Carles Camp. La negociació de Catalunya amb Espanya: les proves d’una fal·làcia (I)

Aquests darrers temps s’està plantejant molt seriosament la definitiva ruptura de Catalunya amb l’Estat espanyol, tot duent a la consecució d’una ferma i majoritària voluntat dels catalans.

Hi ha una part de la població, però, que es nega a donar suport a aquest procés. Al meu entendre es tracta de dues menes de persones: uns que van de mala fe i volen la nostra eterna submissió i la desaparició del nostre idioma, sia per convicció ideològica i/o per propi benefici i uns altres que creuen, de bona fe, que les relacions Catalunya-Espanya encara es podrien salvar si els catalans féssim l’esforç de voler negociar amb Madrid.

Creuen aquestes persones que malgrat l’incompliment de la promesa de la paraula donada pel president del govern espanyol Rodríguez Zapatero “apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlamento de Cataluña” i malgrat la claríssima i més que contundent sentència del Tribunal Constitucional del 2010 que va donar per tancat el tàcit pacte constitucional entre Catalunya i Espanya i ens condemna a l’espoli fiscal etern i a tenir el nostre idioma en un pla gairebé poc més que folklòric, el diàleg encara és possible.

La voluntat de negociació és pura entelèquia. Només cal repassar una mica la història dels intents de diàleg de Catalunya amb Espanya que han estat molt nombrosos i que tots han acabat igual: amb el més absoluta de les indiferències en els millors dels casos i sempre amb el més absolut dels fracassos, i moltes vegades acompanyats de burles i menyspreu, quan no insults.

Podem comprovar-ho en el web

http://www.parlament.cat/activitat/cataleg/TJC7.pdf

S’hi poden resseguir els intents de diàleg i negociació dels catalans amb els successius governs espanyols. Es pot veure que els intents de diàleg no vénen d’ara, ni tant sols dels temps de la II República o dels temps d’en Prat de la Riba: vénen de molt més lluny. El primer conegut és de l’any 1760!! ni més ni menys. És a les pàgines 1 a 19 de l’enllaç esmentat i es coneix com el Memorial de Greuges de 1760.

Va ser fet per dos representants de cada un dels regnes de l’antiga Corona Catalana (Catalunya, València, Aragó i Balears). Tots ells seien al costat dels representants de les colònies americanes. Se’ls situava, així, allà on els pertocava, entre els territoris colonitzats. Va ser presentat a les Corts d’aquell any, amb un to d’una humilitat i respecte gairebé servils, però amb una molt gran contundència. Les queixes anaven bàsicament en quatre sentits: l’acaparament de càrrecs tant eclesiàstics com seculars per part de castellans, la imposició d’una legislació estranya i ineficient en els nostres països que entrebancava el nostre progrés econòmic, social i cultural, l’excessiva pressió fiscal i el nul respecte pel nostre idioma, tot i concretant que a les esglésies només s’hi predicava en castellà mentre que a Amèrica els eclesiàstics estaven obligats a predicar amb les llengües nadiues. Els indígenes americans tenien més drets que els catalanoparlants espanyols! Salvant els matisos que dóna el pas del temps, impressiona realment veure l’actualitat d’aquells greuges. Va ser un intent de negociar amb Madrid un tracte just i respectuós cap als nostres països. Va ser endebades. No va ser escoltat ni atès, ni tan sols va rebre cap resposta.

A les Corts de Cadis de 1812 es va proposar que el català fos idioma oficial. La proposta va ser desestimada per 13 vots a favor i 130 en contra. S’hi va voler legislar algun article que garantís que tots els territoris de l’estat contribuïssin de forma equitativa amb els seus impostos, després de gairebé un segle que Catalunya pagava molt més impostos que Castella. La proposta també va ser aclaparadorament rebutjada. El fet que ara les lleis les feien gent il·lustrada, propera a la raó i refractària a les lleis i costums feudals que fins llavors imperaven no va impedir en absolut que es mantingués la mentalitat de la classe dominant castellana o espanyola en aquests aspectes.

El segle XIX l’Estat espanyol va viure la Guerra del Francès, la pèrdua de gairebé tot l’imperi colonial, les guerres catalanistes anomenades carlines, diverses constitucions, una expulsió dels Borbons amb la seva corresponent restauració, un assaig amb una altra dinastia i una república. Durant tot aquest temps i malgrat tots aquests canvis i vicissituds, Catalunya va patir un (gairebé) permanent estat de setge i de guerra, amb pocs períodes de pau total.

Amb la fi de la darrera guerra carlina, es va arribar a un període de pau i es va encetar la dècada del 1880 amb un optimisme creixent. Malgrat això, els mals de l’Espanya centralitzadora, corrupta i ineficient continuaven essent un llast i una amenaça pel present i futur de Catalunya.

En cinc anys, van haver tres intents protagonitzats per la societat civil i política catalana de negociar amb Madrid per tal d’aconseguir un tracte just i equitatiu. Cal destacar que cap de les propostes passava per separar Catalunya d’Espanya, només pretenia construir per a tot l’estat, i sota la protecció i empara de la corona, un estat modern, amb les estructures de govern posades al dia i fetes de manera que s’impedís el màxim possible la corrupció i la ineficiència i que es donés empenta al progrés econòmic i social.

Aquests intents van ser:

Projecte de Constitució Catalana el 1883, (pàg. 23-56)

Tot just iniciada la segona restauració borbònica. S’hi proposava un model federal, on Catalunya tindria un estat propi, però dintre de l’Estat espanyol, al qual, humilment, reconeixia preeminència i prioritat en els principals afers, reservant per a l’Estat català els afers més propers, la qual cosa fa dubtar si era una proposta més aviat regional que no pas federal. En qualsevol cas, mai es va poder ni plantejar.

Memorial de Greuges, presentat a Alfons XII el 1885, (pàg. 59-117)

Una delegació de prohoms catalans, industrials i polítics bàsicament, van fer un informe sobre la situació de Catalunya a l’Estat espanyol i van anar a presentar-lo a sa majestat Alfons XII. Fa basarda de veure l’actualitat de molts dels temes plantejats i de les queixes presentades. Es va fer un informe detallat dels perjudicis de la política unitarista de l’Estat, i com aquesta era contrària als interessos materials i morals de Catalunya, es va demanar acabar amb el centralisme corrupte i ineficaç i es va demanar també construir un estat modern a l’alçada dels temps i que des del govern de l’Estat s’assumís que l’economia productiva i el desenvolupament intel·lectual, són els autèntics generadors de la riquesa d’un país. La sobtada mort del rei va ser l’excusa perfecta per no donar cap resposta a aquestes raonades i justes peticions.

Missatge a la Reina Regent el 1888, (pàg. 123-135)

Maria Cristina, esposa del difunt Alfons XII va exercir la regència en nom del seu fill i hereu, el futur Alfons XIII, llavors menor d’edat. Catalunya va tornar a intentar presentar les seves queixes a la Villa y Corte, afegint-hi aquesta vegada la petició que la nació catalana tornés a tenir unes corts lliures i independents, on s’hi votarien els pressupostos de Catalunya i la seva contribució a les despeses d’Espanya, de la qual en continuaria formant part. La resposta no va existir, no es va fer cap proposta de negociació ni de diàleg, res de res.

En el resum citat més amunt hi manquen algunes propostes més de diàleg que, tampoc no van arribar enlloc.

El 1899, el govern espanyol, per pagar i tornar els préstecs amb els seus interessos amb què s’havia finançat la guerra de Cuba, amb immenses corrupteles incloses, va inventar uns impostos fets a mida perquè només els paguessin els catalans, ja que gravaven la indústria i, en aquells temps, només hi havia indústria a Catalunya. Les protestes i les negatives a pagar dels catalans, el famós tancament de caixes, van ser respostes amb repressions i presó. Una altra mostra de la capacitat de diàleg dels espanyols. Això no va impedir que, malgrat aquell mal moment, el govern de l’estat, el 1900, es gastés 100 milions de pessetes, llavors una xifra exorbitant, més del que havia invertit l’estat a Catalunya en obres públiques durant tot el segle XIX per dur aigua a Madrid: ja sabien qui ho pagaria.

El 1905, arran d’un acudit publicat a la revista satírica catalana Cu-Cut en què es ridiculitzava l’exèrcit espanyol per la seva ineficiència, un grup d’oficials es van prendre la justícia pel seu compte i en van arrasar la redacció. En comptes de condemnar els fets, l’Estat espanyol va aplaudir l’acte, va donar suport explícit als militars i va promulgar la Ley de Juridisdicciones; per tal que el mateix exercit pogués castigar segons les seves pròpies lleis qualsevol insult a la institució militar. Una altra mostra de la manera que sempre se’ns ha tractat.

En el proper capítol, farem un repàs dels intents de negociació i encaix del segle XX.

Carles Camp

28/01/2014