C. Camp. ABC-50 hitos de nuestra historia: 20) Descubrimiento de América y expulsión de los judíos

Després del parèntesi nadalenc, seguim el repàs de les 50 fites destacables de “nuestra història” publicades per l’historiador Fernando García de Cortázar al diari ABC el dia 21 d’octubre de 2012. Avui ens aturarem a analitzar la fita número 20 dedicada a la descoberta d’Amèrica i l’expulsió dels jueus.

D’entrada se’ns fa estrany que l’autor no faci cap esment a un fet clau de la història hispànica que, com els altres dos, va tenir lloc el mateix any 1492. Ens referim a la desaparició definitiva del darrer regne musulmà de la península, el regne de Granada, que va capitular el dia 2 de gener d’aquell any. La caiguda de Granada va significar la fi de gairebé vuit segles d’existència d’estats musulmans en territori peninsular, fet que va tenir un ressò enorme a tota la cristiandat.

Per què García de Cortázar no en fa esment? Al meu entendre, l’única explicació plausible és que, a hores d’ara, cada cop queda més patent el protagonisme català en aquesta conquesta. Se sap, per exemple, que, sense cap mena de dubte, la intervenció de la marina catalana va ser decisiva en el desenllaç de la guerra.

En efecte, el bloqueig de tots els port andalusins va ser clau per a impedir l’arribada d’ajut, tant d’homes com de subministraments, des de la costa del nord d’Àfricà.

L’empremta catalana és visible en l’heràldica municipal de moltes poblacions andaluses com Grazalema, Ubrique o Almeria que llueixen els quatre pals als seus escuts. Ja hem parlat en alguna altre article del possible origen català del nom Santa Fe donat al campament reial que assetjava la ciutat de Granada. A Catalunya, trobem la població de Santa Fe del Penedès al costat de la Granada del Penedès. Les probabilitats que això sigui merament casual són pràcticament nul·les. I que, un cop feta la conquesta, els Reis Catòlics deixessin a càrrec del regne conquerit un capità general, càrrec aleshores inexistent a Castella[1]. Tot plegat, junt amb altres indicis i la més que possible existència de documents relacionats amb aquest antic regne signats només per Ferran II fan massa tuf de conquesta catalana i potser per això García de Cortázar prefereix passar de llarg d’aquest episodi històric.

En qualsevol cas, així comença la breu descripció que fa d’aquesta fita:

 “El día que Cristóbal Colón parte a buscar una nueva ruta a las Indias, que concluiría en el descubrimiento de América, el Edicto de Granada obliga a los judíos a la conversión o expulsión. “

Per començar, un greu error: l’Edicte de Granada data del 31 de març i la sortida de l’expedició colombina va ser el 3 d’agost. No hi trobo explicació per a una pífia d’aquest alçada.

D’altra banda, cal destacar que no fa esment ni a la nacionalitat del descobridor ni a la de l’expedició. Acompanya l’escrit amb un gravat al·legòric de la descoberta d’Amèrica on hi apareix una bandera castellana que només va existir en la imaginació dels historiadors finançats per l’estat Espanyol

El fet de que no es reconegui com a català ni Cristòfol Colom ni la mateixa empresa de la descoberta no és un problema historiogràfic: és un problema polític. Es tracta, sense dubte, de la gran mentida del mil·lenni. Cada cop hi ha més proves sobre el protagonisme català de les diverses expedicions de descoberta del Nou Món.

No les repetirem aquí. Ja n’hem parlat abastament. Només recordarem que, ja el 1927, Luís Ulloa va demostrar que Colom era català. La guerra i el feixisme van interrompre aquestes recerques, que encara no s’han reprès de manera oficial i acadèmica ,i tots i els avenços que, en aquests darrers anys, s’han anat assolint s’han fet des de fora de les universitats. Perquè, després de trenta anys llargs de suposada democràcia la historiografia espanyola, llastimosament la catalana inclosa, segueix negant les evidències i defensant, amb una tranquil·litat que deixa estupefacte, les bestieses, les contradiccions i les falsedats que vesteixen aquestes mentides oficials. Sembla mentida que historiadors diplomats puguin defensar, en públic i en privat, de paraula i per escrit, per exemple, que un plebeu genovès quasi analfabet, sense cap experiència en navegació ni coneixements nàutics, estranger, pogués assolir els títols de virrei, almirall i governador de forma hereditària, càrrecs catalans, no pas castellans, reservats en aquells temps a l’alta noblesa catalana o aragonesa propera a la família reial, i, a més, fos el millor navegant del seu temps.

No hi insistirem, no acabaríem mai. Sorprèn i alhora deprimeix moltíssim comprovar el nul nivell crític i analític de la majoria dels nostres historiadors, que s’acomoden al discurs oficial d’una història falsificada, escrita sense cap mena d’escrúpol pels nostres historiadors.

García de Cortázar acaba aquest apartat tot i descrivint la tragèdia que van patir els jueus expulsats:

“Llanto por Sefarad articulado en el idioma que, también en 1492, ve publicación de la Gramàtica de Nebrija.”

El nostre historiador no se’n pot estar de repetir una altra bestiesa de la historiografia oficial: la que diu que tots els jueus espanyols parlaven castellà i que tots ells van ser expulsats de Sefarad.

La primera afirmació és absolutament falsa: els jueus catalans, valencians i balears parlaven català, com la resta de la població dels seus respectius països d’origen, i no pas castellà. A Roma i a altres indrets, els jueus que venien de la Corona Catalana, catalans, valencians, balears i aragonesos, es constituïren en comunitat separada dels jueus provinents de Castella, amb qui, a més, no hi tenien pas una relació gaire bona. En ple segle XX, hi havia encara comunitats jueves catalanoparlants a Grècia, com la de Tessalònica, totes elles llastimosament i trista exterminades pels nazis durant la Segona Guerra Mundial. És realment increïble que qui se suposa és un historiador professional ignori aquest fet. És clar, però, que es tracta d’un nacionalista espanyol i aquesta ideologia, com sempre, o gairebé, passa per davant de la veritat.

L’altra gran mentida és dir que ‘Espanya’ és, o era, per als jueus hispànics Sefarad. En els primers segles de la conquesta cristiana -segles X, XI i XII-, per als jueus catalans de la Catalunya Vella, Sefarad era l’Espanya musulmana. La Catalunya Nova va deixar de ser Sefarad a principis del segle XII, després de les conquestes de Ramon Berenguer IV. Després de les grans conquestes cristianes del segle XIII, en què la part musulmana es va reduir al regne de Granada, Sefarad va a passar a ser la part castellana de la Península [2] [3] [4] [5] [6].

Llastimosament, a Catalunya han fet forat aquestes falsedats i tergiversacions aquí resumides per García de Cortázar. Així, els guies turístics que treballen a la ciutat de Girona repeteixen aquestes bestieses a propis i forans sense cap problema: que Girona era a Sefarad i que els jueus que en van ser expulsats  parlaven sefardí, o sia, castellà. Realment, és depriment.

Com també és depriment que es faci servir això de ‘Sefarad’ en les jornades jueves de Castelló d’Empúries, població que, com Girona i tota la Catalunya Vella, MAI van ser ‘Sefarad’. També ho fan en la propaganda turística de la ciutat de Tortosa, ciutat que va deixar de ser ‘Sefarad’ el 1148 i on poques coses jueves queden anteriors a aquesta data.

En qualsevol cas, en el moment de l’expulsió, Sefarad era el regne de Castella i prou. I només els jueus provinents d’aquest regne, i part dels aragonesos, parlaven el castellà, per la qual cosa, fer servir els mots de ‘Sefarad’ o ‘sefardí’ per referir-se als jueus catalans i als seus descendents és absolutament erroni.

Carles Camp

03/01/2014