Editorial Abril 2014. Catalunya i els catalans: una neteja ètnica historiogràfica

La història l'escriuen els vencedors, i no tant sols la seva, també escriuen la història dels vençuts. La cosa s’agreuja quan el vençut es converteix en colònia del vencedor, que esdevé, per tant, colonitzador.

El colonitzador ha de justificar la submissió del colonitzat i, per tant, el que fa és manipular la pròpia història i la del colonitzat. En aquesta operació tot s’hi val: mentides, mitges veritats, tergiversacions, ocultacions, silencis interessats. El resultat: una historia falsa, útil per al colonitzador, dissenyada amb tot el pragmatisme possible. La qüestió és simple: justificar l’injustificable.

En la seva tesi doctoral, Nacions negres i cultura (1954), escrita en ple procés de descolonització africà, el senegalès Cheikh Anta Diop afirma en el pròleg:

“Malgrat tot, aquestes teories ‘científiques’ [la història de l’Àfrica escrita pels europeus] sobre el passat africà són eminentment conseqüents, en tant que són utilitàries i pragmàtiques. La veritat es descobreix al conèixer al servei de què són aquestes teories i al descobrir que són al servei del colonialisme: el seu objectiu no és altre que, cobrint-se de la manta de la ciència, arribar a fer creure al Negre que mai ha sigut responsable de res vàlid ni valuós, ni tant sols d’allò que existeix a la seva pròpia terra. Es vol així facilitar l’abandonament, la renúncia a tota aspiració nacional per part d’aquells que dubten, al mateix temps que reforcen els reflexos de subordinació dels que estaven alineats [amb els colonitzadors]”.

Si canviem ‘africà’ i ‘negre’ per ‘català’ tenim una perfecta descripció de com ha treballat des de sempre la historiografia espanyola amb Catalunya.

Una de les raons que fan servir els espanyols per negar-nos el dret a un estat propi és la fal·làcia nunca fuisteis nación, nunca fuisteis estado. I, en conseqüència: si, segons ells, no existim ni com a poble ni mai hem tingut estat, què reclamem ara?

Per justificar una afirmació tan esperpèntica s’ha de mentir molt i molt, tergiversar i amagar molt i molt. No tant sols som nació, i de les més antigues d’Europa, sinó que el nostre estat és més que mil·lenari, on des de la Pau i Treva de 1027 es va iniciar un parlamentarisme que limitava el poder reial i es va fixar una divisió de poders. Molt diferent de Castella i de la resta d’Europa on els monarques absoluts, mitjançant la coacció militar, governaven els seus estats amb un petit contingent de funcionaris i compartien, poc, el poder amb l’aristocràcia. Tot i tothom era propietat del monarca

Les mentides vénen de molt lluny. Ja en el segle XIII, un esbirro d’Alfons X de Castella el Savi (sic) anomenat Jiménez de Rada va escriure una falsa crònica on s’exagerava la importància de Castella i plasmava el suposat dret del rei de Castella sobre tots els regnes hispànics. Es diu que la Crònica de Jaume I la va fer escriure aquest rei per combatre aquesta pseudocrònica castellana.

Aquesta tradició de mentir i tergiversar estava ben viva en el segle XVI, moment en què les cròniques castellanes farcides de mentides arriben a treure de polleguera el tortosí Cristòfol Despuig cap allà el 1557.

La culminació d’aquest procés falsificador va tenir lloc a finals del segle XIX, en l’època en què la historiografia va néixer com a ciència i que va coincidir amb el naixement del catalanisme polític. L’estat espanyol va encarregar a un altre esbirro, Menéndez Pidal, l’elaboració d’una història d’Espanya a gust i mida de Castella, amb la finalitat de justificar l’injustificable: el nostre sotmetiment a una Espanya castellana amb Madrid com a ‘lògica’ capital. La història inventada per Menéndez Pidal és la que va passar a les enciclopèdies i als plans d’ensenyament dels nens a la instrucción pública. Darrerament, semblava que això es podia corregir una mica, però ja tenim la llei Wert per a tornar a explicar les aberracions inventades per Menéndez Pidal i els seus seguidors, tot i aplicant el principi de Goebbels que una mentida, repetida cent vegades, acaba convertint-se en veritat.

L’any 2006 National Geographic celebrava el centenari de les primers reportatges fotogràfics de naturalesa realitzats per professionals amb el lema “Quan una cosa la fas durant cent anys, ningú la pot fer millor”. Un lema que es podria aplicar als historiadors espanyols: “Quan menteixes durant més de set-cents anys, ningú ho pot fer millor”. Malauradament, els historiadors catalans han adoptat, acríticament, els punts de vista de la historiografia espanyola, renunciant a seguir uns camins propis i, fins i tot, com va ser el cas de Vicenç Vives i els seus seguidors, entestant-se a desmuntar els ja encetats, com els de Ferran Sodevila.

És clar que per que per molta documentació que es destrueixi o es manipuli hi ha coses que poden tergiversar o apropiar-se’n. Perquè es molt difícil apropiar-se, per exemple, de l’imperi marítim català i de tot allò que l’envoltava. Bastit al Mediterrani a partir del segle XIII, gràcies a la poderosa marina catalana, aquest imperi va convertir Catalunya en una potència europea amb desenes de consolats de mar estesos pel Mediterrani i l’Atlàntic, fundats per la burgesia catalana, bàsicament de Barcelona, Ciutat de Mallorca i València, amb el suport reial. Es va desenvolupar una legislació marina que ha estat un referent durant segles: el Llibre del Consolat de Mar; i tot un sistema financer relacionat amb el comerç, especialment el marítim: lletres de canvi, assegurances marítimes, taules de canvi (llocs on es canviava la moneda forastera en local i al revés, per a facilitat l’intercanvi) i, fins i tot, la primera taula de canvi (banca) pública, el 1401.

Com que d’això no se’n podien apropiar què van fer els historiadors espanyols? Doncs, per art de màgia van transformar els catalans en aragonesos i Catalunya en un apèndix secundari d’Aragó. Ja en el segle XVI es van inventar el nom de Corona d’Aragó per anomenar l’estat català medieval. A mitjan segle XVIII, Carles III va fer canviar el nom de l’Arxiu Reial de Barcelona pel d’Arxiu de la Corona d’Aragó.

Així, parlen, sense cap mena de pudor, de l’imperi marítim ‘aragonès’, de marina ‘aragonesa’ i d’exèrcit ‘aragonès’. Els nostres reis es transformen en ‘aragonesos’, els anomenen amb la numerologia ‘aragonesa’ i Catalunya passar a dir-se ‘Aragó’ i la nostra bandera ha passat a ser ‘la bandera d’Aragó’.

Això que Aragó és un país terrestre sense costa i, consegüentment, sense marina i que està més que documentat que els aragonesos, excepte en el cas de la conquesta de València, mai es van interessar per cap dels projectes d’expansió de l’imperi català, estimulat sobretot per la puixant i potent burgesia catalana. L’exèrcit que va bastir l’imperi era català, de dalt a baix. La presència aragonesa era testimonial i, la majoria de les vegades, inexistent, nul·la. Els nostres reis vivien a Barcelona, el català era el seu idioma familiar, en català van escriure les seves cròniques, sempre van fer servir la numerologia catalana i cap d’ells va néixer a l’Aragó (amb l’excepció dels Trastàmara). El senyal dels sobirans catalans, els comtes de Barcelona, quatre pals vermells sobre fons daurat, és el segon més antic d’Europa i prou anterior a l’annexió d’Aragó.

I, malgrat totes les evidències en aquest sentit, els historiadors espanyols, molts catalans inclosos i els que els segueixen a l’estranger, en les seves sobre història medieval hispànica (articles, comunicacions, llibres) esmenten molt escadusserament (o, fins i tot, mai) les paraules ‘Catalunya’ o ‘català’. Per referir-se als catalans fan servir les paraules ‘Aragó’ i ‘aragonès’. És a dir, menteixen sobre la nostra naturalesa, ens neguen la nostra existència com a poble. Perpetren una autèntica i real neteja ètnica historiogràfica feta amb una clara intencionalitat política xenòfoba per justificar’ la nostra submissió a l’estat espanyol, per justificar el nostre status de país colonitzat. Si mai hem existit, si sempre hem estat marginals, si mai hem fet res, no ens podem queixar de res.

Carles Camp

Per saber-ne més:

Caius Paralleda Corona d’Aragó, denominació impròpia de l’estat català medieval. Barcelona, 2002