Antoni Segura. Margallo i la història

El ministre José M. García-Margallo ha enviat a les ambaixades i els consolats espanyols un document en que dóna arguments per desacreditar i combatre el procés independentista de Catalunya i evitar la seva internacionalització i possibles suports. El ministre, però, juga brut i no té recança a tergiversar la història. Presenta com a modèlica la transició espanyola, passant això sí de puntetes sobre el que va suposar el franquisme pel que fa a repressió i a la pèrdua de llibertats, tant individuals com col·lectives, i fa derivar del pacte constitucional l'autogovern de Catalunya. Com si abans de la Constitució Espanyola no existís la història, ni la reivindicació de les institucions pròpies (arrabassades en dues ocasions, el 1714 i el 1939), ni res de res. I és clar, en aquesta línia, la secessió seria poc menys que un crim contra el consens i contra "el triomf històric de la concòrdia". L'autodeterminació, afirma, està prevista en el dret internacional només per als casos de descolonització (oblidant que el 1945, quan es fundà les Nacions Unides, hi formaven part 51 estats i ara en són 193; òbviament, no tots el nous estats són fruit de la descolonització). També assegura sense ruboritzar-se que Catalunya mai va ésser una entitat política. Oblida que l'Arxiu de la Corona d'Aragó és a Barcelona i que fins al 1714 tots els territoris de la dita Corona tenien les seves pròpies institucions. En fi, acusa l'independentis­me d'excloent, insolidari, immoral, sense valors cívics, poc menys que totalitari... I conclou: la secessió portaria "a una regressió històrica, política, socioeconómica, cultural i ètica que no pot ser permesa per respecte als ideals europeus". I, per descomptat, no s'està de retreure als partits favorables a la consulta que el cas de Catalunya no té res a veure amb els del Quebec o Escòcia i sí molt amb el model seguit per Kosova.

En definitiva, per a Margallo Catalunya sempre ha format part d'Espanya i els catalans sempre han estat espa­nyols. I, posats a dir disbarats, recorda que als segles VIII i IX les cròniques es referien als comtats pirinencs com a Marca Hispànica, que equipara a Espanya. O és ignorància, cosa força proba­ble, o és provocació. O totes dues coses alhora. Marca Hispànica era una deno­minació geogràfica -referida a la denominació d'Hispània, com era coneguda la península Ibèrica pels romans- que només té un sentit polític per referir-se a les regions del sud dels Pirineus que controlava a través de comtes tributaris l'imperi carolingi i que feien frontera ("marca") amb Al-Andalus. Potser algú hauria de dir al ministre que al segle VIII i durant un bon grapat de segles poste­riors Espanya com a tal no existia. Sí que constituïen, en canvi, una entitat política les corones de Castella, Navarra, Aragó -que tenia com a nucli més important Catalunya, és a dir, el comtat de Barcelona, que al segle XII ja comprenia tota la resta de comtats catalans-. I és clar, a partir de manipular la història amb finalitats partidistes, ja es pot afir­mar sense rubor que el desequilibri persistent en les balances fiscals i la manca d'inversions en infraestructures són solidaritat, que Catalunya sempre ha es­tat per voluntat dels seus ciutadans bilingüe o que Espanya és la "nació més antiga d'Europa" com proclamen últimament alguns dirigents del PP.

Tot plegat (les gairebé dues-centes pàgines del document) per acabar amb la pobresa argumental de sempre: la consulta no es farà perquè no ho permet la Constitució i perquè la sobirania resideix en el poble espanyol. En suma, segueixen considerant-se els propietaris del cortijo i això, per al PP, no admet discussió.

Publicat al diari ElPuntAvui (30-01-2014)

*Antoni Segura és catedràtic d’Història Contemporània de la UB