Armand Sanmamed. Nació: concepte antic o modern?

Una de les discussions recurrents –segurament la que més- entre els estudiosos de la nació[1] és la que fa referència a la seva antiguitat. Són les nacions una construcció moderna o una realitat antiga? Amb matisos, les dues posicions principals es divideixen entre els partidaris que la nació té un origen artificial i un punt de partida relativament modern (en la majoria de casos, situat en la revolució francesa i en l’emergència del concepte ciutadà) i els partidaris d’un origen natural i antic, tan natural i antic com l’existència mateixa de col·lectivitats humanes organitzades i diferenciades. Entre aquests últims, m’hi compto i, en el meu cas, amb el matís important que antic no és igual a estàtic ni unívoc perquè, com totes les realitats naturals, la nació és dinàmica i diversa.

L’actualitat política de la confrontació Catalunya-Espanya ens permet distingir clarament aquests dos posicionaments. És un exemple magnífic que aquest problema no és una qüestió trivial, ni fàcil de resoldre, sobretot perquè origina (o és, més aviat, al contrari?) uns plantejaments polítics antitètics i enfrontats que s’han resolt, tradicionalment, mitjançant el recurs a la violència[2]. Els sectors constitucionalistes i “ciutadans” s’aferren a la sobirania única de la nació espanyola per negar qualsevol legitimitat a la sobirania del poble català que invoquen els sectors nacionalistes i independentistes. Tot i que, d’entrada, pugui no semblar evident, darrera de cadascuna d’aquestes posicions s’amaga la vella discussió sobre l’origen antic o modern de la nació.

Els sectors constitucionalistes i “ciutadans” afirmen que a Espanya no hi ha cap més nació que l’espanyola, enunciada per primer cop a la constitució de Cadis de 1812, la qual atorgava la sobirania nacional al conjunt de la nació espanyola, entesa com el conjunt de ciutadans espanyols i administrada per un estat central dipositari d’aquesta sobirania per voluntat popular. Les diferents administracions “subnacionals” en què s’havia d’organitzar la nació espanyola –ajuntaments i diputacions- eren simples instruments gestors basats en unitats electives –els municipis i les províncies- desproveïts de qualsevol mena de sobirania política.

Posteriorment, en un moment de debilitat de l’estat central, a aquest organigrama s’hi va afegir un nou ens “subnacional”: les anomenades comunitats autònomes. Malgrat el que poguessin haver pensat els ingenus sectors nacionalistes o sobiranistes, la comunitat autònoma no havia de ser un instrument d’encaix destinat a resoldre l’etern conflicte de sobiranies existent a Espanya. Per als constitucionalistes i “ciutadans”, una comunitat autònoma, no havia de ser res més que una altra tipus d’ens gestor administratiu basat en una unitat electiva supraprovincial sense cap mena de sobirania política. Si l’estat, únic dipositari legítim de l’única sobirania legítima -la nacional-, considera que ha de recuperar competències o sancionar una comunitat autònoma ho fa legitimat pel fet que és el dipositari de l’única sobirania jurídicament (que no realment) existent a Espanya.

Així doncs, la legitimació d’una o altra posició es basaria en l’equiparació de sobirania política amb nació. Si hi ha més d’una nació, hi ha d’haver més d’una sobirania. Segons els constitucionalistes i “ciutadans”, això no pot ser perquè la constitució de Cadis de 1812 (per cert, vigent durant escassos períodes i, encara, parcialment) establia una única nació sobirana, l’espanyola, tota nació o tradició o legislació anterior quedaven derogades, actitud molt d’acord amb el tarannà jurídicoadministratiu espanyol de la llei com a font de legitimació del poder i no pas com a eina per facilitar la convivència entre individus i comunitats humanes

Tornant a l’inici, el quid de la disputa política rau, doncs, en l’acceptació o no d’un origen modern de la nació. Per als constitucionalistes i “ciutadans”, nació és un concepte modern. Com que els catalans no hem constituït mai una nació moderna, perquè quan van “aparèixer” les nacions (segons ells, a finals del segle XVIII) ja formaven part de la de la nació espanyola, per tant, no som, ni hem estat, ni serem mai una nació. Un argument circular, senzill i eficaç.

Eficaç, fins a cert punt, perquè la realitat, encara que la menyspreem o la vulguem ignorar, sempre és difícil de dominar del tot. I la realitat s’entesta, malgrat totes les constitucions i totes les construccions juridicoadministratives derivades, a demostrar que les nacions són un fet antic i tossut. De proves no en falten: fixem-nos sinó en el fet que, malgrat 150 anys de construcció d’un estat centralista, els catalans encara sortim multitudinàriament al carrer a dir que encara som una nació. O, fixem-nos, en la mateixa història de la construcció de l’estat nacional espanyol a partir del segle XIX, en què, des del primer moment, l’estat es va veure obligat a crear una figura que vetllés per neutralitzar qualsevol veleïtat “federalista” o sobiranista de les noves províncies acabades de constituir . Es tractava del “jefe político”, que més endavant rebria el nom de governador civil de la província. Posteriorment, en l’anomenat estat de les autonomies, aquesta figura tindria el seu paral·lel en la del delegat del govern espanyol a la comunitat autònoma. Un reconeixement implícit de l’existència d’unes nacions antigues i persistents curiosament, un perill massa real per provenir de vells fantasmes.

Els constitucionalistes i ciutadans acusen els sobiranistes i nacionalistes de crear falses nacions del no res i d’aixecar fronteres artificials quan, en realitat, són, precisament, ells els que han creat uns artificis polítics anomenats estats i províncies sense cap respecte per realitats (nacions) culturals, geogràfiques o lingüístiques preexistents. L’ús de conceptes com nació o sobirania nacional com a coartada per crear o mantenir estats o províncies no té a veure amb la voluntat de progrés, té a veure amb la voluntat de sotmetre o de mantenir la submissió de persones i nacions.

Armand Sanmamed

07/01/2013