Antoni Sant. Ifrang i l’exportació

"El Califa alçà la vista cap als ambaixadors cristians d'Ifrang (Catalunya) i abans no haguessin pogut pronunciar una paraula els digué «Al·là ens ordena de sotmetre-us a això», i els mostrà l'Alcorà. 'Si us hi refuseu, us hi forçarem amb això', i els mostrà el sabre. 'I si us matem, anireu a parar aquí', i els mostrà el foc. Els enviats s'ompliren de por i per ordre seva foren retirats sense haver pogut pronunciar mot. Signaren la pau, sotmetent-se a totes les condicions exigides pel sobirà." Fragment de la crònica del místic Ibn al-Arabi.

No caldran gaires explicacions d'entrada per convèncer al lector de la singular transcendència de l'any 714 en l'esdevenir dels catalans. És en aquest any quan la invasió musulmana arriba a l'actual territori del Principat (ocupació àrab de Tortosa) i en pocs anys esborrona el ja decrèpit co­mandament dels visigots. És ben cert que la durada del domini musulmà fou molt desigual en el territori català: més de 400 anys a Lleida, Tortosa o València i no arri­bà als 100 a Girona o Barcelona (des de l'any 801 bastió de la frontera meridional de la cristiandat durant molt de temps); però en tot cas fou un factor decisiu per conformar les condicions objectives que donaran lloc a l'infantament d'una nació, uns quants anys després, en aquest tros de món que avui anomenem Catalunya (Infranc per als àrabs).

Abans que res, desmentir una creença molt estesa. Ben al contrari del que pot fer pensar la tenebrosa cita de capçalera, la major part del temps del veïnatge fronterer catalanoàrab no fou presidida per una bel·licositat permanent (malgrat que van produir-se batusses molt sonades) sinó més aviat per un fluida cooperació cultu­ral i econòmica, fins al punt que, com ens fa veure Manel Costa-Pau, la primera gran acumulació capitalista catalana procedeix de l'or pagat pel califat de Còrdova com a preu de la importació de mercaderies ca­talanes (la nostra inclinació exportadora ve de lluny) i, singularment, de les partides d'armes fabricades a les fargues de Ripoll considerades les de més qualitat del moment (d'ací vindrà més tard allò d'es­pasa bona, la de Barcelona").

(Per si de cas, i per no empitjorar més les coses, seria millor que els espanyols no s'assabentin que a La Reconquista molts caps castellans foren tallats pers espases catalanes).

Tanmateix, comencem pel principi. En realitat, què van envair els musulmans a l'any 714?

La història oficial nacionalista espanyola (Menéndez Pidal, Sánchez Albornoz, el marquès de Lozoya i així fins els Garcia y Cortázar dels nostres dies), no en dubta gens: el territori de l'actual Catalunya formava part de l'Espanya visigòtica, un regne unit que ocupava la península Ibèrica amb capital a Toledo i que va caure com un castell de naips quan el seu rei Roderic (Don Rodrigo per als amics) fou derrotat pels àrabs, encapçalats per Muza i Tariq, en la batalla de Guadalete (711). Aquesta derrota va produir, en paraules de Sánchez Albornoz, "la pérdida de España" remeiada heroicament per la Reconquista iniciada poc temps després per Don Pelayo a Covadonga. Si no sabies això no aprovaves (permeteu-me que, malgrat l'inefable Wert, encara parli en temps passat).

Un recent treball d'investigació de l’escriptor gallec Miguel-Anxo Murado desemmascara els motius exclusivament nacionalistes dels dos grans pares de la historiografia espanyola: Menéndez Pidal (capaç de la pura falsificació de documents històrics (entre ells el Poema del Mío Cid) per defensar les seves tesis sobre la realitat d'Espanya des de l'antiguitat) i Sánchez Albornoz, que assumeix plenament la teoria de la historiografia filonazi de la puresa de la raça (arriba a acusar de sionista el seu opositor Américo Castro per defensar un fonament mestís d'Espanya) per justificar l'origen visigòtic (ergo ari) de la pàtria espanyola.

El mateix autor gallec delata que els estudis arqueològics bàsics de la postguerra espanyola sobre els visigots van ser supervisats personalment pel mateix Himmler i els seus arqueòlegs de la SS.

La veritat històrica, segur que ja ho sospitàveu, va per altres camins. Ras i curt:

Els efectes d'unificació nacional de l'Espanya visigòtica són una fal•làcia nacionalista. La historiografia fiable ha demostrat que, no sols a Espanya sinó a tot el territori dels actuals Països Catalans, hem d'entendre sota l'etiqueta de període visigòtic simplement el "període en el qual manaven els visigots". Res més: no hi ha el més petit empelt demogràfic (a diferència dels substrats ibèrics -indigetes, ceretans, laietans, etcètera- o llatins) que sobrevisqui al seu anorreament. Seguint Reglà, la vigència i desaparició del regne visigòtic a la península ni tan sols va ocasionar "el menor capgirament en el ritme del desenvolupament de la vida quotidiana" dels seus habitants.

Com ja el lector haurà endevinat, la segona fal•làcia de la història nacionalista espanyola, lligada a l'anterior, rau que el regne visigòtic formés una entitat nacional unificada i catòlica (el nacionalcatolcisme ve de lluny i no l'inventen els cardenals Segura, Modrego o Rouco).

Ben al contrari, com retrata Ferran Soldevila, el nostre país ja representava un nucli a part del regne de Toledo. Fins al punt que quan arriben els sarraïns, els catalans d'ambdós cantons del Pirineu no tenien com a rei l'ínclit Don Rodrigo sinó Aquila (les monedes trobades a Tarragona i a Narbona encunyades per aquest rei són proves d'aquesta incipient sobirania). Potser no és sense motiu, s'interroga retòricament Soldevila, que Otger Cataló, el fantàstic heroi primitiu de la independència catalana, suposadament mort en l'alliberament de Roses l'any 735, no sigui un baró visigot sinó un heroi pirinenc autòcton.

(Per cert, ja seria hora de començar a rescatar de l'oblit els nostres propis mites nacionals, prou que ja ens han fet quedar fins al capdamunt del "don Pelayo ajudat per la Verge a Covadonga" o del "Cid Campeador guanyant els moros després de mort".)

A més, per acabar de reblar el clau de l'argument soldevilià no podem negligir que anys abans (673) ja es produeix la revolta de Paulus, proclamat rei d'orient pels catalans enfront del reialme de Toledo. És aquest nostrat Paulus qui, segons la llegenda, fou entronitzat rei amb la corona oferta per Recared a Sant Feliu de Girona.

Aquesta primera temptativa per formar un reialme independent a cavall de terres catalanes i occitanes, va fracassar (l'estigma ve de lluny) quan el rei hispanovisigot Vamba va entrar per Lleida i va posar fi a la secessió després de sotmetre Barcelona a sang i foc (no us penséssiu que Felip V no va tenir predecessors). Per acabar-ho d'adobar, aquest primer naufragi de la Causa també va estrenar un altre clàssic de la nostra història: les proclames ofensives dels altaveus del Minotaure contra els catalans. Aquí no fou Quevedo, ni Unamuno, ni Esperanza Aguirre, sinó un tal Julián, que era arquebisbe de Toledo i a més a més sant (el Minotaure sempre mira de jugar amb molt d'avantatge), que en la derrota -quantes vegades els catalans han hagut d'aguantar el vae victis- ens dedica aquesta invectiva, que no la milloraria ni el més abrandat contertulià d'Intereconomía:

"On és la llibertat de què ans d'hora amb erecta arrogància de supèrbia et gloriejaves? On, les veus engallades amb què detractaves els espanyols d'ésser mes tous que les teves dones? On els gestos, on l'orgull de les testes amb què rebutjaves la companyia dels espanyols? On la distesa amplitud de la teva boca amb què exageraves riqueses sovint incertes?"

(Si descobreix Jiménez los Santos sant Julià, ja té escrita la seva propera perorata incendiària.)

Antoni Sant

Revista Presència 23/02/2014

Podeu trobar articles relacionats amb aquest tema de Carles Camp i Jordi Auladell clicant a:

http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART01230&PatronBusquedaDescripcion=Visigot

http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART01222&PatronBusquedaDescripcion=Visigot

http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART00463&PatronBusquedaDescripcion=Visigot