Francesc Roca. Joan Lluís Vives i la pobresa

Les primeres reflexions serioses, científiques, sobre les causes de la pobresa van ésser fetes, just als inicis dels temps moderns, en un llibre de Joan Lluís Vives, publicat, per primera vegada, a Bruges (Flandes) el 1526. Escrit i editat en llatí, la llengua vehicular dels savis i les universitats de l'època, el llibre es titulà: De subventione pauperum sive de humanis necessitatibus. Fou traduït, ben aviat, al flamenc i més tard editat, i reeditat (fins al segle XXI!), al castellà, l'anglès, el francès, l'italià i el català.

Per exemple, la primera traducció anglesa que trobem a la Library of Congress és de 1917, i s'edità a Nova York amb el títol Concerning the relief of the poor. A la segona dècada del segle XXI, a la xarxa d'internet, n'hi ha, en obert i fàcilment accessibles, diverses edicions digitals.

El llibre fou un encàrrec del govern de Bruges. Una ciutat flamenca que estava situada, aleshores, a la punta del progrés econòmic (gràcies a la seva indústria de la llana i al seu comerç internacional). Un dels seus veïns més qualificats era Joan Lluís Vives i March (València, 1493-Bruges, 1540). S'havia format a la Universitat de València, a la Sorbona de París, a Lovaina i, autoexiliat pels seus orígens jueus, treballava en l'ensenyament d'alt nivell a Flandes i a la cort d'Anglaterra.

Els governants de la ciutat de Bruges demanaven a Vives que els expliqués, a ells i a tothom, les causes de la pobresa a les ciutats avançades. I que, en funció de la seva anàlisi, fes propostes per sortir-ne. L'objectiu era assolir el que en van dir “el benestar general d'aquesta ciutat”. En aquest punt, alguns estudiosos situen Vives com a un dels primers formuladors de la idea que els governs han d'actuar globalment per eradicar la pobresa, atesa la responsabilitat d'assegurar la continuïtat de tot el cos social.

Segons Vives, la pobresa no és un fat, una dissort, sinó que s'explica per determinats mecanismes de funcionament de les societats. En concret, llegim: “Les causes de la pobresa són: (1) les guerres amb les dificultats econòmiques que ocasionen, (2) el continu augment de la població, (3) uns fonaments injustos en el nostre sistema econòmic, i, sobretot (4) una educació insuficient.”

La primera causa són les destruccions de tot tipus que són el resultat més visible de les guerres, els conflictes bèl·lics, que, al segle XVI, i després, assolen Europa. D'aquí ve la proposta d'unió o entesa europea de Joan Lluís Vives, que el situa com a un exemple clar de pioner de l'europeisme modern.

El segon mecanisme que genera pobresa és, tal com explicaria Thomas R. Malthus 170 anys després, el creixement de la població a un ritme més ràpid que el creixement de la producció d'aliments. Vives no proposaria explícitament una reducció del creixement demogràfic, però sí que introduiria un argument que segueix sent utilitzat als nostres dies.

La definició de la tercera causa de la pobresa és un xic tautològica: hi ha pobresa perquè hi ha una distribució “injusta” de la renda. Car els fonaments del sistema econòmic modern són justament això: injustos.

La quarta causa destacada de la pobresa és la insuficiència de l'educació de la gent, i, en especial, dels pobres i dels infants pobres. El corol·lari és immediat, una forma de combatre la pobresa és augmentar els recursos i els esforços col·lectius dedicats a la formació.

Vives és autor de diversos innovadors assaigs sobre pedagogia, i d'un llibre de text en forma de diàleg per aprendre la llengua llatina. D'aquest llibre se'n farien, durant decennis, moltíssimes edicions. Basant-se en la seva pròpia experiència familiar i professional, Joan Lluís Vives dedicà una especial atenció a l'educació de la meitat femenina de la població. Aquesta atenció ha estat especialment destacada dins del debat feminista (que ha reprès, amb força, a partir dels anys 1980/90).

Europa

L'humanista cristià d'origen jueu Joan Lluís Vives és un pare absurdament oblidat de l'Europa unida moderna. En diversos llibres editats abans –i després- de la seva mort, va discrepar fermament de les passions bel·licistes dels grans –i dels petits- governants dels regnes i els principats de l'Europa del Renaixement. Les diferències religioses, deia, podien resoldre's de forma conjunta, l'Església de Roma no havia de ser bel·ligerant, i calia, això sí, mantenir apartats els exèrcits de l'Imperi Otomà.

 L’econòmic