Memòria històrica > Articles i documents

Carles Camp. ABC-50 hitos de nuestra historia: 26) El Quijote (1605) y el Siglo de Oro

Reprenem el repàs dels 50 hitos destacables de nuestra història que va publicar

l’historiador Fernando García de Cortázar va publicar al diari ABC; en aquest cas, referit al que s’acostuma a considerar la millor època de la literatura castellana.

García de Cortázar comença afirmant que:

“Don Quijote es la epopeya cómica del género humano, el breviario eterno de la ironía...”

A continuació, fa un seguit d’elogis a l’obra tal com la veuen els historiadors i literats castellans i d’altres que s’hi han deixat influir. Tots plegats, però, no se n’adonen (o no volen adonar-se) que l’obra és una àcida crítica del caràcter, la mentalitat i el tarannà castellans. En canvi, Catalunya, els catalans i la ciutat de Barcelona hi són contínuament elogiades i exaltades.

En aquesta i d’altres obres cervantines, el castellà veu el món segons la seva fantasia i el seu gust i reacciona en conseqüència a la seva imaginada realitat paral·lela amb resultats nefastos. Curiosament, el Quixot només recupera el seny a Barcelona, justament.

Tret del Quixot, cap més obra de Cervantes no ha transcendit a la literatura universal. Com tampoc té absolutament cap importància per a la literatura universal el seu magnificat Siglo de Oro. En efecte, fora de l’àmbit estrictament espanyol tots aquests magnífics escriptors són absolutament desconeguts i la seva influència en la literatura universal és nul·la.

Quevedo fou l’inventor de la catalanofòbia, com hem explicat en aquesta web diverses vegades. L’expulsió dels moriscos havia deixar als castellans sense un enemic intern al voltant del qual trobar un nexe d’unió entre ells i estar distrets i no pensar en la casta extractiva i tota la col·lecció de paràsits, els famosos hidalgos, que els xuclaven la sang. Així doncs, a la Villa y Corte es van haver d’inventar un nou enemic intern que fes la funció que fins llavors havia fet la població hispànica de religió musulmana. La mentida del català garrepa, lladre i egoista va ser inventada pe aquest nefast personatge, a qui, per cert, moltes poblacions catalanes li tenen dedicat un carrer. Els catalans hem sigut des de llavors l’ase dels cops de la frustració castellana.

L’altre gran escriptor del seu Siglo de Oro fou Lope de Vega. A aquest personatge se li atribueixen unes impossibles 2.000 obres. Com més se l’estudia més es veu que moltes de les obres que li són atribuïdes, no són realment seves, i cada repàs de la seva escombra centenars d’obres cap a altres desconeguts autors. Lope, si alguna cosa va ser, va ser un falsari i un lladre.

Allò que habitualment no es diu d’aquest personatge és que era el censor del Reino i que hi ha molt més que sospites que les obres que ell feia censurar, moltes d’elles possiblement d’autors catalans i valencians, les feia traduir si calia, canviava els noms de personatges i de llocs i les publicava amb el seu nom. També aquest nefast i innoble personatge té dedicats carrers a gairebé totes les poblacions de Catalunya.

D’un altre dels grans nom del Siglo de Oro, Tirso de Molina, de qui no se’n saben els seus orígens, s’ha especulat, i així s’ha consensuat, que era un fill il·legítim del duc d’Osuna. En realitat, però, no se’n sap absolutament res del cert sobre la seva filiació, fet molt estrany, impossible diríem, en un personatge tan important i conegut com ho va ser ell en el seu temps. I aquest misteriós escriptor castellà va escriure que la honestedat era en els catalans una virtut natural, que tenim per naixement, que ens ve de mena, i que en les altres nacions (hem de suposar que també en la castellana?) és fingida. Tot plegat sembla, realment, molt estrany i sospitós.

Finalment, tornant a Cervantes i al seu Quixot, és de destacar que estudis seriosos hi van trobant cada cop més catalanismes i catalanades en el text. La primera, en el títol: Quijote és la castellanització de la paraula catalana “quixot” que és la part de l’armadura que va damunt la cuixa. D’altra banda, pel que fa a l’anomenat Miguel de Cervantes, en realitat, no se sap on va néixer. Hi ha almenys onze ciutats que es disputen aquest honor. I s’ha acabat consensuant Alcalá de Henares, basant-se únicament en una fe de baptisme clarament manipulada. El fill d’un metge de poble que només tenia tres llibres és un gran escriptor, ric, culte i refinat que es casa amb una dona de la noblesa, i, quan cau presoner dels pirates berberiscos, el rei s’interessa, personalment, per la seva alliberació. Tot plegat, també, força estrany i sospitós.

Carles Camp

26/05/2014

Carles Camp. ABC-50 hitos de nuestra historia: 26) El Quijote (1605) y el Siglo de Oro

Política de cookies