalització interpretativa de l’instrument. El piano era l’instrument habitual en moltes llars catalanes, espanyoles i d’arreu.

 Això s’explica en bona part pel preu competitiu, que pels anys vint era 635 i 900 pessetes, la qual cosa prova l’existència d’una societat desenvolupada amb formes organitzatives que s’aproximen a la racionalització del treball i, la producció quasi seriada per construir un producte tecnològicament complex.

 Per tant, hem de tenir present que els processos de fabricació havien d’adaptar-se a criteris “fordistes”, un disseny estandaritzat juntament a una sèrie d’innovacions tècniques que el convertís en un instrument assolible pels aprenents i els compradors.

 Chassaigne frères casa d'origen francès, va ser fundada l'any 1864 i va construir una gran fàbrica al carrer València. Va arribar a ser la més important constructora de pianos de tot l'Estat espanyol fins arribar a la quantitat de 1.200 pianos a l’any el 1.918, tal com es publicitava el fabricant.

 La casa Lluís Casalí es dedicava a la fabricació de pianos de maneta a més de manubris automàtics i rotllos per a pianoles. El 1907 s’instal·là a la antiga fàbrica Estruch al carrer reina Amàlia nº 33 a Ciutat Vella. Més tard arribà a tenir un magnífic edifici industrial de quatre plantes convertit en pisos el 1938. Tota una mostra del potencial d’aquesta indústria a casa nostra.

 Pianos a Espanya i Amèrica

 La fabricació de pianos a Barcelona tant d’empreses autòctones com de representants estrangers és un símptoma d’un mercat prou desenvolupat tant pel consum intern com per l’exportació. Bona part de la seva producció es destinava fora de Catalunya, sobretot a l’Argentina i també, segons tenim constància al mercat nord-americà. De Chassaigne frères en sortien pianos exportats a molts països del món, especialment a Sud-Amèrica. De pianoles Casalí s’exportaren als Estats Units d’Amèrica. Tanmateix, seguint a Edouard Escarrà, és més que probable que aquesta producció és destinés al mercat internacional.

 Ofici i comerç

Moltes fàbriques van plegar gradualment bastant abans de la Guerra Civil (1936). L'única que en va sobreviure va ser la CHASSAIGNE, que tancà les portes l'any 1967, quan la importació de pianos es va liberalitzar. Actualment no existeix cap fàbrica en tot l'Estat espanyol i, en conseqüència s’importen principalment d’Alemanya, Estats Units, Japó i Xina.

 Tanmateix a Catalunya hi ha un comerç força viu de venda i reparació d’instruments i sobretot de pianos. Això s’explica per la influència que va exercir aquesta indústria en l’aprenentatge de l’ofici, ja que va exercir el paper d’escola de molts tècnics i afinadors. En tant, que el 1917 es crea la “Sociedad de Obreros constructores de pianos, órganos y anexos" que reglamentà la professió, tota una altra evidència de la maduresa d’aquest sector industrial.

Així Pere Audenis, de la prestigiada casa Audenis del carrer València de Barcelona, a la darreria del segle XIX va treballar a la fàbrica Chassaigne. Manuel Corrales Tubau, de l’actual casa Corrales del carrer Còrsega de la mateixa ciutat, treballava a la casa Ortiz i Cussó, on aprengué l’ofici. El 1916 va treballar el 1916 amb el famós compositor Arthur Rubinstein.

Josep M Cortès Martí

3/12/2013