Francesc Roca La mida dels estats

La mida, o el volum, de les empreses ha anat generant una gran quantitat de papers – i de minuts d'audiovisuals- car no és segur que la gran mida sigui l'òptima. Sobretot, des que Alfred Marshall (1890) va començar a parlar dels districtes industrials.

En canvi, sorprenentment, les mides dels estats i dels governs on es localitzen les empreses –petites, mitjanes o grans- no han motivat gaire literatura. I la mida d'un estat –en habitants, i en renda- és molt important, si aquest estat ha decidit fer servir les fronteres econòmiques. És per això que va ser tan justa la traducció i publicació (en català, el 2008) de La mida de les nacions d'Alberto Alesina i Enrico Spolaore, economistes italians professors de la Universitat de Harvard. Coeditat per Lid Editorial Empresarial, Harvard Businesss School Press i el Departament d'Innovació, Universitats i Empresa. Presentat pel conseller Josep Huguet.

El llibre d'Alesina i Spolaore sistematitza i analitza un fenomen extraordinari: la proliferació d'estats en plena (segona) globalització. Els 74 estats de 1945 eren 193 el 2005. D'aquest total, “més de la meitat són més petits de mida que Massachusetts, que té uns 6 milions d'habitants”. La Catalunya d'abans d'ara, la de “som 6 milions”, i ja no diguem la dels 7,5 milions, o el conjunt dels Països Catalans, és dins de la meitat dels estats grans. Ara bé, l'èxit econòmic d'un estat no depèn del seu volum, sinó de la seva capacitat d'arribar als mercats del món. I, aquesta capacitat pot ésser limitada per les fronteres que facin la funció de fronteres econòmiques. Els nous estats (que, en general, són de petites dimensions) són partidaris, doncs, de reduir al màxim les fronteres econòmiques, i de tenir al seu abast mercats de grans dimensions. Des dels anys 1930, la Catalunya amb voluntat d'ésser estat ho ha formulat (amb autors com N. Mart, M. Rubió i Tudurí o A. Deulofeu) com a estat d'una Unió Europea, o d'una Unió Euroafricana. Ara bé, “a mesura que avança la globalització, podem esperar que el món s'apropi més al comerç lliure en què desapareguin els avantatges de ser un país gran. Per tant, la integració econòmica hauria d'anar de la mà del separatisme polític”, diuen Alesina i Spolaore.

Pel que fa a les fronteres, expliquen, “dos conceptes diferents d'equilibri: 1. Equilibris de vot en què les fronteres estan determinades pel vot democràtic, i 2. Configuracions de fronteres d'equilibri determinades per leviatans dictatorials”. Ara, “durant la major part de la història, les fronteres han estat determinades per governants que intentaven maximitzar le seves rendes netes”. El concepte 1 ens porta a definir la mida òptima d'un estat, i a establir democràticament els seus límits fronterers. La mida òptima oscil·la entre les economies d'escala (que no afavoreixen els estats petits) i els costos creixents de mantenir la cohesió dins d'un estat gran, prou heterogeni (que no afavoreixen els estats grans). El concepte 2 ens recorda que les nostres fronteres són resultat d'actuacions històriques no democràtiques.

Al segle XX, assenyalem diversos assaigs catalans de trobar una mida òptima. Al 1914, la Mancomunitat de Catalunya fou el primer intent modern de construir un estat modern, basat en la relativa homogeneïtat de la societat catalana. Al 1917, l'entrada de dos ministres catalans a un govern de concentració de l'Estat espanyol fou el primer dels diversos assaigs catalans del segle per suavitzar els costos creixents dels estats grans. A The Times Compact history of the world (2007) hi ha una “Catalonia autonomus 1932-38” dins els “European political problems 1919-39”. I, cal subratllar-ho, dins el mapa dedicat al Western Europe; separatism and nationalism since 1945, hi ha: ”Catalonia (1979), Valencia (1982), Balearic Is. (1983)”, com a “territorial autonomy based on ethnic group”. Segons The Times, doncs, entre 1932 i 1979, ha crescut la mida òptima de l'estat de the catalans.

Ciutats-estat

“Entre els anys 1300 i 1600, aproximadament, les ciutats-estat europees eren, en bona part, entitats politicoeconòmiques que presentaven algunes de les característiques dels països petits, oberts i democràtics actuals”. A més, si “el dret de vot a les ciutat-estat italianes era limitat al 5-15% de la població masculina”, a l'Anglaterra de finals del segle XIX no havia avançat gaire més. Els estats petits no són, d'entrada, menys –ni més- democràtics que els grans. Però, en general, funcionen millor.

L’econòmic