Ferran Sáez. Una nosa anomenada Franco

Quin és realment el problema de fons de la llei Wert? Si Enric Prat de la Riba hagués ordenat l'afusellament massiu de persones, o Francesc Macià fos el responsable del bombardeig indiscriminat de ciutats amb població civil, ara no ens faríem dir catalanistes ni nacionalistes catalans. No en voldríem saber res, d'aquests noms. És probable, però, que les nostres idees sobre l'emancipació nacional de Catalunya fossin les mateixes. El problema el representaria el nom (que sí que fa la cosa, sempre). Com ens podríem dir? No ho sé, ni tinc ganes de perdre un segon imaginant-ho, però sí que conec una història que en aquest cas no parteix de cap suposició fictícia.

 El nacionalisme espanyol està representat des de finals del segle XIX i fins avui per tres grans moments: l'anomenat regeneracionismo i la Generació del 98, des de l'últim terç del XIX fins a la República; la ideologia falangista i el franquisme, des de la Guerra Civil fins a la mort del general Franco el 1975; l'autoanomenat constitucionalismo com a resposta paradoxal al constitucionalíssim estat de les autonomies. No busquin simetries entre dreta i esquerra, perquè aquí estem parlant d'una qüestió nacional i estrictament identitària. En el primer grup hi trobaríem personatges com Costa i Unamuno; en el segon, José Antonio i Sánchez Mazas; en el tercer, Savater i Adela Cortina. Repeteixo: deixin de banda la cosa dreta/esquerra perquè si no ho fan no entendran res, i esborrin de la ment el terme fatxa perquè l'assumpte de fons és un altre.

 El problema el podem formular així: com caldria denominar el nacionalisme espanyol perquè es desempallegués d'un llegat històric dominat a mitjans del segle XX pel pensament falangista? Si el nacionalisme català es fa dir nacionalisme català, o catalanisme, és perquè no té res que resulti extraordinàriament vergonyós (tot i que, sens dubte, conté alguns episodis qüestionables). En canvi, el mateix terme nacionales està fortíssimament connotat, i d'una manera que ara costaria molt d'actualitzar i reivindicar amb normalitat. Els termes falangisme o franquisme, evidentment, resulten també molt difícils d'assumir; i el regeneracionisme de Costa queda massa lluny per sotmetre'l a un aggiornamento conceptual. La solució va sorgir a mitjans dels noranta amb el terme constitucionalismo i s'ha acabat consolidant programàticament per mitjà de formacions com Ciutadans, UPyD i, òbviament, el PP i el PSOE. Paradoxalment, els dos campions del constitucionalisme espanyol -Aznar en l'exercici polític, i Savater com a intel·lectual- són dos conversos tardans a la causa de la Constitució espanyola. El primer va deixar constància en un article al diari Nueva Rioja que no la votaria per res del món; del segon només cal llegir els seus articles a Egin a començaments dels 80. Convé recordar que, en aquell moment, Egin no era un diari qualsevol, sinó l'altaveu oficial de l'esquerra abertzale i el canal a través del qual ETA reivindicava els seus atemptats.

 Heus aquí, doncs, una complicada disjuntiva: d'una banda, Franco o José Antonio no podien ser homologats de cap manera, i menys per persones que provenien sovint de la ultraesquerra; de l'altra, aquestes mateixes persones havien impugnat la Constitució durant la Transició i l'havien arribat a rebutjar obertament. Amb una identitat ideològica difícil d'assumir, i sense un nom plausible, el nacionalisme espanyol ha realitzat complicats exercicis de contorsionisme conceptual, veritables quadratures del cercle, fins a arribar a quallar en forma d'una espècie de legalisme que utilitza la Constitució com si es tractés d'un Codi Penal en comptes d'una carta magna.

 En tant que reivindicació democràtica d'una determinada identitat, el nacionalisme espanyol em sembla tan legítim com el català, el portuguès o el hawaià. Em sembla igualment lícit que, des d'aquesta posició, es consideri que Catalunya ha d'estar unida a Espanya, etc. Jo veig les coses d'una altra manera, però puc entendre -i respectar- els que pensen diferent, sempre que aquesta actitud de discrepància cordial sigui mútua. El que no acceptaré mai, gairebé per una qüestió de dignitat, són les aixecades de camisa per la via dels noms (que, insisteixo, sí que fan la cosa; sempre). Qui em vingui amb els rotllos del constitucionalisme, salpebrat amb una mica de cosmopolitisme i altres espècies per l'estil, haurà de saber que no em mamo el ditet. Parlem de la unitat d'Espanya, de la independència de Catalunya o del que convingui, però deixem a la porta els eufemismes i els llegats històrics mal digerits. Ok, Wert?

Diari Ara 22/01/2014