Francesc Roca. La Unesco i Catalunya (2)

Algunes de les declaracions com a Patrimoni de la Humanitat de la Unesco ens donen pistes sobre les direccions que prendrà l'economia catalana moderna.

 Pel que fa a les construccions catalanes que s'inclouen en la llista del Patrimoni Material no hi trobem ni monestirs, ni llotges: seran fortificacions de l'era de la pólvora. La dita edat moderna és l'edat de la militarització de l'economia (com si modernitzar fos sinònim de militaritzar). En concret, les declaracions han estat dues. Primera, les ciutadelles de Montlluís i de Vilafranca de Conflent, projectades pel mariscal Vauban, que situen la Catalunya Nord dins del Regne de França. Segona, el conjunt emmurallat de Dalt sa Vila (segle XVI), a Eivissa, que forma part d'una declaració conjunta de tota l'illa, on la biodiversitat ocupa el lloc destacat.

 Les declaracions de la Memòria de la Humanitat que corresponen a aquest període i a aquest país són més civils (per bé que també tenen una component militar). També són dues. Una és les Capitulacions de Santa Fe, (1492) un document clau per a l'inici efectiu de l'aventura americana dels regnes hispànics, del qual només es coneix la còpia existent a l'Arxiu de la Corona d'Aragó de Barcelona. Preparat per Joan de Coloma, secretari de Ferran II, el document -llargament debatut- seria signat per Cristòfol Colom (que obtindria la promesa de nomenament de lloctinent o virrei, càrrec inexistent a Castella), Ferran II, el comte-rei de Catalunya-Aragó, i Isabel I, reina de Castella-Lleó.

 L'altra és el Tractat de Tordesillas (1494), que desenvolupa la butlla Inter Caetera (1493), i serà completat pel Tractat de Saragossa (1529). En aquests documents, tutelats tots ells pels papes Borja i basats en la cartografia de Jaume Ferrer de Blanes, i signats per tres reis (Portugal, Castella i Catalunya-Aragó), s'estableix, per primer cop, un sistema-món no basat en la força dels exèrcits. Les dues grans àrees d'influència política en què es dividiria el món estarien definides per un meridià: el 46º37'W.

 La Unesco ha declarat, a més, Patrimoni Immaterial de la Humanitat les Catalonia Human Towers: els castells. Una activitat col·lectiva originària d'una àrea molt concreta dels Països Catalans, del funcionament de la qual en tenim proves escrites des del darrer terç del segle XVIII.

 Els castellers, els constructors d'uns productes instantanis d'una gran bellesa, les torres o piràmides humanes, han anat difonent una forma d'organització col·lectiva molt peculiar, que demana, és clar, tot un procés d'aprenentatge. Qualsevol persona hi pot participar d'alguna manera. Totes les edats i els dos sexes hi tenen un rol. Els més petits, curiosament, són molt importants. El treball és voluntari, sense remuneració monetària. Les rendes percebudes pels castellers són rendes espirituals, o psicològiques. La competència entre colles castelleres es basa, només, en la qualitat de l'esforç realitzat.

 El més sorprenent, però, és l'èxit social d'aquest tipus d'activitat, que no es pot considerar ni com una pràctica esportiva amateur, ni com una manifestació festiva. A mesura que ha anat avançant la mercantilització de les relacions humanes, quan, poc a poc, tot té un preu (i, sovint, és tot a cent), ha anat creixent l'interès d'amplis sectors de la població catalana. I ha augmentat molt la xifra i el volum de les colles castelleres. Segons la Unesco, a més, els castells fomenten la cohesió social, que és, recordem-ho, un factor que afavoreix el creixement econòmic.

 Si seguim les pistes que ens donen les declaracions de la Unesco, l'herència de l'economia de l'edat moderna catalana seria, doncs, ambivalent. D'un costat, hi hauria les fortaleses que han servit per construir els estats militars moderns (francès i espanyol).

 De l'altra, el Sindicat de Remences que farà possible una fórmula empresarial tan eficaç com la de les masies, i els documents que són l'avantsala de la integració de l'economia catalana en l'economia del món. I, per fi, els castells, que són cooperació, esforç, bellesa instantània. En definitiva, la vida.

 Les missions franciscanes

 El 2005, la Unesco va declarar Patrimoni de la Humanitat una obra catalana a Amèrica: el conjunt de les cinc missions franciscanes de Sierra Gorda de Querétaro, projectades i dirigides entre 1750 i 1760 per Ginebró Serra. Les missions de l'orde mendicant dels franciscans foren unes microciutats econòmicament autosuficients (gràcies, en part, a la incorporació d'algunes de les noves tecnologies de la Il·lustració) en les quals s'assajava el pas d'una economia basada en el nomadisme a una economia sedentària més segura de gran explotació agrària.

 Publicat a L'econòmic 21-09-2013