Miquel Manubens. Ja tenim procés, un possible full de ruta

En primer lloc he de manifestar que la doble pregunta amb tres possibles resultats te trampa: l’opció NO, es clara. L’opció SíSí també, però l’opció SíNo nomes es possible si els espanyols volen, i això ja veiem que no serà, o si pogués ser no es clar el topall del que podria ser. Una nova enredada com la Constitució o l’Estatut, i a perdre 20 anys més.

Malgrat això considero que el President Mas està actuant amb molta intel·ligència, i que s’està dominant molt be la comunicació. O sigui, les tres premisses bàsiques per aconseguir l’èxit: organització, comunicació i lideratge, funcionen prou be.

Tenim ja un pla de batalla clar, on ambdós bàndols hauran de demostrar les seves forces: la consulta possible del 9-11-2014, les eleccions europees del 25-05-2014, o la possibilitat de si falla la consulta es produïssin unes eleccions clarament plebiscitàries màxim el 2016. Penso que no serà necessari, i que les eleccions europees acceleraran el procés.

Molts amics creuen il·lusament que els europeus ens recolzaran perquè som mes alts, mes guapos i mes rossos. Altres diuen que els europeus ens tenen por. Estem controlats administrativament per Madrid i industrialment per les empreses alemanyes. No oblidem això.

No hem de pensar que unes empreses europees que fabriquen aquí per qualitat els faci gaire gracia veure un nou país al sud, amb interès per l’I+D com som els catalans, i que no estiguin lligats de mans i peus per Madrid com fins ara. Perquè acceptar que qui ara et treballa a les teves ordres  passi a fer-te la competència directa no es fàcil d’acceptar.

Per tant, el nostre futur SíSí depèn, i molt, de que tinguem clar que el mon es un mercat, i que els  estats no tenen amics ni enemics, sinó interessos, per tant, el nostre futur depèn no de tenir la raó, no de ser mes o menys demòcrates, sinó d’argumentar amb legalitat internacional la nostra llibertat, i de saber explicar en termes econòmics el nostre desig de llibertat com a interessant pels veïns, o també negatiu per a ells  el fet de no tenir-nos com aliats.

Hem de pensar que els últims 300 anys son una condemna injusta, i per a veure clar hem d’oblidar tot el que hem fet en aquesta presó, i situar-nos en que faria un expert en lleis de 1714 si despertés d’aquest malson. Com veuria el procés el notari barceloní Ramon Frederic de Vilana Perles, per exemple:

A nivell de Dret Internacional, no es suficient amb recolzar-nos amb la Declaració del 2010 del Tribunal Internacional de Justícia sobre el dret a la autodeterminació, ni amb la Convenció de Viena de 1983 sobre les successions entre estats, sinó que hem de trepitjar fort des de la línia de sortida, per a desprès poder negociar, en comptes, com veig que diuen la majoria de polítics, que un cop aconseguim la independència anirem demanant coses als veïns: entrar als organismes internacionals i a la Unió Europea per exemple. Demanar?

En primer lloc, la declaració del Parlament que obri el camí a  la independència s’ha de basar en la continuïtat del subjecte polític, la DEVOLUCIÓ, en dir que som aquell estat que ens van robar el 13-09-1714 desprès de la veritable Primera Guerra Mundial. I que per tant no som un “nou estat propi” sinó que som la continuïtat d’aquell estat. Això ho entendrà tothom al mon i ens reobre totes les portes.

Abans d’això hem d’haver denunciat la Constitució Espanyola davant el tribunal d’Estrasburg per la clàusula “Rebus sic stantibus” (http://en.wikipedia.org/wiki/Clausula_rebus_sic_stantibus), o sigui, que el desenvolupament d’aquella Constitució no ha estat el pactat en el seu moment, i que fins i tot a Espanya s’ha produït una involució neofranquista. Això també ho entendrà tothom, perquè de fet, ja ho coneixen.

Un cop proclamada la Devolució, hem de fer dues coses importantíssimes:

Per un costat denunciar al Tribunal de Drets Humans de la Haia el tracte rebut aquests 300 anys, els menyspreus a la nostra cultura i el constant espoli fiscal, els robatoris o destrucció de propietats, llibres i obres d’art de totes les guerres, i reclamar les oportunes indemnitzacions.

Per altre, també hem de declarar el Deute del Regne d’Espanya com deute odiós (http://en.wikipedia.org/wiki/Odious_debt) que no estem disposats a pagar, ja que aquest deute no ha estat originat en despeses a casa nostra.

A continuació s’han de repartir els passaports catalans a tots aquells ciutadans que vulguin recuperar la seva veritable nacionalitat.

Un cop ja hem proclamat la Devolució, les Constitucions vigents son les catalanes de 1701 i 1706, per tant s’hauran d’aprovar lleis d’esmena agrupades en àmbits: llei electoral, llei tributaria, etc.

Ja som l’estat que teníem el 10-09-1714, però no ho tenim tot encara: hem de reclamar tot el territori de la Nació Catalana com a propi. Ens emparen no nomes les Constitucions Catalanes que fixen que la frontera amb Aragó es el Cinca, i que les Balears i Pitiüses son indestriables del Principat (http://ca.wikipedia.org/wiki/Jurament_per_les_Illes), sinó també el Tractat de Corbeil (http://ca.wikipedia.org/wiki/Tractat_de_Corbeil ) pel que fa als comtats del  nord, i el d’Almizrra (http://ca.wikipedia.org/wiki/Tractat_d%27Almizra)  per la frontera sud amb Castella.

A Anglaterra hem de reclamar el compliment del Pacte de Gènova de 20-06-1705 (http://ca.wikipedia.org/wiki/Tractat_de_G%C3%A8nova ) de defensa militar.  I a les potencies europees la derogació del Tractat d’Utrecht (http://ca.wikipedia.org/wiki/Tractat_d%27Utrecht) per no haver estat aprovat per les Corts Catalanes, cosa que ens agrairien molt els espanyols que, gracies a nosaltres, recuperarien Gibraltar. Ei, això si els anglesos consideren que no ens l’han de tornar a nosaltres, que tot pot ser.

I finalment, es quan s’ha de posar a referèndum el procés, les lleis i reclamacions realitzades, on nomes haurien de votar els posseïdors de passaport català. Els drets d’estrangeria son clars i no inclouen votar en aquest tipus de referèndum als no nacionals.

És després del referèndum quan es declara la independència total, copiant la declaració d’Independència dels EUA canviant nomes tres paraules: Anglaterra per Espanya, Amèrica per Catalunya i colònies per províncies. Es perfectament vàlida.

Segurament no ho aconseguirem tot, potser no aconseguirem res d’entrada, però la nostra posició de no renuncia als nostres Drets estarà clara i almenys el mon sencer sabrà que ens sentim robats amb la seva permissivitat.  Hem de preferir dir alt i clar el que pensem, a haver de jugar a la puta i la ramoneta a cada passa.

A partir d’aquí, hem de restar oberts a escoltar propostes dels nostres amics europeus i, fins i tot dels, nostres veïns espanyols, però segurament el que mes acceleraria les negociacions europees es fer-nos els desmenjats, i explorar una aliança amb els EUA, disposats a adoptar fins i tot el dolar si els amics europeus ens posen gaires complicacions: sortir d’Espanya per continuar a la Europa de les retallades, a l’Europa que ens vol com a subfàbrica (abans deiem maquila), o a la Europa de reunions interminables per acabar aplaçant les decisions, i amb dues seus per al mateix Parlament, que voleu que us digui, es molt d’esforç per a ben poc profit.

Es l’economia companys!. Si Catalunya esdevingués la plataforma a Europa de les empreses americanes, si fos un país que aportés l’I+D de la creativitat de la seva gent a empreses pròpies, si fos un aliat militar d’anglesos i israelians, i fora l’entrada dels productes xinesos a Europa, ens sortirien tantes novies com volguéssim.

Si pel contrari anem sempre demanant per ballar amb el cap cot, serem la riota de la festa.

“Nou estat propi” o Devolució. Tu tries