Editorial agost 2014. Jordi Pujol i el colonialisme

En el moment de fer el present escrit ( agost de 2014 ), Catalunya viu sota la sacsejada de la confessió de frau fiscal que hauria comès expresident de la Generalitat Sr. Jordi Pujol. Els enemics de Catalunya s’hi estan acarnissant, mentre que alguns patriotes porucs es preocupen excessivament de les conseqüències de tal fet.

 

Alhora la Audiencia Nacional està, alhora, investigant altres casos de presumpta corrupció i frau fiscal de la família Pujol, com si fossin els pitjors que mai hi ha hagut, com si els temes dels ERES d’Andalusia i el fet de que el partit que mana amb majoria absoluta a l’Estat Espanyol tingui el seu tresorer a la presó i desenes de milions d’euros i un indeterminat nombre de sobres plens de bitllets que impliquen a persones amb molt importants càrrecs del Gobierno de España fossin temes menors. Tampoc ha de sorprendre que una suposada associació de la societat civil española  anomenada amb el cínic nom de Manos Limpias s’hagi querellat, com a acusació particular, contra l’expresident. Pot estranyar que no hagin tingut cap problema en recaptar els 6.000 € de fiança que el jutjat els va demanar per a anar endavant amb la seva querella ? O que no tinguin cap problema en pagar les despeses de la seva revenja anticatalana amb l’excusa d’una evasió d’impostos que ja jutja un altre tribunal ?  Caldria preguntar-los perquè és aquest l’únic cas de corrupció que els interessa, i no els del PPSOE. O, potser no cal fer-se tantes preguntes, de tan òbvia que n’és la resposta.

 

El que no ha de sorprendre, però, és que això, totes les presumptes irregularitats de la família Pujol-Ferrusola se sàpiguen justament ara, precisament ara, quan és obvi que des dels serveis secrets espanyols ja fa molt de temps que el Gobierno de España té tota aquesta informació. Un representant sindical de la Policia Española ha reconegut públicament que així és, que fa anys que la tenen, i que l’han esbombada ara perquè és ara quan convenia fer-ho.

 

El que hem de fer és, crec, mirar la Història i tot plegat no ens sorprendria tant. Vull dir que, en el països colonitzats, la corrupció hi és inherent i en forma part de la seva estructura política i social.

 

Des de que hi ha països colonitzats el colonitzador hi ha fet dues coses amb les elits. Les que es resisteixen al colonitzador són bandejades i sotmeses, expropiades, arraconades, exiliades, expulsades del país, o, en el millor dels casos, dels entorns del Poder i, en el pitjor, executades. Les que col·laboren reben el seu premi. Diuen que Roma no paga als traïdors, però els colonitzadors sí que ho fan. I molt generosament, per cert.

 

El colonitzador, des de que hi ha colònies és així: arriba a un acord, a vegades tàcit, amb les elits manses i obedients dels països colonitzats: aquestes mantenen al poble tranquil i calmat i permeten que els colonitzadors explotin la colònia, i, a canvi, a aquestes elits, com a premi o paga pels seus serveis, els són tolerades tota mena de corrupteles i negocis o activitats econòmiques fosques. L’elit col·laboracionista no sap, però, que el colonitzador pren nota de tot, i que tot s’ho guarda com a arma per a destruir-lo si la seva fidelitat decau o trontolla.

 

Així veiem el que feren els britànics a la Índia. Aquest anaven estenent el seu domini pel subcontinent des de finals del segle XVIII. Finalment el 1857 va esclatar una revolta contra ells, la coneguda com la Revolta dels Sipais, que va ser durament esclafada. No hi entrarem en detalls de com es va desenvolupar aquesta guerra, que no ve al cas. Acabada aquesta, les elits que havien donat suport a la revolta varen patir mort o exili i la confiscació dels seus béns, o presó en el millor dels casos. Els que varen col·laborar, o almenys romandre neutrals, se’ls va permetre continuar en els seus dominis, que tinguessin la població tranquil·litzada, i que fessin el que volguessin sempre que no interferissin en els assumptes d’interès dels britànics. Als catalans això ja ens sona a música coneguda.

 

El mateix va passar poc després, el 1863, a prop. A Cambodja els francesos, un cop s’havien possessionat del país i n’havien fet un protectorat, varen permetre al rei i la seva cort que continuessin amb els seus negocis i activitats econòmiques, polítiques i socials sense cap mena de problema, amb la condició que deixessin que França hi fes la seva explotació colonial sense interferir-hi i, alhora, tinguessin al poble tranquil i calmat. Els que es varen oposar al domini francès varen seguir el mateix camí que els seus homòlegs hindús.

 

Així ha estat a la Catalunya de la Transición, el la que, durant més de dues dècades hem gaudit de l’oasi català, que a tots ens mantenia obedients, conformats i anestesiats, mentre Espanya ens anava sotmeten a un espoli fiscal sense parangó any rere any. El que ens han robat durant aquesta Transició és tant com el cost del Projecte Apol·lo de la NASA. A banda, els monopolis espanyols hi han anat fent l’agost, i, hores d’ara a Catalunya paguem l’electricitat i l’aigua més cara d’Europa, tenim la pitjor relació qualitat-preu de telefonia i patim la gasolina abans d’impostos més cara d’Europa.

 

Durant tot aquest temps hem anat seguint les polítiques del ara no toca, el nostre mal no vol soroll, peix al cove, etc. Com a premi, els dirigents polítics catalans de la Transició, junt amb les elits econòmiques col·laboracionistes del país, el looby anticatalà bàsicament coneguts com a empresaris del BOE, ha anat també fent el seu agost. D’aquesta manera ens han tingut anestesiats i distrets durant un munt d’anys i s’ha anat endarrerint el procés que ara vivim, que ha sigut quan Catalunya ha dit prou !. Quan el Sr. Jordi Pujol ha manifestat públicament el seu suport al procés independentista és quan tot ha sorgit i li han caigut de sobte, a ell i a la seva família, tots els mals de l’infern.

 

No està pas malament que vagin als Tribunals la manera com se’ns va tenir domesticats durant la Transició.

 

És clar que no hi va pas tota la col·lectivitat que ens va llavors domesticar i distreure i anestesiar. El pitjor escàndol de corrupció és, al meu entendre, el tema de les autopistes, que moltes d’elles ja fa més de deu anys que haurien de ser gratuïtes segons els tractes que varen fer aquestes empreses amb l’Estat, amb el greuge que són les úniques rutes potables de comunicació de Catalunya, sense cap alternativa acceptable, com ara les de Tarragona-Barcelona, Barcelona-Girona, Girona-Frontera, per posar uns petits exemples. És clar que, en aquest cas, els beneficiaris d’aquest manifest robatori als catalans i a totes les empreses, catalanes o no, que volen fer i tenir negocis a casa nostra amb el greu perjudici de l’economia catalana que aquesta extorsió implica, són personatges com el Sr. Isidre Fainé i els altres prohoms de l’antiga Caixa de Pensions. Aquest no tenen cap problema, ja que són manifestament antisobiranistres i són alhora els primers beneficiats dels monopolis d’aigua i energètics que patim els catalans en les nostres butxaques, esmentats més amunt. Tampoc en tenen de problemes altres prohoms de Convergència Democràtica com el Sr. Miquel Roca, advocat i Secretari d’Abertis, l’empresa que, dominada per la Caixa, ens extorsiona amb les autopistes i aquest esmentats indecents monopolis disfressats d’oligopolis, i alhora, advocat de la infanta Cristina de Borbó i amic personal del Sr. Joan Carles de Borbó. Aquests no han de pas patir. No son desafectes.

 

No és acceptable, d’altra banda, que la justícia que vol jutjar els presumptes casos de corrupció i frau fiscal del SR. Pujol i de la família Pujol-Ferrusola sigui la mateixa que no vol jutjar els crims del franquisme ( malgrat la contínua esbroncada que rep des de l’ONU ). Aquesta és la Justicia Española que es nega a jutjar als xenòfobs anticatalans, i absolt a nazis amb excuses tècniques. Seria bo que aquest cas pogués ser tractat per la Justícia catalana i prou, sense interessades ingerències estrangeres i que el Sr. Pujol i els Srs. Pujol Ferrusola sentissin les acusacions en català i en català es poguessin defensar, i no amb la llengua del imperio que la legislación vigente els obligarà a emprar.

 

Fixem-nos, d’altra banda, quines són les zones de l’Estat amb més problemes per corrupció, amb diverses persones ja condemnades a presó, amb presumptes implicacions que arribarien fins a la família reial: el País Valencià i Balears, les dues altres colònies que manté encara l’Estat Espanyol. Alhora, les altres zones de l’Estat amb gravíssims problemes de corrupció, que fa que les dels Països Catalans semblin una broma, amb provats casos de corrupció ubicats a Andalusia i Madrid, centres reals del poder espanyol, del PSOE i del PP respectivament.

 

Quan ens passa alguna cosa greu, tant a nivell individual com col·lectiu, els humans tenim tendència a pensar que el que ens passa és un cas nou, únic, inaudit. Veiem com no és veritat. Aquest episodi que ocupa aquest article intenta fer veure que el que està passant ara mateix a Catalunya és totalment i absoluta normal en els països colonitzats.

 

Hem de ser comprensibles, però, amb el Sr. Jordi Pujol. Tenint en compte que el darrer càrrec electe de la Generalitat, el Molt Honorable Lluís Companys, va morir afusellat, i que PP i PSOE s’han negat a dignificar-lo ni que fos anul·lant el judici i declarant públicament que allò va ser una macabra farsa, acte covard i fastigós, hem de comprendre les precaucions d’un pare de família davant aquest panorama. No fa gaire tal criminal i covard acte, l’afusellament del President Companys, ha rebut públiques lloances del fill d’un nazi austríac protegit per en Franco, periodista que ha dit aquesta barbaritat  públicament en una emissora de televisió, i no ha passat absolutament res. Grups de nazis han amenaçat explícitament i pública de mort als independentistes catalans i concretament al President Mas. La Justicia Española, la mateixa que vol jutjar a ell i als seus fills, no ha actuat d’ofici, s’ha hagut d’esperar una acusació privada, que diversos ciutadans han pagat de la seva butxaca. Els ha jutjat la justícia ordinària, i no la Audiencia Nacional, com correspon a un acusat de terrorisme com és el cas. Aquesta justícia ordinària ha absolt aquest grup de nazis, un d’ells el covard assassí de Guillem Agulló, per un tema tècnic, en part gràcies a la destrucció de proves ( d’armes de foc ) per part de la Guardia Civil, destrucció de proves en un cas de terrorisme que varen perpetrar també per un error tècnic. No calen comentaris. Per molt menys hi ha gent de l’entorn abertzale basc complint condemna.

 

Els missatges són molt clars. Si ets afecte al colonitzador no tindràs cap problema, facis el que facis. Si ets desafecte tindràs tos els problemes del món. El que popularment es coneix com a llei de l’embut, molt ample per un cantó, molt estreta de l’altre.

 

Amb tot aquest panorama  no és gens estrany que el Sr. Jordi Pujol, com a bon i responsable pare de família, volgués tenir fet un racó econòmic per a la seva família fora de les urpes i del coneixement de l’Estat Espanyol, per si fos el cas. Els fets posteriors, tot el que ha passat des del 1980 fins ara, li donarien la raó.

 

Potser farien bé el Sr. Oriol Junqueras i altres persones que són o han sigut alcaldes o regidors per ERC que prenguessin precaucions similars, ja que en Franco va fer afusellar a uns quants milers càrrecs públics d’aquest partit [1], entre ells el President de la Generalitat. I el problema no és que aquests assassinats es perpetressin dins la macabra i cínica lògica d’un règim feixista. El terrorífic problema és que aquests crims, en la suposada democràcia en la que viu l’Estat Espanyol, no es volen ser jutjats per la Justicia Española. La Justícia Española  no ha jutjat ni un sol crim del franquisme. Aquesta és la Justicia que ara jutjarà a l’expresident.

 

Els únics crims del franquisme que ara mateix són jutjats ho són des de l’Argentina, amb tots els obstacles possibles per part de l’Estat Espanyol, i amb l’absoluta manca de col·laboració de par de la Justicia Española, la que ara jutjarà a l’expresident.

 

Si les Cortes Generales del Reyno s’han negat a declarar nul·la la farsa de judici que va provocar l’afusellament del President Companys, si l’Estado Español s’ha negat a processar els criminals del franquisme, és molt lògic que algú que guanya les eleccions a President de la Generalitat volgués prendre precaucions per a  protegir a la seva família, ja que acceptava un càrrec de molt alt risc.

 

Per tant, no dramatitzem.

 

         Carles Camp

 

P.S. La informació que té el Ministerio de Hacienda sobre el Sr. Jordi Pujol l’ha obtingut pagant diners a un(s) directiu(s) d’un(s) banc(s) andorrà(ans) per a que delinquissin i violessin el secret bancari, del Sr. Pujol i de qualsevol altra persona vinculada al sobiranisme o al dret a decidir.

 

De ben segur que en el càlcul de les pseudobalances fiscals fetes a mida del nacionalisme espanyol pels esbirros de Montoro, on s’hi atribueixen a tots els ciutadans de l’Estat, catalans inclosos, les despeses de interés general també hi són contades les despeses de contractació d’aquests i altres delinqüents, així com les assignacions a la Fundación Francisco Franco, la FAES, als inqualificables de Manos Limpias, i a totes les activitats destinades a desactivar el moviment sobiranista, incloses tertulians comprats, els Anacletos, els Mortadelos, etc etc despeses aquestes de interès general  que ens diuen que contribueixen a fer rebaixar l’espoli fiscal català.

 

---