Eugeni Casanova. Madrid, Ciutat Sol, ciutat paràsit, forat negre

La història oficial diu que Castella va engendrar Espanya, però qui domina Espanya és Madrid i la regió que l’envolta n’ha estat més aviat una víctima. Madrid és el poder en se i per se, un magma cortesà, polític, funcionarial i financer que actua per inèrcia i es malfia del progrés o la innovació per por que li alterin l’estatus o els comptes de beneficis.

 Aquest microcosmos endogàmic no s’ha preocupat mai per generar cap mena de riquesa productiva i s’ha alimentat històricament dels recursos dels altres. Al principi, els de la Castella circumdant i aviat els d’un imperi on no es ponia el sol, però, passats els segles, s’ha acabat refugiant en el drenatge sistemàtic i gairebé exclusiu dels Països Catalans, amb una extensió quan Espanya es va incorporar a l’Europa unida, el 1986.

Madrid és una ciutat-concepte, sense intel·ligència evolutiva, que actua des de l’arrogància i té al·lèrgia al consens i a la crítica. Es nodreix de l’Estat que ella mateixa genera i no analitza, dialoga o raona perquè controla tots els ressorts polítics i administratius, una criatura cega que imposa l’ordeno y mando' com a contracte social. Aquesta manera de fer li ha funcionat durant segles gràcies a l’absolutisme, però la democràcia la va posar en qüestió i la mundialització l’ha esquerdada. Ara, la societat en xarxa i les noves tecnologies amenacen de donar-li un cop definitiu. Madrid, convertida en raó d’Estat, ha fet fallida de nou, com una vintena de vegades des que Felip II se la va inventar, i reacciona furiosa perquè la rebel·lió dels catalans l’aboca a l’abisme, i més quan la UE li tancarà l’aixeta el 2015.

 El geògraf i periodista Gonzalo de Reparaz (1860-1939), un regeneracionista nascut a Porto i establert a Madrid que pretenia refundar Espanya sota els principis de l’iberisme i la descentralització, ai!, va denunciar ja al segle XIX 'el model de depredació mesetaria', 'que arruïna les regions costaneres de la península'.

 El procés de fabricació de Madrid i la seua elefantiasi botulínica ajuden a entendre la història i sobretot el moment actual. Felip II va dur la cort el 1561 a un poble perdut fugint del parlamentarisme de Barcelona i València, les dues ciutats mediterrànies que capitalitzaven des de feia segles el creixement ibèric, amb un altre gran pol a la costa atlàntica, Lisboa. Dues mentalitats, 'la marítima i la mesetaria', diu Reparaz, la del pacte i la de la imposició reial, que van xocar des del primer moment, dos conceptes tan diferents d’entendre la política i les relacions humanes que s’han enquistat com a irreconciliables al llarg dels segles.

 Emplaçada en una estepa desolada, a 400 quilòmetres del port més pròxim quan regia un imperi marítim, lluny de qualsevol via de comunicació i d’innovació, Madrid va ser des de l’inici una rèmora per a l’Estat. El primer efecte de la construcció de l’urbs cortesana va ser la despoblació del territori circumdant, literalment drenat per donar-li gruix. La cort rebia productes de luxe d’arreu del món i no incentivava el creixement local, amb una indústria molt precària i sense manufactures de qualitat. La protecció del preu del blat per nodrir la capital va arruïnar els pagesos castellans.

 Els interessos de la Villa y Corte eren a Amèrica i a Europa, no pas en el seu entorn, i va anar estenent la desolació en cercles concèntrics a mesura que anava creixent, fins que va acabar devorant Espanya completa. Centrada en si mateixa, niu de burocràcia, de favoritisme, basada en el subsidi i la prebenda, la ciutat va generar un microcosmos controlat per una oligarquia insaciable que menystenia el comerç i la indústria.

 Vertebrar Madrid va suposar desvertebrar Espanya: 'Madrid va contra la geografia', deia Reparaz. Però la cort havia de seguir engreixant-se i va instaurar un sistema extractiu mancat de tota intel·ligència, de terra cremada, que deixava exsangüe tot el que tocava per treure’n un profit ràpid. Un llibre de referència que es va convertir des del moment que va aparèixer, l’any passat, en un èxit mundial, ‘Why Nations Fail’ (‘Por qué fracasan los países’), de Daron Acemoglu i James A. Robinson , exposa ja en el primer capítol que el model d’explotació espanyola va provocar el subdesenvolupament endèmic de Sud-amèrica. És el gran exemple, en un assaig que aborda centenars de casos dels sis continents, d’un sistema ruïnós i fallit al servei d’una minoria.

 Però tot el que van arrambar no va produir res. L’historiador Jaume Fàbrega explica que ni un sol dels productes alimentaris del nou món es va escampar a partir de Castella, va ser Portugal qui ho va fer, i la cultura que es va generar 'és un cas únic al món d’orgull de l’ociositat: era noble aquell que podia demostrar que els seus avantpassats no havien treballat mai. Els don, els hidalgos, una capa molt àmplia de la societat, eren pobríssims i basaven el seu estatus en l’aparença, per això necessitaven els catalans. Un castellà no podia fer segons quines feines comercials, que assumien els jueus o els catalans. Quan desapareixen els jueus [i els conversos, que en van continuar les activitats], els catalans els substitueixen en l’imaginari local, i això es veu en Quevedo, que passa de l’antisemitisme a l’anticatalanisme'.

 Com quan existia la cort, Madrid no se sotmet al joc liberal de la competència econòmica i política; ho monopolitza tot per decret. Per entendre Espanya, cal endinsar-se en el funcionament i la mentalitat de l’“elit extractiva”, que es visualitza avui a la llotja del Bernabeu, amb la delegació Pont Aeri- Foment a Barcelona. Aquesta ‘elit’ –casta, segons aportació italiana– ha dut Espanya a la ruïna generació rere generació com un Polifem que devora el seu mateix país. Però cada nova fallida no provoca un replantejament del sistema, sinó una reacció virulenta per recuperar els guanys personals dels oligarques: més centralització, més autoritarisme, més càrregues fiscals...

La banca, l’energia, les comunicacions, les constructores, Barajas, l’AVE, el túnel de Pajares, el corredor central... La crisi actual és el fracàs del model històric de Madrid, que la casta ha carregat de nou a les arques de l’Estat, i molt particularment als catalans. És l’enèsim fracàs d’un model productiu i d’un sistema econòmic i polític, que s’afegeix al cultural, a l’educatiu, al territorial..., amb la corrupció com a frontispici general.

 Després de 450 anys, la Villa y Corte estepària ha aconseguit per fi, amb el tàndem PP-PSOE, el poder total i s’ha convertit en un forat negre que s’ha empassat l’economia sencera. Madrid, la Ciutat Sol, la ciutat hidra, la ciutat paràsit, ho regeix tot: els transports, la política, les finances, la justícia, els grans mitjans, les grans corporacions... però no és responsable dels seus actes. Com els vells monarques absoluts –i l’actual, un altre producte pota negra–, no ha de retre comptes a ningú i no respon per les seues extravagàncies. 'Per quina raó hauria de canviar, doncs?', es pregunta el gallec Óscar Pazos a ‘Madrid és una illa’. Germà Bel recorda que aquest model predatori té el suport del 92% del congrés.

 El món s’ha refundat, l’economia i les comunicacions són planetàries i Espanya està integrada des de fa 25 anys en la Unió Europea, però l’“hongo mesetario”, que en diu l’historiador andalús Javier Pulido, fa com que no passa res, dissimula i contraataca. Catalunya, però, ja li ha dit prou, i Europa també.

Eugeni Casanova

Publicat a Vilaweb