Carles Camp. ABC-50 hitos de nuestra historia: 22) Conquesta de Mèxic i Perú

La fita número 22 que l'historiador Fernando García de Cotázar va publicar al diari ABC es refereix a les grans campanyes de conquesta del continent americà durant les primeres dècades del segle XVI, especialment les protagonitzades pels anomenats Cortés i Pizarro.

Així ho explica el nostre historiador:

“Unos pocos miles de españoles se adueñan en América, entre 1519 y 1553, de una área infinitamente superior a Castilla. La conquista fue hecha por cuenta y riesgo de los conquistadores. Hernán Cortés sojuzga al imperio azteca. Pizarro manipula las guerras civiles de la civilización inca para hacerse con las altiplanicies andinas.”

 L’expressa comparança de la superfície conquerida amb Castella ens recorda el que diu la historiografia oficial: que van ser els castellans els que van fer tals proeses.

Es poden, perfectament, qualificar com a proeses’ les dues campanyes militars dels anomenats Cortés i Pizarro, ja que es consideren com les conquestes bèl·liques més impressionants i remarcables de la història militar mundial i són un admirat exemple d’una perfecta combinació de l’ús de la força, l’avantatge tecnològica, l’astúcia, d’un ús finíssim del sentit de l’oportunitat, el coratge i la determinació.

 Ara bé, quan s’analitza a fons les biografies dels dos protagonistes ens deixa del tot estupefactes l’absoluta manca de criteri dels historiadors de les nostres universitats.

Comencem pel primer conquistador esmentat, l’anomenat Hernán Cortés. Se’ns explica que era fill d’un pagès pobre de Medellín que o bé va estudiar només dos anys en tota la seva vida o bé va fer dos anys de passant d’un notari. Amb aquests completíssims estudis en va tenir prou per esdevenir un ‘expert jurista’, com era reconegut, fins i tot, pels seus enemics. Les Cartas de Relación, extensos informes que va enviar a Carles I, són, de fet, informes de tipus jurídic.

La seva gran distracció de gran era organitzar debats sobre filosofia o teologia a casa seva amb amics seus, molt d’ells gent de l’alta noblesa de la cort de Carles I. Els testimonis de l’època indiquen que era molt hàbil en tota mena d’armes, tant a peu com a cavall, cosa només possible si s’ha rebut entrenament des de molt petit. A les famílies nobles d’aquells temps, s’exercitava els nens en l’ús de les armes des dels 7 anys. No ho feien pas els fills de pagesos que, com els seus pares, que no podien ni permetre’s tenir un cavall.

Tot i ser considerat el més gran militar de tots els temps, amb uns mèrits en aquest aspecte comparables als de Juli Cèsar o als d’Alexandre Magne, se sap molt més de la infància i la joventut d’aquests darrers que de les de Cortés. Va ser nomenat governador i capità general del territori que va conquerir. Governador era l’home responsable d’administrar justícia i recaptar els impostos en nom de la corona. És cert que tenia els seus secretaris i escrivents que feien la feina grossa, però el responsable era ell, i havia de supervisar-ho tot per a evitar que el posessin en un compromís.

 Va demanar el càrrec del virrei. Virrei era qui feia les funcions del rei en absència del rei. I, en el territori del seu virregnat, el virrei era rei a tots els efectes, fins que fos rellevat del càrrec o bé el rei hi fos present. Com hem explicat en diverses ocasions, tots tres càrrecs eren càrrecs catalans, inexistents a Castella, reservats a l’alta noblesa, i, en el cas de virrei, a més, vinculat a la família reial. I per acabar-ho d’arrodonir, Cortès lluïa sense cap problema, i així ho posa per escrit en documents públics, que les seves armes eren les mateixes que les del Casal de Barcelona. Dues vegades els conqueridors de Mèxic li van proposar ser rei, que ell va refusar. El seu fill i hereu Martí va obtenir del papa una autorització per poder ser coronat rei. I, tot això, un pagès extremeny quasi analfabet. Ciència infusa i la cort dels miracles tot junt. Esperpèntic.

Semblantment, es pot dir del cosí de Cortès, l’anomenat Francisco Pizarro. Fill il·legítim d’un capità extremeny i una pagesa, pastor de porcs en la seva joventut i absolutament analfabet, fins a l’extrem que mai no va saber ni escriure el seu propi nom. Va haver de fugir a les Índies perquè se li va estimbar per un barranc el ramat de porcs que guardava. Malgrat els seus origen plebeus i la seva nul·la formació va ser alcalde de Ciutat de Panamà i governador i capità general del Perú, càrrecs tots ells reservats a l’alta noblesa catalana o aragonesa, com hem dit.

A part de la impossibilitat d’accedir al càrrec de governador per a una persona que no sap ni llegir ni escriure, el càrrec d’alcalde que, llavors com ara, tenia les seves complicacions, no és pas una responsabilitat fàcil d’executar i, també, impossible per a un absolut analfabet. Mort Francisco, el seu germà Gonzalo s’estava preparant per coronar-se rei del Perú. Ningú ho va trobar estrany, tothom ho va trobar natural. L’enviament d’un exèrcit va esclafar aquest intent. En qualsevol cas, ens trobem amb el mateix: ciència infusa i la cort dels miracles tot junt. Esperpèntic.

Un altre cas és el d’un amic de la família Pizarro, l’anomenat Sebastián de Belalcázar, andalús, fill d’un llenyataire i d’una pagesa, que va haver de fugir cap Amèrica per por del càstig d’haver mort una mula. Va ser governador d’un ampli territori que correspon a les actuals repúbliques de l’Equador i Colòmbia i fundador de Popayán, Cali, Guayaquil i Ampudia, a més de cofundador de Quito. Ja hem vist que una persona del seu origen és impossible ni que accedís a tals càrrecs al ser un plebeu ni que els pogués exercir al no tenir cap mena de preparació.

I no acabaríem mai. La historiografia sobre la conquesta d’Amèrica és absolutament inversemblant, gens plausible i absolutament impossible.

Costa molt de creure que una Castella que mai havia fet cap expedició militar fora de la Península, un país sense una marina digna d’aquest nom, sense drassanes importants, sense legislació marítima, sense cap tècnica nàutica, sense cap consolat de mar, sense cartografia, etc., fos capaç de bastir un imperi marítim en unes poques dècades quan, poc abans, havia necessitat l’ajut de la flota catalana per bloquejar els ports andalusins durant la conquesta de Granada, bloqueig que la marina castellana mai va poder ni somiar de fer.

I per acabar-ho d’adobar, la historiografia ha hagut de reconèixer que l’organització política i administrativa del nou imperi americà era la mateixa que la de l’imperi mediterrani català.

És clar que ells l’anomenen aragonés, encara que els aragonesos no hi participessin pràcticament en res i, així, s’estalvien l’haver de reconèixer-nos mèrits. Només faltaria !

Carles Camp

04/02/2014