Antoni Sant, 1314 Un pont de mar blava i l’àngel de la mort

Ni poderosos canonges ni pobres sabaters, ni reines ni esclaves no s'escaparien del flagell si eren a la llista de l'Àngel de la Mort. Elionor de Portugal, segona muller de Pere III el Cerimoniós, rei de Catalunya-Aragó, no tenia gaire més de 20 anys i morí de la pesta negra. En canvi el rei, de 29 anys, que havia tingut una infantesa malaltissa, evità la passa. Del ben alimentat centenar de membres del Consell de Cent només en van sortir vius tres o quatre. Els supervivents i els nounats encara van suportar altres passes intermitents de pesta en els anys 1362-63 i 1371 (Fragment de 'Barcelona' de Joan Castellà-Gassol)

Quan estic iniciant la redacció d’aquest capítol sento a la ràdio que Alícia Sánchez Camacho reprova el president de la Generalitat per haver donat la benvinguda a la comissària europea des de la "capital d'una vella nació europea! Segons Camacho, l'única capital de vella nació és Madrid. Jo no sé si aquestes paraules provenen de mala fe o d'ignorant autoodi. En el primer cas no hi ha res a fer. Si fos per ignorància/autoodi, recomanaria a Alícia, i als catalans que pensin com ella, de fer un tomb per la plaça del Rei (quin rei? Alícia), després d'empetitir-se sota la torre del rei Martí (un dels edificis del gòtic civil més alts d'Europa) deixi a la dreta la capella reial de Santa Àgata i entri al Palau Re­ial Major, passegi pel Saló del Tinell, testimoni de les decisions més transcendentals per al sud d'Europa a l'edat mitjana, i després de creuar sota la inscripció de Pere III el Cerimoniós entri al Palau del Lloctinent, l'Arxiu de la Corona d'Aragó, custodi de milers d'actes sobirans del poder públic català durant deu segles. Un cop visitat aquest veritable "Kremlin" medieval potser la visitant canviarà d'opinió i se sentirà orgullosa de la ciutat on viu: la capital de la nació més vella i més poderosa de la Mediterrània al segle XIV. Madrid en aquell moment era encara un poble de pastors i llauradors.

A l'any 1314 amb el casament de l'infant Alfons amb Teresa d'Entença, hereva del comte Ermengol, el comtat d'Urgell revertia al casal de Barcelona. Als pocs anys succeïa el mateix amb el comtat d'Empúries i quedava molt més decisiu per al futur de Catalunya: aquell any un àngel de la mort va desplegar les ales per començar a recórrer Europa d'orient cap a occident. Era la pesta negra.

DOS GRANS GOVERNANTS

Aquell segle XIV que tot just començava va conèixer dos governants excepcionals: Jaume el Just i Pere el Cerimoniós. Amb ells Catalunya va assolir unes estructures modernes d'estat sense parió en l'època: es va organitzar la Generalitat com un poder executiu (primer fiscal, de seguida plenament polític) diferenciat funcionalment del sobirà (com no havia succeït mai a la història) i amb unes corts promulgadores de lleis (els capítols de corts) on la presència cada vegada més decisiva del tercer braç (burgesos i menestrals) aferma una tradició democràtica (constitucionalisme i pactisme) que només Anglaterra al cap d'uns anys igualarà. A més, els tribunals van anar guanyant independència i prestigi fins a formar un veritable poder judicial separat significativament dels altres poders de l'estat (fet igualment insòlit en dret comparat).

Barcelona va esdevenir capital d'un imperi marítim a on "cap peix es gosa alçar sobre el mar si no porta les quatre barres de Catalunya a sa cua" (Roger de Llúria), convertint la Mediterrània en un veritable pont de mar blava (brillant metàfora de Nicolau d'Olwer) per un comerç català emparat en més de 50 cònsols en altres tants ports. Aquest cònsols, a més de funcions mercantils i de ser tribunals que aplicaven els llibres del Consolat de Mar, van tenir un destacat paper de representació diplomàtica davant del respectiu sobirà fins a teixir una xarxa de complicitat politicomercantil entre la metròpoli i el territori colonial fornidora d'un imperi basat en una associació d'interessos dels seus dominis molt més semblant a la Pax Romana d'August o a l'actual Commonwealth que a les raons unificadores manu militari dels imperis que van succeir-nos en la història. Això no vol dir que l'imperi catalanoaragonès no fes servir la seva superioritat militar per escapçar qualsevol intent de revolta contra els seus interessos (ja va dir Churchill que els imperis no tenien amics sinó interessos). Potser el millor exemple fou la companyia catalana dels almogàvers, veritable legió estrangera que no va estar per orgues a l'hora de defensar per la força els interessos catalans a l'Orient. (Les seves gestes han tingut repercussions en el llenguatge actual de la zona. Mentre que en albanès katala significa monstre i s'utilitza per espantar els nens, en grec encara existeix una maledicció que desitja que "així t'arribi la venjança catalana"). Però sigui o no amb mitjans tan expeditius, el cert és que els almogàvers en nom del seu rei van posar la quadribarrada al punt més alt de l'Acròpolis i el temple del Partenó va ser conegut, durant més d'un segle, com l'església de Santa Maria de Cetines. Per cert, Pere el Cerimoniós va quedar tan encisat de la seva bellesa ("la pus rica joia que al món sia, e tal, que entre tots los reis de crestians envides lo podien fer semblant") que va ordenar que una guàrdia de dotze arquers (un per cada déu) la custodiés dia i nit.

(Això és veritable conservació del patrimoni arqueològic. Que n'aprenguin els nostres consellers de cultura). I és que tant Jaume el Just com, sobretot, Pere el Cerimoniós (poeta, cronista, músic, gran orador) van conrear l'humanisme fins al punt de convertir la seva cort en un estol artístic i intel·lectual del renaixement avant la lettre amb figures tan importants com l'escriptor Bernat Metge (màxim representant de la literatura humanista del moment), el pintor Ferrer Bassa, l'escultor Jaume Cascalls (autor de l'escultura coneguda com Sant Carlemany a la catedral de Girona, que en realitat representa Pere el Cerimoniós), els arquitectes Guillem Carbonell i Pere Llobet (mestres d'obres del Palau Reial Major i del Saló de Cent, respectivament) o el jurista gironí Francesc d'Eiximenis, creador de teories polítiques tan avançades a l’època com la que legitima l'autoritat reial per dret humà fruit del pacte i no només per dret diví o natural.

Pere III, un gran rei i un gran alcalde de Barcelona: manà construir, a més dels principals edificis de la plaça del Rei, les Drassanes, un zoològic, un jardí botànic i instaurà l'Arxiu de la Corona d'Aragó a partir de l'Arxiu Reial creat per Jaume II.

Però, a més d'un humanista, Pere III fou un rei autoritari i bel·licós. D'aquí el seu segon sobrenom: "el del Punyalet", arma que sempre portava a sobre i que va fer servir més d'una vegada quan la diplomàcia, de la qual era un mestre, no li era suficient per preservar la seva autoritat. Amb aquest punyal va esquinçar "de sis en sis fulls" la carta dels privilegis dels nobles aragonesos revoltats, mentre els cossos dels més destacats ja penjaven a les portes de Saragossa. (Més refinada fou la fi dels rebels de València condemnats a beure el metall fos de la campana que havia servit per convocar les assemblees de la revolta. Com diu la crònica del mateix rei: "Perquè fou justa cosa que aquells que havien feta la campana beguessin el seu licor quan fou fosa"). Aquestes rebel·lions dels nobles d'Aragó i València van reforçar la preferència del rei Pere pel Principat ("Oh terra beneïda poblada de lleialtat"). Les oligarquies d'Aragó i València mai li ho van perdonar. Sánchez Albornoz afirmava irònic "que aleshores els catalans no eren gaire partidaris de les autonomies".

Però Catalunya, amb Pere III, va morir a la vegada d’èxit i d'infortuni. Érem l'enemic a batre i el rei no defugia la lluita fins al punt d'estar en guerra simultània (a part de contra els nobles d'Aragó i València) amb Castella, França, Gènova i l'imperi turc i, a més, contra el seu cosí Jaume de Montpeller pels drets sobre el Rosselló i Mallorca. S'ha de dir que Pere III no va perdre cap d'aquestes guerres, però el desgast per al país fou terrible (la campanya de Còrsega ha estat qualificada per l'historiador Xavier Hernández com "el Vietnam català", per la quantitat de catalans que van deixar-hi la pell), sobretot perquè els efectes de la guerra estesa es van ajuntar amb estremidors desastres naturals (segona glaciació, plagues de llagostes que enfosquien el cel, terratrèmols devastadors), l'arribada cíclica de la pesta negra (el papa autoritzà els capellans, per economitzar temps i diners, a resar absoltes pels morts i pels que moririen en el mes següent) i el flagell de la fam per l'abandó dels conreus. En definitiva, Catalunya, just quan va arribar al zenit de la seva maduresa nacional i internacional, va patir les calamitats dels quatre genets de l'apocalipsi, amb les conseqüències d'una crisi demogràfica paorosa (a final del segle XIV hi havia la meitat de catalans que al principi) que va deixar la nació i el seu imperi exhausts just quan es determinava la supremacia dels grans estats nació (Espanya, Portugal, França, Anglaterra, Holanda) que, basats en una potent demografia, van protagonitzar la història d'Europa a partir del segle següent.

Presència, abril 2014