Carles Camp.ABC-50 hitos de nuestra historia: 21) Aixecament dels Comuners. Germanies

La fita 21 de la sèrie “ABC 50 hitos destacables de nuestra historia” tracta de les grans revoltes que van saludar l’inici del regnat de Carles I als seus regnes hispànics: la revolta dels Comuners, a Castella, i les Germanies al País Valencià i a Mallorca. És de les poques vegades en què parla de fets que no van passar a Castella.

Així resumeix García de Cortázar la revolta castellana:

El reinado de Carlos I se inició en Castilla con una violenta crisis política. Recelosas por el poder de los extrangeros y los modos autoritarios traídos de Flandes, las ciudades castellanas se sublevaron contra el monarca.

Cal fregar-se els ulls i no creure’s que estem somiant quan llegim afirmacions tan al·lucinants. Segons aquest historiador nacionalista espanyol, l’autoritarisme a Castella, on palabra de rey es ley va arribar de l’estranger, importat per Carles I i la seva cort de flamencs Fins aleshores, no hi havia hagut cap mena d’absolutisme o autoritarisme reial.

La realitat és que la dels comuners va ser una revolta burgesa, de les ciutats, contra la noblesa parasitària que llastava Castella i no la deixava prosperar des de feia segles. Com ja vam explicar en el capítol 16 d’aquesta sèrie, a Castella llavors es deia que “dos santas y un honrado tienen al reino arruinado”, referint-se a les organitzacions, que podríem qualificar com a mafioses, dels nobles castellans que, amb la interessada protecció d’un rei absolut, exercien el seu poder sobre tot el regne: la Santa Inquisición, la Santa Hermandad i el Honrado Consejo de la Mesta. La seva influència era el gran obstacle per al desenvolupament de la indústria i el comerç.

Els castellans es van trobar amb un rei absent, fet al qual no estaven avesats, i amb la imposició de funcionaris estrangers que es limitaven a cobrar impostos per a Carles I, destinats a sufragar els costos de l’obtenció del títol d’emperador del Sacre Imperi, un títol al qual els castellans no donaven cap valor. Cal recordar que les gestions les feia des de Catalunya, on es trobava més a gust i on es valorava més aquesta operació. Se sap que Carles I deia “prefereixo ser rei dels catalans que emperador de romans”. Tot plegat, és molt probable que fos la gota que fes vessar el vas a la burgesia castellana.

En qualsevol cas, la revolta va començar el 1520, i de forma prou exitosa. I això va ser així perquè la noblesa castellana no va moure un dit per reprimir-la fins que el nou monarca de la nova dinastia no els garantís la pervivència dels seus privilegis. Carles I es va adonar que no li era possible dur un exèrcit des de fora per combatre els rebels, que només podia fer-ho amb forces militars castellanes, totes elles controlades per la noblesa. El jove rei va haver de cedir i la revolta va ser reprimida i els líders comuners executats, el 1521. La revolta va acabar de ser sufocada del tot el 1522. Des de llavors, la casta extractiva castellana ha anat dessagnant el regne de Castella i, des del 1714, també els estats de la Corona Catalana.

Continua l’autor:

 “Coetáneas del alzamiento castellano, las germanías asolaron el reino de Valencia.”

I l’illa de Mallorca, hauríem d’afegir.

Des dels temps de la conquesta, al regne de València i al de Mallorca la noblesa havia tingut un poder molt superior al que tenia al Principat i als Comtats, on feia segles que se li limitava el poder i, de fet, ja l’havia perdut en gran manera, especialment a les ciutats, en favor de la burgesia, amb qui, de fet, s’havia aliat sovint o, fins i tot, fusionat. Era, en efecte, normal que els nobles catalans treballessin, especialment en el comerç i la banca, cosa que tenien prohibit els nobles castellans sota pena de perdre el seu estatus social.

Això que passava a Catalunya, passava també als regnes de València i Mallorca, però en menor mesura. Es donavaa el cas que el regne de València feia dècades que estava essent dessagnat per la monarquia. Ja Joan II havia demanat nombrosos préstecs, tant a la ciutat com al regne, per finançar la seva guerra del 1462-72 contra la Generalitat, préstecs que mai va tornar. El mateix va fer el seu fill Ferran II per finançar la guerra de Granada i la conquesta de Nàpols i Carles I va començar amb una forta pressió fiscal per finançar les seves ambicions imperials. També passava que ambdós regnes havien estat fortament perjudicats per l’expulsió dels jueus. Catalunya també va ser-ho, però en aquest dos territoris la desaparició sobtada d’un important estament comercial i sobretot financer va representar un sotrac molt més fort per a les seves economies.

El 1519, es va produir una revolta contra la noblesa i els funcionaris reials. La revolta, dirigida i liderada pels gremis, pretenia, en última instància, convertir el regne de València en una república burgesa, a l’estil de Gènova, Florència o Venècia, i foragitar la noblesa parasitària [1].

És realment curiós que un historiador professional que esmenta aquest fet de les Germanies no faci cap referència, per breu que sigui, a les seves causes o propòsits. Ignorància o mala intenció? Només ell s’ho sap.

Per a la mentalitat de l’època, però, calia un rei, encara que fos amb els poders limitats com desitjaven els agermanats. Així doncs, defensaven com a pretendent al tron valencià un candidat anomenat Antoni Navarro que tenia com a àlies “l’Encobert”, que deia, i tothom s’ho creia, que era fill natural de Ferran II. De fet, un dels capitans i homes de confiança de Ferran II es deia Navarro. És un personatge molt misteriós, del qual se’n sap ben poc. Un cop capturat va ser executat immediatament. No consta que el sotmetessin a cap interrogatori. Tant de silenci fa pensar que era massa perillós per a tenir-lo viu.

Com en el cas dels comuneros, la dels agermanats va ser una revolta burgesa, de les classes mitjanes, aliades amb el poble, contra la noblesa. Però, malauradament per als valencians, a principis del segle XVI tant la monarquia com la noblesa encara eren estaments massa potents i van esclafar la revolta sense cap misericòrdia, amb la derrota dels agermanats a la ciutat de València el 1522. La resistència es va prolongar, a Xàtiva i a Alzira, fins el 1524. És curiós, però, que l’exèrcit repressor de la revolta fos majoritàriament castellà, com si des del mateix regne o des de Catalunya no es pogués o no es volgués enviar les forces armades necessàries.

La guerra va provocar uns 20.000 morts, 800 condemnes de mort i unes multes extremadament oneroses. La repressió va ser brutal, especialment pel que fa a les represàlies econòmiques a les que es va haver de sumar el cost de reconstruir el país. Tot plegat, va deixar el Regne de Valencia arruïnat durant dècades. Encara el 1580 es pagaven indemnitzacions a la corona per la revolta.

El procés es va encomanar a Mallorca. Allí es va engegar, el 1521, una revolta burgesa i pagesa contra la noblesa. Pagesos i menestrals estaven ofegats d’impostos i això els va fer revoltar. El governador, Miguel de Gurrea, va poder fugir i només Alcúdia va quedar en mans reials. Molts nobles van ser executats. L’agost de 1522, Carles I va fer enviar un estol amb 800 homes de reforç al governador qui, finalment, el març del 1523, amb el bisbe de mitjancer, va aconseguir que els agermanats es rendissin. Malgrat tot, més de 200 d’ells van ser executats i molts fugiren a Catalunya.

És també destacable que aquest fet, potser el més remarcable que a Mallorca va passar des del punt de vista social i polític, no mereixi cap comentari del nostre historiador nacionalista espanyol.

A Catalunya, va haver-hi alguns intents d’engegar una revolta semblant, iniciats a Girona i a Lleida. La falta d’entusiasme de la població, que segurament no es veia tan collada per la noblesa i la pressió fiscal, i la mà esquerra del governador Folc de Cardona van evitar l’esclat del conflicte.

Ras i curt, aquestes revoltes que García de Cortázar que explica gairebé com una anècdota van significar, d’una banda, la perpètua submissió de la població castellana a la seva casta extractiva, submissió estesa, com he dit, als Països Catalans, a partir de 1714. De l’altra, va significar la davallada de l’economia valenciana, prou més potent que la catalana abans de la revolta, i la seva condemna a ser una economia feble durant molt de temps, i també l’anorreament de l’economia mallorquina, que no es va poder revifar fins el segle XX amb l’arribada del turisme.

Sembla mentida que un historiador quan tracta aquest tema no faci cap esment de les causes d’aquestes revoltes ni de les conseqüències de la seva repressió i tracti tot plegat com un fet banal. Podria ser perquè les conseqüències encaixin amb la seva mentalitat.

Carles Camp

Per  saber-ne més:

Ricardo García Cárcel, Las Germanías de Valencia. Barcelona, 1981.

Eulàlia duran, Les Germanies als Països Catalans. Barcelona, 1982.