Antoni Sant. 1914. El "factor Cat"

"On ets, Espanya? -No et veig enlloc. No sents la meva veu atronadora? No entens aquesta llengua -que et parla entre perills? Has desaprès d'entendre els teus fills? Adéu, Espanya!

('Oda a Espanya'. Joan Maragall 1898)

 

En el seu darrer llibre, l'articulista Enric Juliana, un dels valedors més influents de la tercera via (el nou Gaziel l'anomenen alguns), bateja com a "factor K" (la K de Katalonien) aquell fenomen politicocultural i econòmic pel qual l'esdevenir d'Espanya com a estat nació viable queda seriosament condicionat per la persistència de la qüestió catalana en el seu si.

 

Durant el segle XIX "el factor Cat" ja actua de manera prou decisiva. Vam veure en l'anterior capítol com quasi la totalitat de la pólvora (molta) gastada en els repetits conflictes espanyols es va consumir en el territori del Principat esborrant (en molts casos físicament) qualsevol desafectació catalana. Tots els intents de transformació autèntica de l'Estat espanyol van fracassar pel fet de ser de matriu catalana: les Corts de Cadis refusaren les pretensions confederalistes com incompatibles a la unidad nacional.

 

El general Prim, l’únic català que ha estat primer ministre a Espanya (atenció a la dada, al Regne Unit, Escòcia n'ha tingut cinc des de la II Guerra Mundial), fou assassinat en el seu intent d'instaurar una monarquia parlamentària; per no parlar del fracàs de la I República, amb un programa revolucionari (estat federal, jornada laboral de vuit hores, prohibició del treball infantil,..) promogut per Pi i Margall i Estanislau Figueres, que fou derrocada en poc més d'un any per un cop militar borbònic sota acusació de ser la república de los catalanes.

 

En tot cas fou al segle XX, en el moment que l'aspiració catalana passà de la recuperació nacional a la consecució d'estructures pròpies d'estat, quan el "factor Cat" emergí com el faedor decisiu de la història política espanyola. Tal com escriu Pierre Vilar, la "qüestió catalana ha exercit un paper tal a l'Espanya del segle XX, que, en cas de prescindir-ne, hom no comprendria res dels seus principals esdeveniments polítics".

 

Els exemples del "factor Cat" no es feren esperar gens com a resposta de la incipient articulació política del catalanisme. La primera llei espanyola del segle (Gaceta de Madrid d'1/1/1900) fou un annex al Codi Penal tipificant com a delicte els actes públics contra la "unidad de la patria". A cap de pocs dies es declarava l'estat de guerra al Principat com a reacció a la xiulada generalitzada al Liceu dedicada al president de govern espanyol després que aquest no s'aixequés del seient quan el públic entonà espontàniament el cant d'Els segadors. Poc temps després es produí l'assalt militar als diaris catalanistes Cu-Cut i La Veu de Catalunya. La reacció popular contra aquests fets provocà la llei de jurisdiccions segons la qual els atacs a la pàtria quedaven directament sotmesos a la jurisdicció militar. Així doncs, ja a principi del segle XX la qüestió catalana és ja un casus belli i com a tal la seva solució final haurà de ser sempre militar. (Serà l'estigma del segle XX espanyol: la reacció castrense del Minotaure contra el "factor Cat", impedint així l'adveniment d'una Espanya veritablement civil i democràtica).

 

També en l'àmbit econòmic, amplis sectors de la burgesia catalana deixen de sentir com a propi l'Estat espanyol en considerar-lo instrument inútil per als seus interessos de classe (liberalitzar les obsoletes estructures econòmiques espanyoles per crear un mercat peninsular fort). Ben al contrari, la brollada política de la qüestió catalana produí com a reacció (no fa gaire la ministra d'Obres Públiques va dir que la radialitat de l'AVE servia per lligar amb fils de ferro la unitat de la nació) la intensificació del criteri radial i centralista de les infraestructures peninsulars, accelerant la tendència "quilometro cero" dels dos segles anteriors i, consegüentment, la discordança cada vegada més pregona entre la despesa pública i la inversió productiva. Com ensenya el professor Germà Bel, aquesta progressiva divergència cost/benefici enquista uns dèficits en les finances públiques espanyoles que serà plom a les ales per a qualsevol intent de modernització (revolució industrial i agrària pendents) de l'economia espanyola. S'inicia una espiral ruïnosa per a les dues nacions (i així es mantindrà fins als nostres dies): El Minotaure, emmalaltit de "factor cat", té per nord obstaculitzar l'impuls centrífug català cap a un model de progrés plenament europeu, implantant una improductiva política fiscal i d'obres públiques que al seu torn determina, com és natural, un biaix ruïnós de l'economia pública espanyola que allunya Espanya de la contemporaneïtat.

 

El desprestigi internacional d'Espanya arriba al seu zenit amb el desastre colonial. És el bufador que escampa la flama del descontentament a la població. El catalanisme gira full de la Renaixença i passa a articular-se políticament per defensar-se del Minotaure que, perdudes les colònies ultramarines, veu en Catalunya simultàniament el perill disgregador i la seva taula de salvació. De l'Espanya catalana de l'Atlàntida de Mossèn Cinto és passa a l'Adéu Espanya de Joan Maragall. Catalunya es posa a cercar un estat propi i per impulsar el gran salt es basarà en la unitat política de les forces més diverses: dels carlins als federals, dels lligaires als nacionalistes d'esquerra. Neix la Solidaritat Catalana amb un objectiu compartit: un estat propi en una confederació ibèrica. Només en queden fora anarquistes per raons òbvies, els residuals partits dinàstics d'obediència espanyola (conservadors i liberals) i el Partit Radical d'Alejandro Lerroux, fundador del lerrouxisme, que a partir de llavors serà l'arma predilecta del Minotaure cada cop que li interessi esquerdar la unitat política catalanista.

(Atenció a les equivalències històriques amb el moment polític actual: els dos partits dinàstics, PP i PSC, a la baixa, i el partit lerrouxista, Ciutadans, en alça.)

 

La victòria aclaparadora de Solidaritat Catalana a les eleccions legislatives de 1907 commou els fonaments polítics espanyols. Com escriu Isidre Molas, "malgrat les vigoroses campanyes associant separatisme i Solidaritat Catalana, efectuades pels rotatius madrilenys, la commoció fou efectiva i per primera vegada Catalunya passa a ésser un problema polític general espanyol".

Malgrat importants entrebancs (la Setmana Tràgica de 1909 fou el més important en evidenciar les contradiccions de classe dins el moviment catalanista) l'esperit unitari de la Solidaritat Catalana va sobreviure amb prou força per constituir un Estat català embrional! a l'any 1914: la Mancomunitat. Aquest salt endavant és possible gràcies al compromís històric dreta/esquerra (col•laboració Prat/Campalans) de les forces catalanistes (Espero que hom aprengui la lliçó). Com proclama el president Prat de la Riba "tots volem per a Catalunya un cos d'Estat, unes formes d'Estat..." Amb la Mancomunitat es clou un període que comença amb la caiguda de Barcelona, amb el Decret de Nova Planta [...] i n'inicia un altre, que és el demà...

 

Per cert, que la Mancomunitat de seguida es cobra una víctima política de primer ordre: el president del govern espanyol José Canalejas, polític progressista amb un projecte reformador de les caduques estructures de l'Estat espanyol, que va pagar amb la vida el seu suport a les aspiracions autonomistes catalanes. El malaltís "factor Cat" tornava a castigar un seriós projecte espanyol d'arribar a l'estat modern.

 

L’experiment protoestatal de la Mancomunitat va acabar manu militari com no podia ser d'altra manera. El general colpista Primo de Rivera (amb l'aquiescència d'Alfons XIII i de les dretes catalanes espantades pel desvetllament obrer) instaura una dictadura militar descaradament anticatalanista: la seva primera mesura fou prohibir l’ús de la llengua i la bandera catalanes en l'administració i en la vida pública.

 

L’equació factor Cat/solució militar es va repetir a l'engròs l'any 1936 (España antes roja que rota) amb una guerra genocida a on es va sacrificar al patíbul, la presó o l'exili una de les generacions més brillants de polítics i pensadors catalans (els Lairet, Gaziel, Carner, Rahola, Xammar, Miravitlles, D'Olwer...) que encara havien cregut en la possibilitat d'un Estat català associat a un estat espanyol modernitzat.

 

Acabada la llarga nit del franquisme s'aprova una constitució tutelada pels poders fàctics en el tema territorial (persistent "factor Cat") en incloure la solució militar contra qualsevol intent d'independència. A més, es dissenyà l'estat de les autonomies per aigualir la realitat nacional catalana (no la basca, a la qual se li reconeixen els drets històrics i se la dota d'un règim econòmic confederat) inventant-se disset estats de fireta (molts d'ells trencant les nacionalitats històriques espanyoles) amb els seus respectius presidents, governs, parlaments, defensors del poble, funcionariats, banderes i himne. És el cafè para todos sota el mot d'ordre "no seremos menos que los catalanes" com a dic de contenció de les aspiracions catalanes que ha portat Espanya (ai el "factor Cat") al límit del precipici econòmic i institucional.

 

Catalunya, després del fiasco de l'Estatut de 2010 (darrer intent noucentista d'associar Catalunya a Espanya) s'ha vist al mirall i no li agrada gens com ha quedat. Esperem que Espanya no desaprofiti el segle XXI, es miri també al mirall de la història, aprengui la lliçó i s'immunitzi d'una vegada per sempre del "factor Cat" amb l'única vacuna possible: respectar el dret a decidir de Catalunya.

 

Presència. 25/05/2014