Carles Camp. ABC-50 hitos de nuestra historia: 28) Las Meninas (1656)

Seguint el repàs sobre de les 50 fites destacables de “nuestra historia”, segons el diari ABC, arribem a la número 28 que fa referència a l’obra del genial Diego Rodríguez Velázquez de Silva que, per a l’autor, resumeix el segle XVII espanyol.

 

Ens explica aquest historiador:

 

 

Un llenguatge tan poètic per descriure un segle tan desastrós i explicar els repetits i sonors fracassos dels que dirigien llavors els destins de la seva Espanya ja controlada pels reis de Castella.

 

En les primeres dècades d’aquest infaust segle els successius reis castellans van voler participar en la guerra dels Trenta Anys que es lliurava, bàsicament, a l’Europa germànica entre catòlics i protestants en defensa de la “verdadera fe catòlica”. Però, de fet, va ser una guerra entre diverses corones europees que França volia aprofitar per situar-se com a primera potència, tot i arraconant la monarquia hispànica. Anglaterra i Suècia també van intervenir-hi molt activament. Va ser una guerra llarga i confusa. Per exemple: el molt catòlic rei francès lluitava al costat dels protestants perquè aquests eren enemics del seu gran enemic el rei de Castella en la seva guerra per a expulsar els hispànics de Flandes. .

 

Diverses sàvies veus havien aconsellat, tant Felip III com Felip IV, que s’oblidessin de Flandes i de les guerres de religió europees, perquè suposaven una autèntica sagnia per a la corona i l’estat i no aportaven cap benefici ni res de bo. Que es dediquessin aquests recursos a consolidar els dominis americans i del Pacífic on menys despeses hi serien molt més rendibles. L’orgull i la ineptitud dels reis castellans, i de la gran major part de la seva cort, van evitar fer cas de tan assenyats consells.

 

Les conseqüències van ser nefastes. A banda de l’enorme malbaratament de recursos, la participació en aquesta guerra va provocar una gran tensió en diversos regnes hispànics. Així, de forma gairebé simultània, el 1640, es revolten contra el rei hispànic Flandes, Portugal i Catalunya; a banda d’uns conats a Mèxic i Perú, que van ser avortats abans de començar. Cal suposar que tanta simultaneïtat no va ser pas casual.

 

La revolta a Flandes va significar un nou escapçament dels dominis del rei de Castella. La revolta portuguesa, amb l’ajut anglès (protestants ajudant catòlics dins la confusió esmentada més amunt) va tenir èxit, i el monarca hispànic va perdre Portugal i tot el seu imperi colonial.

 

A Catalunya la revolta va ser provocada expressament, segons els plans elaborats pel sinistre comte-duc d’Olivares: l’exèrcit maltractaria la població que s’acabaria revoltant i, així, hi hauria una excusa per envair militarment el Principat i annexionar-lo a Castella, tot i carregant-se les nostres institucions, que és el que van acabar fent el 1714. Olivares no comptava, però, que Catalunya buscaria l’aliança amb el rei francès Lluís XIII i el seu ministre Richelieu, la qual cosa va complicar del tot els plans castellans.

 

Malgrat això, va ser a Catalunya l’únic lloc on es va poder neutralitzar la revolta, ja que va ser on Castella hi va concentrar més esforços, tots o gairebé tots. Tot va acabar amb la pau de 1652: Catalunya no aconseguia desprendre’s de Castella però va conservar les seves institucions, a costa d’un preu molt alt: la partició del país. El Rosselló, el Conflent, el Capcir, el Vallespir i mitja Cerdanya, el que avui coneixem com a Catalunya Nord, van passar a sobirania francesa, situació que avui encara perdura. Aquesta cessió feta, pel rei de Castella al seu col·lega francès va ser absolutament iniqua i il·legal: la Generalitat no va aprovar aquesta partició del país i ni tant sols va ser informada. Encara el 1702, la Generalitat continuava considerant aquests territoris com a propis i sota la seva jurisdicció.

 

Uns anys més tard, el rei castellà va tenir ocasió de recuperar aquests territoris: el rei de França li va oferir retornar-los-hi i ajudar-lo militarment i econòmica

a recuperar Portugal i els seu imperi colonial de retruc a canvi del que encara quedava del Flandes en mans del rei hispànic. Incomprensiblement, aquesta interessant proposta, formulada dues vegades, ni tan sols va rebre resposta. No es pot saber si va ser per orgull i supèrbia o perquè una Catalunya així debilitada i mutilada ja els anava bé al rei de Castella i la seva cort. Segurament va haver-hi una mica de tot, encara que, al meu entendre, el segon factor va ser determinant. Fa uns anys a Espanya es va aixecar una gran polseguera perquè el ministre d’Afers Exteriors Moratinos, va fer una visita oficial a Gibraltar. En canvi, ningú va dir res quan el president del govern espanyol Rodríguez Zapatero, va assistir a Perpinyà a unes converses amb el seu homòleg francès, clara prova que Catalunya no és considerada territori espanyol pels mateixos espanyols.

 

Entre el 1660 i el final de segle, França va intentar diverses vegades envair Catalunya. Ho tenia molt fàcil, atès que amb prou feines la cort enviava una quarta part dels diners necessaris, i sempre tard. Així doncs, no hi havia prou fortificacions, i les que hi havia eren insuficients o no rebien el manteniment adequat, davant la desesperació dels successius virreis i la resta d’autoritats del país. No hi havia diners ni per a pagar les soldades ni per comprar o reparar armes, ni comprar municions, ni farratge pels cavalls. Sovint es veien soldats de l’exèrcit hispànic demanat caritat per poder menjar a les poblacions catalanes on havien estat enviats per defensar-les. Les ajudes en homes dels catalans eren rebutjades sempre que es podia perquè, a Madrid, no es refiaven de la seva lleialtat. Preferien dur mercenaris de Valònia, Itàlia, Alemanya, Castella, d’allà d’on fos, abans que els soldats reclutats entre els naturals, en qui confiaven quan no hi havia més remei. Els múltiples intents d’invasió van ser frenats gràcies a l’esforç econòmic i personal dels catalans i al patiment, durant dècades, de les comarques del nord-est del Principat, especialment l’Alt Empordà i la Cerdanya i prou que també l’Alt Urgell, el Baix Empordà, el Gironès i la Selva i de la ciutat de Barcelona que va patir un terrible setge i bombardeig el 1697. Com al 1639, en què l’exèrcit reial castellà va fracassar en el seu intent de recuperar Salses va haver de ser un exèrcit català qui fes la feina. El manteniment econòmic d’un exèrcit permanent per al qual no arribaven els diners de Madrid va acabar provocant una revolta, “la revolta dels barretines” el 1687 [1].

 

Recordem que per justificar aquesta sèrie d’articles, García de Cortázar, manifesta la necessitat de descriure els 50 punts cabdals de la història d’Espanya que todo español debe conocer, segons les seves paraules textuals.

 

Si jo fos espanyol em sentiria intel·lectualment defraudat en comprovar que per explicar el període que va des de l’expulsió dels moriscos, el 1609, fins el final del segle XVII, cabdal per a la història d’Espanya l’únic recurs fos l’elogi d’un quadre de Velázquez i al col·lapse de la corona hispànica com a potència mundial se li dediquessin dues frases i de passada.

 

Malgrat els ingents i incalculables recursos que contínuament arribaven d’Amèrica en forma d’or i plata no es podia pagar un exèrcit mínimament digne per defensar Catalunya de les invasions franceses. Es podria suposar, és clar, que aquestes riqueses no es perdien pas per a tothom. És més lleu citar, com de passada, “la decadencia de aquella corte o el Inmperio se tambalea en Europa” que no pas explicar com la malversació, la corrupció, la prepotència i la supèrbia d’una corona i la seva cort van dur a la primera potència mundial a ser una mera comparsa de la política europea a una velocitat de vertigen.

 

La negativa de Catalunya a ajudar a pagar tot aquell desori madrileny inútil, corrupte i malversador és el que va provocar que Catalunya es revelés l’any 1640. És per la mateixa raó que ara volem marxar, i encara n’hem afegit motius nous com la persecució i marginació del nostre idioma. L’explicació donada per la historiografia que la revolta del 1640 va ser protagonitzada per uns pagesos afamats és un altre invent dels historiadors espanyols. En realitat, va ser una revolta perfectament organitzada des de la Generalitat i bona part de la noblesa del país amb l’objectiu de desempallegar-se del rei de Castella i de la seva inepta i corrupta Cort. No en va els contemporanis, àdhuc a Castella, l’anomenaven la Guerra de Separació de Catalunya. El fet que els revoltats aprofitessin el rebombori que hi havia a Barcelona a primers de juny quan s’hi trobaven els segadors per iniciar la seva campanya ha donat l’excusa per anomenar-la Guerra dels Segadors i derivar-ne causes fictícies per explicar-la.

 

Mentre el rei de Castella, la seva cort i el seu país s’anaven empobrint i s’hi encadenaven les fallides econòmiques, Catalunya, malgrat tot, prosperava i s’enriquia i Barcelona era una de les capitals més avançades i cosmopolites del seu temps en tots els aspectes: econòmic, social, comercial, científic... [2]

 

Menteix també l’autor quan parla de reyes enfermos de tristeza. Eren reis malalts i prou, com ho era la seva Cort. A part dels problemes de consanguinitat que arrossegaven, a la Villa y Corte les malalties eren l’orgull, la supèrbia, la suficiència i la prepotència, la contínua decadència moral de voler anar contra la realitat del món pagada amb els fruits de la corrupció. Com ara. Velázquez va saber, maliciosament, reflectir aquesta realitat en les seves pintures.

 

 

Carles Camp

26/05/2014

---