Memòria històrica > Articles i documents

Antoni Sant. 1714. I el ponent s’ho endugué

"Nós. que valem tant com vós per separat, i junts més que vós, us fem el nostre rei i us jurem lleialtat a condició que mantindreu els nostres drets i les nostres llibertats, i si no, no" (Acceptació del jurament de Felip V a les Corts de 1702)

"He resuelto que en el referido Principado, se forme una Audiencia, en la qual presidáis Vos el Governador, Capitán General o Comandante General de mis Armas, que ha de tener exclusivo voto en las cosas de gobierno" (Decret de Nova Planta. Any 1716)

EIs dos textos tenen com a protagonista Felip V, estan distanciats de poc més de deu anys i volen el mateix objectiu: regular el règim de govern de la monarquia a Catalunya. Tanmateix, separen dos mons: el de la monarquia parlamentària i el de la monarquia absoluta. El del reconeixement de les constitucions i llibertats de Catalunya i el de la negació de la seva simple existència com a poble subjecte de sobirania. El de la protecció pública dels drets individuals dels ciutadans catalans i el de la seva simple consideració com a súbdits, l’anàlisi dels vers motius del 1714 ha de passar doncs per saber allò que els catalans teníem, vam defensar i vam perdre com a estat, com a nació i com a ciutadans. I així posar en evidència la consigna de la historiografia al servei del Minotaure segons la qual el 1714 català (o el 1707 valencià o el 1715 mallorquí) és el resultat advers d'una guerra civil entre espanyols en què els Països Catalans van triar el bàndol dinàstic equivocat. ("No es una guerra de España contra Cataluña, sino una guerra de sucesión española").

Per al nostre objectiu és una sort, com diu l'historiador Óscar Jané, que la Catalunya del 1700 sigui molt rica en fonts de primera mà per l'abundància de cròniques, memòries i dietaris, la qual cosa facilita reconstruir els fets i les seves circumstàncies amb oblit d'actuals manipulacions polítiques interessades.

Llegint aquesta literatura del jo catalana de l’època (sistemàticament recollida en l'obra, prologada pel mateix Jané, Antologia de memòries i dietaris personals sobre la Guerra de Successió d'Enric Pujol) ens adonem que al tombant del segle XVII és detectable al Principat, sobretot a les comarques fronteres del nord, un sentiment d'animadversió a tot allò que vingui de França o d'Espanya, producte d'haver estat aquells territoris camp de batalla permanent dels seus exèrcits on sempre ens va tocar el rebre. Tanmateix, molts testimonis escrits demostren que no seria exacte pensar que aquests sentiments portessin el Principat, de bon antuvi, a prendre postura contrària al duc d'Anjou (quan succeí com a Felip V (IV de Catalunya-Aragó) el malaurat Carles II l'Embruixat. Ben al contrari, a l'inici del seu regnat, Felip de Borbó, assessorat pel seu avi, Lluís XIV, va saber-se guanyar l'acceptació de la majoria del poble català prenent decisions tan populars com les d'atorgar importants privilegis econòmics al Principat (comerç amb Amèrica), convocar Corts a finals de 1701 (feia molts anys que cap rei espanyol no ho feia), jurar les seves constitucions o àdhuc triar l'església parroquial de Sant Pere de Figueres per casar-se amb la princesa Maria Lluïsa de Savoia.

Però l'inicial entusiasme català va refredar-se quan Felip, començant a mostrar el seu veritable tarannà, es negà en rodó a aprovar les dues principals pretensions dels estaments: cessament del control reial en l'elecció dels càrrecs a la Generalitat i consistoris municipals (instaurat per Felip IV) i la restricció dels allotjaments de les tropes reials.

La primera petició tenia gran importància política per retornar la sobirania a les institucions, i la segona, com assenyala Enric Pujol, "era una qüestió explosiva ja que provocava un gran descontentament popular, tant pel cost del manteniment dels soldats que havia d'assumir la població com pels reiterats abusos dels militars espanyols". Recordem que aquesta qüestió fou l'esca que havia empès a la lluita per la secessió del Principat l'any 1640 (Guerra dels Segadors).

L’atiament polític del descontentament popular va permetre la cristal·lització d'un potent nucli constitucionalista català (encapçalat per prohoms com Feliu de la Penya o Francesc Castellví) cada cop més contrari a Felip V a qui el poble ja veia com un adepte incondicional de l'absolutisme centralista del seu avi Lluis XIV, el Rei Sol (a l'inrevés dels castellans que albiraven en els Borbons la possibilitat de reverdir els mustis llorers imperials). "Els catalans, pel contrari, creien que Castella aplicava sense reserva tot el seu poder per aconseguir el total extermini de llurs lleis i drets. Per aquestes oposades opinions es van enemistar els dos regnes com capitals enemics", escrivia Francesc Castellví.

Així doncs, els bàndols nacionals a favor de cada pretendent ja estaven decidits quan va esclatar la Guerra de Successió. De seguida la confrontació entre Castella i Catalunya s'agreujà quan el virrei Francisco Velasco va ordenar una brutal repressió contra els seus dirigents. Per reblar-ho, Felip V, amb infracció dels més elementals principis de la diplomàcia, ordena empresonar l'ambaixador de la Generalitat a Madrid, fins on havia viatjat amb declarats ànims transaccionals (que s'ho apuntin els de la tercera via). Després d'esdeveniments tan arbitraris vinguts d'Espanya no és d'estranyar la presa de posició quasi unànime del Principat a favor de l'arxiduc Carles, proclamat rel com a Carles III un cop conquerida Barcelona pels aliats (amb la inestimable col·laboració dels mateixos barcelonins).

El nou rei, coneixent el pa que s'hi donava, va convocar immediatament Corts on va cedir a les antigues pretensions sobre sobirania en l'elecció de càrrecs públics i restricció dels drets d'allotjament de militars. És en aquestes Corts quan solemnement s'acordà l'exclusió de la dinastia borbònica, per sempre més, de la successió del Comtat de Barcelona. (Com sigui que les Corts de Barcelona de 1705 foren les últimes celebrades fins avui, s'ha de considerar a tots els efectes il·legal i nul·la de ple dret l'actual apropiació del títol de comte de Barcelona per la família Borbó).

L’arrenglerament català a la causa austriacista, a part de les raons polítiques esmentades, va tenir també una natural motivació econòmica, ja que els principals aliats de Carles d'Àustria eren Anglaterra i Holanda, nacions amb qui Catalunya, a part d'identificar-s'hi pel seu règim parlamentari, tenia interessos comercials intensos.

Aquest és el moment per desmentir una altra mentida difosa pels corifeus del Minotaure. No és veritat que la prosperitat econòmica va arribar al Principat gràcies a l'absolutisme de Felip V. Ben al contrari, a finals del segle XVII Catalunya ja havia posat les bases per a l'expansió econòmica amb l'especialització productiva i comercial (els dos eixos clau per a l'acumulació capitalista que va distingir els països punters en el segle que començava) de la mà d'una progressiva democratització de les seves institucions polítiques (ascensió dels burgesos i menestrals en detriment de l'aristocràcia i l'església).

En definitiva, la societat catalana (sense menester de tallar el cap a un rei) s'havia dotat d’òrgans de poder dominats per les classes impulsores del nou estadi del capitalisme liberal caracteritzat per l'axioma comprar per produir i produir per vendre. És confirmava un cop més la tesi de Pierre Vilar: la fractura entre Espanya i Catalunya té molt a veure amb la dispar modernitat de les respectives estructures politicoeconòmiques. El seu deixeble Josep Fontana escriu: "El pals semblava encaminar-se cap a una forma d'evolució semblant a les que seguien Holanda o Anglaterra, associant un procés gradual de democratització al desenvolupament d'una economia capitalista."

Producte d'aquestes afinitats fou la signatura del Tractat de Gènova entre els representants de la reina d'Anglaterra i de la Generalitat de Catalunya, pel qual Anglaterra, a més d' obligar-se a fornir un exèrcit regular català (ho va complir), es comprometia a fer servar a qui fos les constitucions i drets de Catalunya, fins en el cas que els aliats perdessin la guerra o es produïssin altres esdeveniments adversos (ho va incomplir).

Si bé el curs de la guerra semblava decantar-se a la península Ibérica a favor del poderós exercit de les Dues Corones (pèrdua de Lleida i de València a la batalla d'Almansa al 1707), la sort del conflicte semblava donar un tomb quan els austriacistes reconqueriren el Regne d'Aragó i arribaren fins a Madrid, tot aprofitant que Lluís XIV va retirar gran part del seu exèrcit de la campanya ibèrica per dedicar-lo a altres fronts europeus on els aliats guanyaven clarament posicions.

En aquell decisiu moment els daus de la història van tornar a girar en contra de Catalunya. Contra tot pronòstic, el 17 d'abril de 1711 l'arxiduc Carles es va convertir en emperador de l'imperi austro-hongarès per la mort del seu pare i del seu germà gran sense descendència masculina. Tant Holanda com Anglaterra van veure modificats els seus interessos en la Guerra de Successió, ja que si no volien una posició preeminent de Lluís XIV tampoc no desitjaven que l'equilibri europeu es trenqués posant en mans d'un sol emperador mig Europa. La solució del conflicte no va haver d'esperar gaire temps i l'any 1713 es signava el Tractat d'Utrech, pel qual els imperis en disputa es van posar d'acord per bescanviar pau per territoris. Ja endevinareu que qui hi va sortir perdent foren els catalans. Els nostres aliats van trencar els compromisos adquirits i van deixar el Principat a la mà de Déu (millor dit, de Lluís XIV i del seu nét Felip, assaltat ja per una afilada set de venjança contra els traïdors catalans).

Carles III abandonà Catalunya, que quedà "deserta d'amics, de béns i de senyor". La Generalitat (el moment republicà de què parlen els autors) decideix resistir el setge a Barcelona "per no consentir a entronitzar la vanitat i violència castellana fent sofrir als catalans com, nos diu la història de Castella, feien sofrir als indios" i "perquè Catalunya no vol tornar a subjectar-se a l'ultratge de veure's privada dels seus drets, lleis i honors" (Dietari de la Generalitat de 20/4/1713). El desenllaç quinze mesos després ja el sabeu.

Si us serveix de consol, l'any següent de la caiguda de Barcelona, el Parlament de Westminster va aprovar una moció reconeixent la traïció d'Anglaterra a Catalunya per haver-la "abandonat i deixat en mans dels seus enemics contràriament a la fe i l'honor". Ja era tard.

Presència. 11/05/2014

Antoni Sant. 1714. I el ponent s’ho endugué

Política de cookies