Carles Camp. 23) Capitalitat de Madrid i construcció del monestir de El Escorial (ABC-50 hitos)

El hito 23 de la sèrie diari ABC 50 hitos destacables de “nuestra historia” tracta, per una banda, de la fixació de la residència de la cort per Felip II de Castella en un lloc perdut en mig de l’altiplà castellà anomenat Madrid, fet molt positiu segons sembla i, per l’altra, de la construcció del monestir de El Escorial.                               

Comença l’autor:

 “Consecuente con su afán centralizador, Felipe II rompió con el nomadismo de los reyes castellanos, asentandola casa real y sus centros de gobierno en Madrid.”

 D’entrada, García de Cortázar sembla molt content de tenir un rei centralitzador, un rei de Castella que intenta concentrar en la seva persona el màxim poder possible sobre tots els espanyols, quan s’han demostrat reiteradament els fracassos, a llarg termini, de les formes centralistes de govern d’un Estat.

 I ho explica tot cofoi, com si fos un una gran proesa de la història de la seva España castellana. Potser sí que era més racional tenir la Cort i el govern de tots els regnes en un lloc fix. Això facilitava, sens dubte, la governabilitat de tots els regnes i de l’imperi i no era cap impediment, si calia, perquè el rei es desplacés cada cop que calia. Però si devia trobar molt bé allà a l’altiplà, ja que van baixar en picat les convocatòries de corts a Catalunya i als altres regnes de la corona amb el consegüent desgavell polític i jurídic i els perjudicis econòmics que això va provocar.

 Ara bé, el que resulta totalment il·lògic i irresponsable és el lloc triat. L’imperi hispànic era bàsicament marítim. I si el volia posar la capital dins del regne de Castella perquè no va triar Sevilla, port des d’on, segons la historiografia oficial, es dirigien tots els fils dels moviments mercantils i militars espanyols cap a les Índies, tant a Amèrica com al Pacífic?

 I si va ser tan enze com per a posar la capital a la Castella profunda, almenys la podria haver col·locat la capital a Toledo, que és la capital natural de la regió, on els camins d’accés ja hi eren des de l’època romana si no abans, i amb un subministrament d’aigua suficient.

 Doncs no, Felip II va triar Madrid, no se sap encara si és perquè era el centre geogràfic de la península o bé és que era un lloc amb molta bona cacera. En qualsevol cas era i és un lloc allunyat de les vies de comunicació naturals, i amb greus problemes d’accés a l’aigua.

 Aquesta nefasta decisió ha vingut acompanyada des de llavors de la construcció d’una xarxa radial de comunicacions cap a Madrid, totalment forçades, antieconòmiques i ruïnoses. Portar aigua a Madrid va implicar una obra faraònica que va costar 100 milions de pessetes l’any 1900, una quantitat exorbitant que es va gastar sense cap mirament malgrat el fort endeutament de l’estat com a conseqüència de les guerres colonials que no feia ni dos anys que havien acabat. Els era igual, ja sabien qui ho pagaria: la Catalunya que no va rebre ni de lluny aquesta quantitat en obres públiques en tot el segle XIX  L’estat volia una capital potent, amb la població més nombrosa possible, la més gran de l’estat, fent tot el possible perquè Barcelona no la superés i l’aigua era imprescindible per assolir aquest objectiu. El mal econòmic provocat per una nefasta xarxa viària i ferroviària artificiosa, il·lògica i sense sentit dedicada només a acostar tots els territoris peninsulars a Madrid no té parangó. Tot a canvi de fer Madrid més i més important, sobretot que Barcelona.

Aquest desig, irracional i pueril, ha comportat accions que farien riure si no es tractés d’un tema seriós: durant els anys 60 del segle XX, el número de matrícula dels vehicles de la província de Barcelona era més alt que el de Madrid. Per a solucionar-ho evitaven molt els tràmits d’importació d’un cotxe si es matriculava a Madrid. Els camions que es matriculaven a Madrid podien portar més tonatge. Però veient que ni així, van arribar a saltar-se 100.000 números per posar el número de matrícula de Madrid per davant del de Barcelona. Patètic!

La manca d’inversions en infraestructures allà on realment feien i fan falta i no per posar a la Villa y Corte en comunicació directa amb tota la península són un llast insuperable i potser irreversible per a un bon funcionament de l’economia espanyola. I no se’n penedeixen pas, ja que ben entrat el segle XXI segueixen amb la mateixa política. El fet que l’aeroport de Barcelona superi el de Madrid fa encendre totes les alarmes de l’Estat. És una qüestió d’Estat demostrar la superioritat d’aquesta artificiosa i forçada capital.

El voler imposar la idea de Madrid centre de l’Estat contra tota lògica i de forma tan antinatural ha dut a la destrucció de Castella i, de retruc, de Lleó, d’Extremadura i de bona part d’Andalusia, que ha passat a ser un desert. Potser és el que pretén: que, d’una banda, tot sigui un desert on, com a molt, anar-hi de vacances i, de l’altra, la gran megàpoli de Madrid. Aquesta voluntat, mantinguda per tots els governants que hem patit des de llavors, al llarg dels segles i dels diferents règims polítics, s’ha mantingut constant, hagi estat quina hagi estat la ideologia de qui manés a l’estat.

I acaba l’autor explicant:

“Orgullosos de sus triunfos sobre la siempre enemiga Francia, el Rey mandó construir cerca El Escorial, monasterio, palacio y panteón, símbolo de la monarquía habsburguesa.”

 Com ens té acostumats, tot explicat a mitges. El monestir és dedicat a Sant Llorenç perquè aquest dia es va lliurar la batalla de Saint-Quintin, al nord de París; batalla guanyada amb l’ajuda dels anglesos i els flamencs, aliats contra França en aquell moment. El seu arquitecte va ser el català o valencià Joan Ferrer, que sempre s’ha volgut castellanitzar com a Juan Herrera, i el van posar en funcionament uns monjos jerònims vinguts des de Sant Jeroni de la Murtra, el monestir favorit dels monarques catalans des de temps de Joan II. És per això aquest monestir va ser jerònim.

Felip II va copiar de Poblet la idea d’un monestir que fos alhora residència reial i panteó de la família reial. Després de visitar aquest monestir català va copiar-ne el concepte a El Escorial.

Tot això no s’explica, no fos cas que es demostrés que, de tant en tant, els catalans hem tingut alguna importància 

 Carles Camp

14/03/2014