Carles Camp. ABC-50 hitos de nuestra historia: 29) La Guerra de Sucesión (1701-1714)

Seguint el repàs sobre el que el 21 d’octubre de 2012 l’historiador Fernando García de Cortázar va publicar al diari ABC 50 fites destacables de “nuestra historia”, referint-se evidentment a la història de la nació espanyola, avui tractarem la següent fita, que n’és una de sonada: la Guerra de Successió.

 

Al parlar de la Història de la seva Espanya els seus historiadors menteixen i manipulen els fets gairebé sempre. Les seves mentides són especialment gruixudes quan més important és el fet, i molt més si aquest fet afecta a Catalunya d’alguna manera.

 

Quan parlen d’aquesta guerra el paroxisme de la mentida passa de tota mida i la manipulació dels fets que fan supera qualsevol vergonya i tota mena de decència possible.

 

Comença dient:

 

 

Bé, en això hi estaríem d’acord. Cada nació, com cada persona, té, al llarg de la seva vida coses fetes que no són agradables i que s’han d’assumir de forma adulta i valenta.

 

Però aquí el que s’infereix que vol dir el Sr. García de Cortázar no és poc agradable que s’imposés un rei d’una dinastia enemiga, un Borbó de l’enemiga França, sinó el simple i llastimós fet de la guerra.

 

Continua així:

 

Felipe V no fue un Rey impuesto por Castilla de la misma manera que la Guerra de Sucesión no puede interpretarse como una guerra entre Castilla y los reinos de la periferia ni la causa austriacista identificarse con el sentir de toda Cataluña. 

 

En primer lloc cal ressaltar la primera gran mentida: el vencedor militar de la Guerra de Successió no va ser Castella, va ser França. Quan després dels Tractats d’Utrech els aliats ens van abandonar Castella va intentar envair Catalunya. I va fracassar. Castella, el 1713, estava perdent la guerra. Lluís XIV va enviar desenes de milers de soldats i ingents recursos per a ajudar al seu nét, ja que els castellans eren incapaços de conquerir Catalunya per ells sols.

 

Dit això, si Felip V de Castella, el primer rei Borbó, no va ser una imposició perquè varen necessitar envair-nos militarment ? L’exèrcit castellanofrancès va entrar a Catalunya a sang i foc, assassinant, destruint i arrasant cada cop que algú se’ls resistia. Un cop acabada la guerra es varen suprimir totes les estructures de l’estat català, com s’havien fet amb el valencià poc abans. Es va bandejar el nostre idioma, ens varen imposar governants castellans i cada poble un soldat ras castellà manava més que l’alcalde i requisaven tot el que volien. Els boscos, fins llavors molts d’ells propietat dels Comuns ( ajuntaments ) varen ser confiscats, així com els béns de molts dels més de 20 o 30 mil catalans que es varen veure obligats a exiliar-se. Ens varen annexionar a Castella por justo derecho de conquista i ens varen imposar per la força bruta el vexatori Decret de la Nova Planta, multiplicant per 7 els impostos i arrasant la cinquena part de la ciutat de Barcelona per a construir-hi una fortalesa per a reprimir-la.

 

No cal insistir en la violència i la brutalitat d’aquella ocupació militar i de la repressió conseqüent, ocupació i repressió. Repressió política i saqueig fiscal que encara patim. Se n’han publicat prou llibres que descriuen tots aquells horrors.

 

Aquest historiador continua amb aquest cínic comentari:

 

 

Ras i curt, segons la historiografia oficial espanyola la Guerra de Successió va ser això: la lluita entre dos candidats al tron, i Catalunya va tenir la mala sort de donar majoritàriament suport al candidat perdedor. És cert que hi va haver-hi catalans borbònics, però no eren pas la majoria. També hi havia nazis a França que entre el 1940 i el 1944 varen col·laborar gustosament amb l’invasor alemany i se sentien molt còmodes sota el domini hitlerià exercit a través del govern titella de Vichy. També hi havia molts alemanys que no eren nazis. Justifica això la invasió alemanya de França el 1940 ? Evidentment que no.

 

Aquesta guerra no va ser entre dues dinasties, va ser entre dos conceptes diferents de com s’organitza una societat moderna, avançada i civilitzada, dues maneres diferents de definir la relació entre el poder i el poble, de dues diferents maneres d’entendre la política, l’economia i la societat.

 

D’una banda hi havia el bàndol borbònic, el castellà i francès. El seu concepte de relació entre el poder i el poble era el més tronat i retrògrad estil feudal de les monarquies absolutistes, on les persones són súbdits i no tenen drets de cap mena i tot depèn de la voluntat del rei, qui manté la blasfèmia de dir que el seu poder ve de Déu, i desobeir-lo a ell és equivalent a desobeir a Déu. No hi ha cap mena de llibertat política ni de cap altra mena. L’Església Catòlica i la seva sinistra Inquisició tenen poder real per a no permetre cap desviament d’una sola i única fe religiosa ni de permetre cap mena de llibertat de pensament o d’expressió que ella no beneeixi. El poble és tractat sense cap mena de respecte ni de consideració, és tractat com a un ramat d’animals o, en el millor dels casos, com a menors d’edat als que cal tutelar i fer obeir amb qualsevol mitjà. Les conseqüències de tal manera de governar han sigut desastroses per ambdós països borbònics.

 

Mirem a França. Setanta-cinc anys després, el 1789, va haver-hi la Revolució Francesa, quatre anys després li tallaven el coll al rei. Després venia el Terror, Napoleó i les seves guerres, la restauració borbònica, repúbliques, el nebot de Napoleó, més repúbliques fins un total de cinc, etc. França ha tingut una història de les més convulses d’Europa. Actualment és un país agitat i intranquil, neguitós i a punt d’implosionar. Els canvis, aparents, del Rei Sol i de la monarquia borbònica a l’actual República no han servit en absolut per a canviar en res el seu concepte de poder, que ha passat del monarca absolut a l’Estat absolut, i s’hi mantenen totes les formes de mentalitat única, única cultura, única manera de veure les coses i un únic idioma, amb una malaltissa obsessió pel poder ultracentralitzat i la uniformització absoluta dels súbdits de la República. Han pràcticament exterminat les llengües que ells anomenen regionals substituïdes per un francès, que el 1800 en prou feines parlava el 30 % de la població, després de seguir un dràstic procés d’uniformització del país i d’aculturació dels països que tenen sotmesos com Occitània, Bretanya, etc. La forta industrialització i els beneficis de l’imperi colonial han, més o menys, tapat els problemes fins el dia d’avui, en que aquest país viu una fortíssima tensió social i política que a alguns ja els recorda els anys que varen precedir el 1789, i el país es va empobrint i va perdent pistonada de forma molt accelerada i fins i tot van treient el cap seriosos moviments secessionistes, cada cop més ferms i potents. Les solucions que s’hi proposen són de l’estil de ‘més República’ o sia, seguir com sempre, encara més, que veient-ne els resultats seria per a rumiar-s’ho. Faria riure si el tema no fos tan seriós.

 

L’altre, la Castella esdevinguda Espanya després d’envair els països de la Corona de Catalunya, els fracassos del seu model també ens han arribat fins avui en dia. Així ho veiem avui ( juliol de 2014 ), tres-cents anys després, com la intolerància, la corrupció i la ineficiència amb el suport d’un poder centralista i uniformitzador, del manteniment d’una casta corrupta i ineficient que han dut a la seva Espanya a una continuada tensió política i social. No havien passat cent anys que Carles IV va haver de cedir a Napoleó els seus regnes perquè tot es descomponia i se li desintegrava entre les mans. Des de llavors hi ha hagut tres restauracions borbòniques, una altra dinastia, dues repúbliques, dues dictadures feixistes i un munt de guerres, amb centenars de milers de morts i d‘exiliats i destrucció i empobriment de la població. Al llarg dels segles ho han anat tapant de diverses maneres. Primer, l’or i la plata d’Amèrica. Quan aquestes es varen acabar varen venir les desamortitzacions ( a la pràctica el robatori de les propietats de l’Església i de les ordes religioses ). Després una fallida rera l’altra. I des de finals del segle XIX fins a l’actualitat tapen boques i compren voluntat amb els diners del Països Catalans.

 

I en el moment actual, després de més de trenta anys de suposada democràcia amb una constitució dictada i feta sota els dictats dels militars franquistes continua la mateixa mentalitat dels guanyadors del 1714: uniformatització, centralisme i nul respecte a la diversitat. Les tensions socials i polítiques de tota mena que viu l’estat espanyol només són comparables a les franceses, l’altre vencedor.

 

En els propers capítols anirem veient les nefastes i catastròfiques conseqüències del triomf del model borbònic.

 

Veiem, d’altra banda, com els països que lluitaven amb Catalunya, Anglaterra i Holanda, han mantingut una extraordinària estabilitat política i social i una prosperitat cultural, econòmica i social que no s’ha aturat des de llavors. Van seguir amb el seu model: una monarquia cada cop més controlada per un parlament que, a mida que ha anat passant el temps, ha ampliat la seva base d’electors, el 1714 encara molt restringida, fins arribar al total sufragi universal. Des del 1714 no han deixat de practicar i ampliar la tolerància, la llibertat de pensament, de creença religiosa, d’expressió, etc. És clar que han tingut problemes, però problemes normals. Gens comparables a les convulsions,  guerres civils, exilis massius, feixismes, persecucions, tortures i presons per motius polític que hi ha hagut en els països vencedors de la Guerra de Successió, ni res que s’assembli a tot això..

 

Catalunya volia, vol ser, un país tolerant, modern i avançat, estable i tranquil, pròsper i ric, i no reprimit i empobrit per un estat intolerant, endarrerit i de curtes mires.

 

Aquests van ser els dos bàndols que es varen enfrontar, els dos models de societat que estaven en guerra, i es veient com ha anat tot des de llavors que els catalans érem al cantó correcte. Però és clar, als historiadors espanyols no els interessa aquesta anàlisi, i fan una caricatura mentidera de les causes de la guerra.

 

L’altra gran mentida de la historiografia espanyola és dir que la guerra va venir per culpa d’una colla de nobles catalans que volien tenir més poder dintre del regne hispànic, i que el poble català s’hi va veure arrossegat. Això és mentida, ja que el poble català era ben conscient i n’estava molt cofoi de les seves llibertats, i el poble entenia molt bé el que s’hi jugava. Fa federat comprovar com, tres-cents anys després, els polítics espanyols estan convençuts de que el fenomen sobiranista és una conxorxa d’un grapat de polítics i burgesos catalans que volen ampliar la seva base de poder i que ens engalipen a tots amb càntics de sirena.

 

Res ha canviat en tres-cents anys. Ni a França ni a Espanya.

 

Els catalans no lluitàvem pels Habsburg, lluitàvem i lluitem per les nostres llibertats.

 

            Carles Camp

 

P. S. El nom donat a aquest conflicte bèl·lic, Guerra de Successió és, per tant, incorrecte. I és incorrecte perquè no va ser una guerra entre dues dinasties i els seus aliats respectius, va ser una guerra entre dos models de societat. Pdria suggerir noms com Guerra dels dos conceptes, Guerra de la modernitat, Guerra contra l’absolutisme. No ho sé, si que sé que el nom actual no descriu la guerra que va ser.