Jordi Fernández Cuadrench. Espanya contra Catalunya. De la perillositat del rigor històric

Entre els proppassats dies 12 i 14 de desembre va celebrar-se a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans a Barcelona el simposi “Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014)”, organitzat pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya i la Societat Catalana d’Estudis Històrics, sota la direcció de Jaume Sobrequés i Callicó i en el marc dels actes de commemoració del Tricentenari dels fets del 1714.

Durant tres dies, vint-i-tres prestigiosos historiadors, economistes, juristes i sociòlegs de diferents universitats dels Països Catalans van analitzar la repressió que, en àmbits tan diversos com la política, l’administració, l’economia, la societat, el dret, els mitjans de comunicació, la cultura o la llengua, han exercit sobre els catalans –sense descuidar el País Valencià i les Illes– els governs que s’han succeït a Espanya en els darrers tres segles, amb independència que fossin de caire absolutista, totalitari o democràtic, monàrquics o republicans, de signe conservador o progressista.

Des del rigor científic que caracteritza l’obra d’investigadors tan eminents com Josep Fontana, Josep M. Solé i Sabaté, Jordi Maluquer de Motes, Núria Bosch, Jordi Casassas, Tomàs de Montagut, Agustí  Alcoberro o Salvador Cardús, per citar només alguns dels ponents, va posar-se de manifest tant els esforços de la societat catalana per regenerar i modernitzar Espanya a fi de trobar-hi un encaix satisfactori, com l’obstinació de les institucions espanyoles en portar a terme una política clarament uniformitzadora i assimiladora amb la intenció d’acabar amb la idiosincràsia del poble català. Tot això explicat sense negligir les complicitats teixides en determinats moments amb els sectors més dinàmics de la societat espanyola, ni amagar la gens altruista col·laboració d’alguns catalans amb les actituds més centralitzadores de l’aparell de l’Estat. Una conclusió s’imposa: la utopia catalana d’un Estat espanyol multinacional ha fracassat reiteradament davant la intransigència d’una Espanya incapaç de concebre’s a ella mateixa si no és a partir d’una identitat monolítica de matriu castellana.

El simposi, tanmateix, no passarà malauradament a la posteritat per les seves aportacions científiques, sinó per l’esperpent mediàtic en què van convertir la seva inauguració alguns partits polítics, tant catalans com espanyols, i els grups de pressió que els donen suport. En efecte, focalitzant la seva atenció en el títol, certament punyent, i menyspreant la contrastada solvència acadèmica de tots i cadascun dels ponents, en bona part catedràtics universitaris, el PP, C’s i UPyD no només van exigir el cessament de Jaume Sobrequés com a director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya, organisme depenent de la Generalitat de Catalunya, sinó que van arribar a denunciar el simposi davant la fiscalia amb la intenció de prohibir-lo per incórrer, suposadament, en el “delicte d’incitació a la discriminació, a l’odi i a la violència”. I és que el rigor històric pot ser molt perillós per a aquells qui s’han cregut guanyadors durant segles i ara constaten que ja no poden reescriure la Història.

El foc d’encenalls mediàtic d’aquells que només existeixen en la polèmica i la confrontació –i que, paradoxalment, van donar ressò internacional al simposi– s’esvaïa poques hores després de la inauguració, amb l’anunci institucional de les preguntes i la data de la consulta que ha de permetre als catalans decidir el futur del nostre país. Durant els tres dies del simposi, doncs, el nombrós públic que omplia la sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catans, així com una sala annexa habilitada amb circuit tancat de televisió, va poder valorar, amb la normalitat de qualsevol congrés científic, l’interès de les contribucions dels ponents.

Deixeu-me acabar amb una reflexió personal. Per als nacionalistes espanyols, d’Espanya i de Catalunya, el títol del simposi ha estat “una incitació a l’odi” i “una manipulació de la Història”, mentre que el catalanisme acomplexat l’ha qualificat de “provocador”, “inoportú” o “victimista”. Per a mi, en canvi, aquest títol és històricament veraç i nacionalment desacomplexat. Per això, com a historiador i com a català, ha estat per a mi un honor el poder haver participat en el simposi com a membre de la comissió organitzadora.

Tot esperant la propera publicació de les actes del simposi, podeu escoltar íntegrament d’algunes de les ponències entrant a la videoteca de la web de l’Institut d’Estudis Catalans: http://videoteca.iec.cat/

Publicat a Tornaveu núm. 93