Carles Camp. Toponímia catalana a les illes Canàries

La toponímia és un altre dels rastres de la conquesta catalana de l’arxipèlag canari que ha arribat fins als nostres dies. Resseguint el mapa actual d’aquestes illes hi trobem noms de clar origen català o, almenys, de molt sospitosos de ser-ho.

 

Al contrari del que passa amb el vocabulari canari d’origen català, no he trobat cap estudi dedicat a la toponímia d’origen català. Només en els dos estudis de María Teresa Cáceres sobre el vocabulari hi apareix, molt com de passada, la referència a algun topònim, com ara Balma.

 

Més clars són els mapes antics. El cas més destacat el trobem en els primers mapes de l’arxipèlag, del segle XIV i XV, tant catalans com italians, en què l’illa que actualment s’anomena Hierro apareix anomenada Ferro. L’explicació oficial que es dóna a aquesta anomalia que contradiu la historiografia oficial és que se li va posar a l’illa un nom llatí, explicació forçada i ridícula, ja que no explica per què aquesta illa, i només aquesta, té un nom llatí.

 

Un altre topònim a destacar és el de l’illa de Fuerteventura. La hipòtei etimològica que es dóna és que és tracta d’una illa que pateix molt de vent, fet perfectament i objectiva contrastable, raó per la qual els antics li haurien donat aquest nom, perfectament correcte en castellà. El que passa, però, és que també en els primers mapes d’aquest arxipèlag fets per catalans i italians als segles XIV i XV aquesta illa és anomenada Forte Ventura o Forteventura. En el mapa del mallorquí d’Angelí Dulcert del 1339 hi apareix anomenada laforte ventura,. Com a conseqüència, el professor Jesús María Porro diu que això és “un clar indici de possibles viatges catalanomallorquins a la zona realitzats abans del de Jaume Ferrer [del 1346]”[1]. Amarat d’historiografia oficial, Porro no es pot estar de deixar anar aquest ‘possible’, malgrat les evidències que ell mateix reconeix, no tant sols cartogràfiques, sinó també en afirmar que llavors hi havia una “evidència de la inferioritat de la marina castellana i portuguesa davant la catalana i les italianes”. Per altra banda, fins i tot la historiografia oficial admet, sense cap dubte, que van ser els mallorquins els que van dur la figuera a aquestes illes. Hi ha evidències que aquest arbre ja hi era el 1341 i, essent un arbre de creixement lent, això vol dir que els mallorquins ja feia anys que hi havien arribat.

 

La historiografia oficial no dóna cap explicació del topònim Forte Ventura. O no en diuen res, o ho destaquen amb un (sic) com indicant algun error comès pel cartògraf. No saben com explicar que, durant un segle i mig o dos, tots els cartògrafs cometessin el mateix error. Tenint en compte que, al segle XIV, els italians havien de contractar pilots mallorquins per anar a Canàries és molt normal que els navegants italians i els seus cartògrafs agafessin el nom que els mallorquins ja donaven a aquestes illes.

 

Hi ha, a banda dels esmentats, múltiples noms d’accidents geogràfics canaris que tenen tot l’aspecte de tenir un origen català,

 

Així tenim: Punta Malpique, Cueva Bermeja, El Bufadero, Punta del Bufadero, Peñón Bermejo, Los Farallones, Montañeta, La Montañeta, Longuera, Las Longueras, Costa Bermeja, Camino de los Fierros, Las Lagunetas, Fustes, Bufona, Playa de las Salinetas, Punta de las Salinetas, Los Canaletes, La Barraqueta i Punta de la Barraqueta, Golete, Punta de los Morretes, La Mareta, El Caballete, Punta del Frailete, Punta de Juan Centellas ( cognom català ), Los Canaletes, La Barqueta i Punta de la Barqueta.

 

Cal un esment especial a la població de Maspalomas, al sud de l’illa de Gran Canària, que ja esmenta Cristòfol Colom en el seu diari del primer viatge, el 1492, i on hi va fer una aturada. En grafia antiga també apareix com Maspaloma i Punta de Maspaloma. I també hi apareix separat, Mas Paloma, en un escrit de José Viera i Clavijo del segle XVIII. Segons l’expert en toponímia canària Maximiano Trapero hi ha una llei en toponímia que diu que quan en un lloc hi ha fitònims o zoònims (noms de lloc que són d’una planta o d’un animal) és perquè aquesta planta o aquest animal hi és abundant. No és el cas, ja que a Gran Canària els coloms viuen a l’interior i no pas a la costa. Un professor canari, Néstor Álamo, deia que el nom venia del mallorquí Rodrigo Mas de Palomas. Altres diuen que el nom ve del valencià Francisco Palomar, un dels finançadors dels conqueridors del segle XV. De totes maneres, no s’ha trobat cap prova o evidència documental que confirmi alguna d’aquestes dues possibilitats. També destaca Álamo la conversió tan primerenca d’un antropònim en un topònim[2]. La meva impressió és que l’autèntic nom del lloc era Mas Colom, un enclavament català que ja el 1492 devia estar prou consolidat com perquè fos un lloc on Colom i l’expedició del seu primer viatge poguessin aturar-se a reposar i recollir subministraments. El nom seria convenientment castellanitzat pels censors de les cròniques canàries i de la documentació colombina. Seguint el Diari, no s’entén perquè es van aturar a Mas Paloma (o Mas Colom), si al cap de molt poc també es van aturar a La Gomera, si no és que Colom tingués alguna relació o interès en aquest mas.

 

Un altre topònim geogràfic és el de Roque, molt abundant a les Canàries, com a castellanització de la paraula catalana Roc. Segons el Diccionari de la Llengua Catalana ‘roc’ en català vol dir: “Massa considerable de matèria pètria, especialment la que s’alça a la superfície de la terra o del mar”. Aquest és el mateix tipus d’accident geogràfic amb el mateix significat que té a les Canàries el que allí anomenen roque. N’he pogut localitzar una trentena, però és segur que n’hi deu haver més. Com a exemples poden citar: El Roque, Roque de las Hermanas, Roque Negro, Los Roques de Anaga, Roques de los Gallos, El Roquete, Punta de los Roquetes, Bahía de los Roques, Pata del Roque, Punta del Roque. Podem destacar-ne dos: el Roque Bermejo i el Roque Nublo, aquest darrer considerat erròniament un guanxisme pel professor Trapero sense cap mena de prova ni evidència. Al no comptar amb els catalans, els historiadors han de dir coses estranyes. També hi ha Roques Sardas, o sigui, com si el que hagués posat aquest nom també hagués navegat per Sardenya, cosa molt habitual en els mariners catalans d’aquells temps.

 

L’altre topònim destacat és del de Caleta, que en català vol dir cala petita, petita badia o petit golf marí. N’he pogut localitzar més de vint, tot i que, segurament, n’hi deu haver més. Citaré com a exemples: Caleta del Espinal, Baja de las Caletas, La Caleta Alta, La Caleta, Las Caletillas. Podem destacar Caleta de Santa Catalina, que és una santa que a Mallorca té una gran advocació, i sobretot Caleta Jover, que du un nom clarament català.

 

Sobre la paraula Bermejo, que aquí ha sortit sovint cal dir, que, en efecte, és una paraula castellana que vol dir vermell. Ara bé, aquesta és una paraula molt poc usada, i se la podria qualificar fins i tot com a cultisme, la paraula rojo és la que s’usa per a designar aquest color. I si hi ha algun altre nom hi ha en castellà que s’usa com a sinònim de rojo és colorado. Tot indica que es tracta de la traducció directa del català vermell.

 

En l’estudi realitzar prèviament per Joan Cavaller fent servir el Google Maps, igual que jo he fet posteriorment, s’hi poden trobar part dels topònims esmentats [3].

 

 

Carles Camp

22/07/2014

---