Àngel Castiñeira.El procés i la consulta

1.    Amb l’oficialització de la pregunta i la data de la consulta,deixem enrere una llarga i fracassada estratègia del catalanisme basada en el pacte,la pedagogia i la voluntat de transformació de l’estat espanyol. La raó d’aquest fracàs, com demostra Germà Bel en el seu darrer llibre,és ben òbvia: no es pot canviar qui no vol canviar. Intentar mantenir encara aquesta via o és de fanàtics o és de rucs o amaga interessos no confessats per una part de les nostres elits (les extractives). La majoria d’espanyols volen un estat uninacional, la majoria de catalans sembla que no. Al segle XXI ningú hauria de voler canviar l’altre. Per tant, una consulta al poble català sobre si prefereix ser assimilat o bé crear un estat propi i independent és l’opció més civilitzada. I aquesta no és una qüestió legal sinó sobretot moral.¿Pot Espanya continuar sent encara una presó de nacions en contra de la voluntat dels catalans i seguir apel•lant a principis democràtics?

2.     Com a conseqüència del canvi d’estratègia abans esmentat, el mapa intern de forces polítiques al nostre país està en plena transformació. Els partits amb més vinculació espanyola ocuparan un lloc secundari, de quasi marginalitat, per molt de temps. L’equilibri entre els partits sobiranistes i els partits d’adhesió espanyola s’ha trencat i aquesta ruptura seguirà avançant, i dificultarà enormement la governança de l’Estat.

3.    Qui no entengui el corrent de fons, qui només apel·li al passat o al manteniment de l’statu quo sense cap més raó que la d’impedir el canvi, serà percebut irremeiablement com a representant de l’antic règim. La nova transició forjarà com a nous líders els qui entenguin i sàpiguen gestionar aquest corrent i arrossegarà o ofegarà els qui pretenguin mantenir-ho tot lligat i ben lligat. El 1980, el PSC liderat per Joan Reventós va cometre l’error de no acceptar la invitació d’entrar al govern de la Generalitat. Això li va costar a aquest partit 23 anys de purgatori. Ara, el 2013, el PSC de Pere Navarro va camí de cometre un error encara més gran, que el pot apartar definitivament de la centralitat política del país.

4.     Si els nostres líders no flaquegen (i sembla que no ho fan), el cicle de vida de la causa sobiranista, que ja ocupa la centralitat, continuarà: els ciutadans catalans estan canviant ràpidament les seves pràctiques polítiques habituals i incorporant en el seu imaginari la causa de l’estat propi. En el segle d’internet i de les xarxes,el valor percebut en les noves causes acceptades ja no evoluciona de manera lineal, sinó que creix a gambades, i modifica ràpidament la nostra visió de la realitat.

5.      Aquesta transició ha estat impulsada per la societat civil organitzada (processos amb ascendent de massa) i acompanyada per alguns partits polítics i el mateix Govern. El nou moviment sobiranista és mesocràtic (format per àmplies capes mitjanes) i funciona de baix a dalt amb una potent capacitat autoorganitzativa. Per aquesta raó el procés serà difícilment reversible. La gent que l’impulsa és gent d’ordre i conviccions i no ha temut sortir majoritàriament de l’armari.

6.      Hi pesen molt les noves generacions alliberades de les pors de la primera transició. Fet i fet, per als més joves de 50 anys aquesta és la seva primera transició, i ara mateix ja representen el gruix de la població catalana. Per molts d’ells, ser moderat només pot voler dir exercir democràticament el dret de decidir.

7.      Per bé o per mal, la manera catalana d’impulsar el procés sobiranista no confia en un lideratge exclusiu i excepcional, sinó que presenta la complexitat de gestió de lideratges compartits i relacionals, tant en l’àmbit parlamentari com de la societat. I tanmateix, malgrat això i malgrat les grans pressions dels darrers tres mesos, ahir en l’acord polític de la pregunta i la data de la consulta hi va haver un gran clima d’entesa,de diàleg i de confiança entre els grups polítics, i un sentit col•lectiu de transcendència.

8.     Segurament,el lligam generacional amb una nova causa i el nou compromís ciutadà donarà pas a noves formes de participació social i política i també amb nous lideratges. Això marcarà un important relleu generacional en la majoria d’institucions que determinen la governança del país, no tan sols les polítiques.

9.      El moment constituent català va camí de ser concebut i interioritzat en molts dels ciutadans abans de res com una lluita moral contra la humiliació. Com queda reflectit en moltes de les portades dels mitjans de comunicació d’avui (que ja eren consultables ahir en les versions online),estem davant d’un combat per la dignitat. No es combaten persones ni institucions sinó ideologies i models de domini i sotmetiment polítics. El canvi polític va associat també a un canvi de valors de la població:hi ha el rebuig a l’opressió però també hi ha la fermesa, la valentia,la joia de l’alliberament. I el canvi de valors està afavorint, finalment, un important canvi mental que fa que la gent gosi pensar com un estat, actuï com un estat i aspiri a ser tractada com a tal.

10.    El que farà gran la causa dels catalans en el món no serà només la justícia de les seves reclamacions sinó la fortalesa de la seva disposició vital, l’exemplaritat ètica i cívica amb què sàpiga defensar-la. Es combaten estructures i institucions que limiten la llibertat i qüestionen la identitat, però no hi ha atacs o menyspreu contra persones. És una doble lluita afirmativa(sí més sí) per la llibertat i la dignitat. Però, com en tota lluita, ens posa a prova, examina la fortalesa de les nostres conviccions i la capacitat de resistència. Hi ha pobles que passen de la indeterminació a l’autodeterminació, però també n’hi ha que es queden en el bany maria de la mediocritat, en la tebior dels porucs, en l’actitud del peix bullit. Per tot això, la cridòria a tot volum contra el procés sobiranista i, més en concret, contra la reclamació d’una consulta és la millor prova de l’encert del camí emprès. Encert democràtic, ètic i cívic, es clar, perquè la democràcia no entén ni pot entendre la intolerància. Diem, doncs, com Sèneca: “Obriu la boca i mossegueu: molt abans de fer-nos una marca, us trencareu les dents”. No acaba res, tot comença.