Memòria històrica > Articles i documents

Antoni Sant. 1814. Un mort que era ben viu.

Ah, joves llavis desclosos després de la foscor, si sabíeu com l'alba ens ha trigat, com és llarg d'esperar un alçament de llum en la tenebra! Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa, perquè seguíssiu el recte camí d'accés al ple domini de la terra. (Salvador Espriu)

L’altre dia mentre badava a l'auditori de la seu gironina de la Generalitat vaig adonar-me que Martí Alsina pintava els defensors de la ciutat del Gran dia de Girona enarborant la bandera espanyola. No feia ni cent anys que els defensors de Barcelona lluitaven per la seva llibertat sota altra bandera. Volia dir això que el gran naufragi de 1714 havia suposat la mort de la nació catalana? (tal com proclamava l'historiador romàntic Senpere Miquel) i amb ella, de la seva llengua? (tal com dictaminava Antoni Capmany, el més important historiador de l’època).

La defunció nacional semblava confirmar-se amb l'entrada triomfal a Girona, l'abril de 1814, del rei d'Espanya Ferran VII cognomenat El Desitjat (només tres generacions de Borbons el separaven del detestat Felip V). El poble català, lliberals i afrancesats inclosos, el van aclamar com a alliberador de la dictadura napoleònica amb crits de visca la Constitució i amb l'anhel que fos garant de un nou estat democràtic. Aquesta esperança popular durà pocs dies. La primera decisió d'El Desitjat només sortir del Principat fou restaurar l'absolutisme i derogar la Constitució de 1812. Així doncs, la Constitució de Cadis, la que pretesament fundà la nació espanyola moderna (així ho proclamen avui els unionistes més lliberals) no va estar ni un mes vigent a Catalunya. Amb aquest nou anorreament borbònic de les llibertats s'esquerda un cop més la confiança que pogués niar al Principat cap a un encaix plausible amb una Espanya moderna. (Per cert que en les Corts de Cadis hi va participar una delegació del Principat amb la comanda de procurar el reconeixement de la singularitat nacional catalana:

"Debe Cataluna no sólo conservar sus privilegios y fueros actuales, sinó también recobrar los que disfrutó en el tiempo en que ocupo el Trono Español la Augusta Casa de Àustria" (diputat Antoni de Capmany).

La proposta catalana va merèixer la mateixa resposta rebuda del parlament espanyol fa un mes:
"Los catalanes hablan como si la Nación Espanola no fuese una. [...] Y quiero que nos acordemos que formamos Una sola Nación, y no un agregado de varias naciones." (cap de la comissió redactora del projecte constitucional).

El dia 28 de maig de de 1814 el general Habert, convençut de l'irremeiable enfonsament de l'imperi napoleònic, abandonà Barcelona, posant fi l'annexió de Catalunya com a territori incorporat a l'imperi francès amb separació d'Espanya (per a la qual Napoleó va instaurar la monarquia titella del seu germà Josep I Bonaparte). La historiografia espanyola amaga (seguint el seu costum quan tracta la qüestió catalana) la separació política del Principat durant el període napoleònic on el català fou elevat a la categoria d'idioma cooficial fins al punt que les autoritats imperials van encarregar la traducció dels codis napoleònics a la nostra llengua. Girona, capital del Departament del Ter, conserva com a testimonis d'aquest regim, a més de l'esplèndid platanar de la Devesa i el seu jardí botànic, els exemplars de la Gazeta de Girona publicada (igual que el Diari de Barcelona) en català i francès. Feia cent anys que el català no era la llengua d'un butlletí oficial.

L’actitud de França envers Catalunya "Ni que fos per temptar la voluntat dels catalans -afirma Manuel Costa Pau (El Dia de la Llibertat (Ed. Llibres del Segle)-, és digna d'ésser assenyalada com a contribució de Napoleó al desvetllament de l'interès per la llengua i el passat vernacles. Es diu que l'encàrrec de traducció dels codis va moure Josep Pau Bellot a redactar Gramàtica i Apologia de la llengua catalana primera gramàtica moderna publicada a l'any 1814 i que segons veus autoritzades (Joaquim Moles, Ferran Soldevila) és l'obra fundacional de la Renaixença vint anys abans de l'Oda a la Pàtria de Bona-ventura Carles Aribau, tradicionalment considerada com a iniciadora d'aquest moviment. Com diu Ferran Soldevila: "En Ballot hi ha la directa incitació a l'ús del català, una veritable crida patriòtica als literats i als homes de ciència perquè el tornin a la seva vida i a la seva puresa."

El pròleg de Josep Pau Bellot confirma la seva gramàtica com a obra inaugural del renaixement nacional en dedicar-la a "desvanéixer l'errada opinió de tants ignorants i desviats de la veritat que consideren que el català no és llengua sinó una gerga" per omplir el buit "altrament estrany, que una llengua, que no es inferior a les de les demés nacions, no hage tingut fins ara gramàtica impresa, que ensenye a parlarla bé i correctament".

S'obre un renaixement nacional que, des del primer moment, a diferència del que ens volen fer creure des d'una perspectiva espanyolista, vincula la recuperació cultural i lingüística a una manifesta reivindicació política (i social) per posar Catalunya al nivell de "les demés nacions".
Ja a l'any 1820, tal com ens reporta l'historiador Roca Vernet, el cap de la minoria catalana a les Corts espanyoles del Trienni Liberal, l'advocat de Colomers Genis Quintana, va presentar -amb poc èxit- una proposta política d'articulació confederal de l'estat basada en una relació bilateral entre monarquia i territori.

Poc anys després, Antoni Rubió Ors, en Lo Gaiter del Llobregat, veritable text programàtic de la Renaixença i que va tenir una gran difusió entre la població, escriu: "Catalunya pot aspirar encara a la independència literària, no a la política, puix pesa molt poch en comparació de les de- mes nacions, les quals poden posar en el plat de la balansa exercits de molts mils homens i esquadres de cent navios..."

L’advertiment de Rubió no era en va. I es que mai com durant el segle XIX, Catalunya ha sofert en les seves pròpies carns el pes de les armes del Minotaure sempre que, amb una o altra aparença, ha mostrat la seva desavinença amb Espanya.

La cronologia dels conflictes armats que van tenir com a principal teatre d'operacions Catalunya és inacabable (insurrecció republicana de 1821, guerra foralista de 1822, rebel•lió dels Malcontents de 1826, Primera Guerra Carlina 1833-1840, alçament revolucionari de 1842, revolta de la Jamància (1843), guerra dels Matiners (1846-1849), aixecament revolucionari de 1848, insurrecció de la Vicalvarada (1854), insurrecció de l’Ortegada (1856), revolució de la Gloriosa (1868) Tercera Guerra Carlina (1872-1876) per enumerar les més destacables). De tal manera que el Principat, durant el segle XIX i fins a la Restauració, va romandre sota jurisdicció militar per estat de guerra, de setge o d'excepció. Com diu Ferran Soldevila, "amb un o altres governs Catalunya era tractada com un país a part amb un règim especial de força representat pel permanent estat de setge".

El denominador comú d'aquests conflictes fou l'acarnissament de la resposta militar espanyola (repetits bombardejos de la població civil de Barcelona o represàlies a sang i foc per part de criminals de guerra com el Conde de España ("su régimen de terror insulta a la humanidad") o el general Mina, perpetrador de l'exemplaritzant destrucció de diverses poblacions catalanes com Castellfollit de la Roca (el rètol posat a la seva entrada era prou aclaridor: "Aquí existió Castellfullit. Pueblos tomad ejemplo no abriguéis a los enemigos de la Patria". Tan abominable devia ser el maltracte del Minotaure als catalans que un home tan poc sospitós de catalanisme radical com el general Joan Prim (que no feia ni deu anys havia ordenat uns dels sanguinaris bombardejos de Barcelona) increpava el govern espanyol en els següents termes: "Si no queréis a los catalanes como españoles levantad de allí vuestros reales; dejadlos, que para nada os necesitan."

La Renaixença acaba a final de segle XIX assolida l'aspiració de la recuperació de les senyes nacionals (història, llengua, dret civil, etcètera). Arriba el moment d'un salt endavant amb les Bases de Manresa (1892) en què la societat civil catalana, conscienciada de la inutilitat de qualsevol esforç d'afillar l'Estat espanyol com a propi, passa a reivindicar un estat català confederat en el qual: "Catalunya serà l'única soberana de son govern interior (base 6a)".
Aquest serà el factor que determinarà el curs del segle XX.

Antoni Sant. 1814. Un mort que era ben viu.

Política de cookies