Xavier Casals El 23-F d’Évole: ficció sense aportació

“Ens hauria agradat explicar la veritable història del 23-F. Però no ha estat possible”, va comentar Jordi Évole diumenge passat. Ho va justificar pel fet que el Tribunal Suprem no permet consultar el sumari judicial del cop d’estat del 23 de febrer de 1981 fins a 25 anys després de la mort dels processats o 50 anys del succés. En aquest marc, Évole va avalar l’emissió d’Operación Palace amb aquesta pregunta: “Pot una mentida explicar una veritat?”

 La nostra resposta és negativa: la cinta no genera informació que permeti valorar l’episodi a un espectador que ignora què hi ha de cert o plausible en el que sap o ha vist sobre l’esdeveniment. A més, la ficció d’Évole omet el caràcter castrense del putsch i el presenta com un “fals cop” resultat d’una conxorxa del rei amb els líders polítics per consolidar la democràcia, fent esdevenir els militars figures instrumentals.

 Una ficció amb elements de veritat

 De fet, Operación Palace conforma un patchwork de diferents tesis i dades sobre el 23-F, tot i que ignorem si ho fa de manera volguda. Sense anar gaire lluny, la idea que el rei seria en la gènesi del cop està molt estesa i ha suscitat especulacions de tota mena. Per exemple, l’assagista ultradretà Juan Blanco va al·ludir a un “autocop” (23-F, 1995) i el republicà Antonio García-Trevijano va apuntar que el monarca va ser el responsable del 23-F.

 Pel que fa al rol del Cesid en la trama (que en la cinta d’Évole és un executor dels designis del rei), ha estat objecte d’una llarga controvèrsia. L’assagista Jesús Palacios ha presentat el cop com una operació planificada per aquest ens (23-F: el golpe del Cesid, 2001). D’altra banda, el paper que hauria pogut exercir el seu comandant José Luis Cortina, jutjat i absolt pel 23-F, és també polèmic (Pilar Urbano, Yo entré en el Cesid, 1997).

 Quant a una hipotètica ingerència dels EUA en el 23-F, que també va sortir al programa, un estudi de l’historiador Charles Powell sobre el tema (El amigo americano, 2011) qüestiona que aquesta ingerència es produís i considera que Washington no tenia a l’època interès a donar suport a un cop militar que fes perillar la Corona.

 Ara bé, Évole presenta els líders polítics de l’època conspirant contra el govern i buscant una sortida amb el recurs a un fals cop, cosa que conté una parcel·la limitada de realitat. I és que en l’època, com assenyalen les recerques de Javier Cercas (Anatomía de un instante, 2009) i Francisco Medina ( 23-F, 2006), es van succeir reunions conspiratòries de polítics i periodistes. Aquests cenacles van crear un clima d’opinió favorable a una reconducció substancial de la vida política (recordem el cèlebre “cop de timó” que Josep Tarradellas va predicar).

 Hi ha un altre aspecte del film que podria ser versemblant: una oferta de 23 milions de pessetes feta a Tejero perquè deixés el segrest del Congrés. En aquest sentit, el capellà ultradretà Jesús Calvo (suposat amic íntim de l’extinent coronel colpista) ha afirmat que se li van oferir 200 milions de pessetes.

 En síntesi, Operación Palace conté qüestions potencials per debatre àmbits molt diversos del cop, però no les descodifica.

 Trivialització sense reflexió

 Per tot el que hem exposat, considerem que estem davant d’un atractiu programa d’entreteniment, i ho va testimoniar la seva espectacular audiència: 5,2 milions d’espectadors, un 23,9% de quota de pantalla. Tanmateix, com a material de reflexió no se sosté. Una altra cosa hauria estat que Évole hagués ordit una ucronia o hipotètic desenllaç alternatiu del cop. Posats a fer una ficció, potser hauria estat suggerent projectar què hauria pogut passar si haguessin triomfat els sollevats. En tot cas, el resultat final esdevé una trivialització dels fets.

 Per acabar, volem incidir en un aspecte generacional rellevant. Segons Évole, ha tractat “l’espectador com a adult, algú que és capaç de codificar i entendre la informació i que sempre sap més del que es creu”. Tal afirmació planteja una pregunta: quin és el coneixement del cop del 47,8% de la població espanyola actual que té entre 1 i 39 anys? Els més grans tenien 6 o 7 anys quan va succeir el 23-F. ¿Si van veure el programa d’Évole, per exemple, sabien el paper del general Alfonso Armada en els fets o, fins i tot, la simple successió dels esdeveniments? És possible que en gran mesura la desconeguessin. Si va ser així, després de veure Operación Palace sembla improbable que se n’assabentessin. Des de la nostra òptica, en definitiva, estem davant d’una ficció que no fa aportacions a un episodi complex, d’interpretacions diverses i mereixedor d’una revisió minuciosa.

 Ara, 2 de març del 2014