Joan Sales. Carta a Màrius Torres, 08.05.1937

Joan Sales. Carta a Màrius Torres, 08.05.1937

Vilaweb 11.02.13

Barcelona, dissabte 8 de maig de 1937

Estimat Màrius:

El carter ens acaba de dur la teva carta del dilluns dia 3; entre aquella data i la d’avui s’obre com un abisme una setmana caòtica. Una «setmana tràgica» més, a afegir a la llista de tantes com n’ha conegudes la desventurada Barcelona. L’anarquisme hi ha rebut el primer cop mortal; això és almenys l’únic d’indiscutible que ha entrat a formar part de les idees dels desconcertats ciutadans. Hi ha hagut un nombre de baixes que, al servei d’una lluita més elevada, potser hauria bastat per prendre Osca, primer pas per establir contacte amb l’Exèrcit basc que s’està batent d’una manera tan heroica com desesperada.

Pel que fa a mi i els altres «companys tècnics», per fi hem comprès el misteri d’aquesta vinguda de la «columna» en pes a Barcelona quan on hauríem hagut d’anar és a Pina d’Ebre a reforçar el front. Lluny d’anar-hi nosaltres a reforçar-lo, n’han baixat —segons sembla— unitats senceres d’anarquistes i de trotsquistes (com vulgarment anomenem els del POUM) per prendre part en aquesta sinistra algarada a la reraguarda. Abans de donar el se­nyal de la rebel·lió contra el govern de Catalunya, la «columna Durruti» fou convocada a assemblea general de milicians per acordar-ho; els «companys tècnics» també hi érem convocats si bé estàvem molt lluny de sospitar el motiu de l’assemblea.

L’assemblea de la «columna» tingué lloc a l’edifici de la Via Laietana que havia estat del Foment del Treball i ara és de la CNT; nosaltres crèiem que es tractava d’acordar per majoria de vots l’anada a Pina d’Ebre. Estupor: el capitost de la «columna», l’ex-paleta Ricardo Sanz, fa un discursàs molt abrandat per fer saber a la «columna» en pes que el govern de la Generalitat ha provocat la CNT «como un perrito que ladra a un león» comminant-la a abandonar l’edifici de la Telefònica, ocupat pels anarquistes des dels començos del cataclisme. Aquest ha estat el pretext de la rebel·lió. Per una majoria aclaparadora de vots, quasi per unanimitat, la rebel·lió fou decidida. Els «companys tècnics» ens estàvem en grup a part, per marcar que no volíem saber res d’aquell frenesí; en Ricardo Sanz se’ns acostà un cop acabada la votació: «Vosaltres, naturalment» ens digué, «encara que “tècnics” de la “columna”, no esteu obligats a acatar l’acord que s’acaba de prendre; quedeu-vos a casa mentre durarà això. Només us demano la vostra paraula d’honor que no fareu armes contra nosaltres».

¿Què li havíem de respondre? De part seva era un gest cavallerós i per això mateix ens lligava. De manera que ens hem mantingut completament al marge d’aquesta indecorosa baralla de veïnat que ha costat un riu de sang. Si no arriba a ser per la cavallerositat d’en Ricardo Sanz, si aquest hagués volgut fer valer damunt nostre la seva autoritat de cap de la «columna», ens hauríem trobat en la situació absurda de fer armes contra el govern de Catalunya en virtut d’una ordre d’aquest mateix govern, l’ordre destinant-nos a la «columna Durruti» contra la qual vaig protestar tan inútilment en el seu dia.

La delicadesa d’en Ricardo Sanz era perfectament compresa per tots els milicians, que trobaven molt natural que nosaltres, ja que no som anarquistes, no prenguéssim part a la inenarrable gresca. I és que aquesta gent és molt contradictòria; n’hi ha d’excel·lents i fins de magnífics ­barrejats amb assassins i incendiaris. N’hi ha de tots. Jo aquests dies em rosegava les ungles de ràbia imaginant tals o tals milicians, xativesos o empordanesos, i sobretot els trenta-cinc de la meva flamant «secció de fusellers-granaders», amb qui ja començava a lligar-me una certa amistat o almenys una bona camaraderia, fent córrer la pólvora per les barricades contra el govern legítim del seu país ni més ni menys que si els hi atiessin els feixistes. Més de tres-cents anarquistes i potser altres tants trotsquistes fets venir del front hauran trobat la mort sense glòria a la Rambla, a la Via Laietana i una mica per tot Barcelona. Detall revelador: els qui durant aquests mesos infernals gemegaven tant i ens volien fer creure que si eren hostils al govern de la Generalitat era per horror als anarquistes, ara es refregaven les mans davant aquest carnatge i no dissimulaven el seu desig que guanyés la FAI. De la mateixa manera que solen exagerar les victòries de l’enemic, exageraven aquests dies les dels anarquistes. De vegades penso que l’ideal seria enviar feixistes i anarquistes, tots junts, en una illa deserta i que s’ho fessin ells amb ells.

L’enemic, entretant, que hauria pogut avançar per la bretxa que havia obert al front la deserció d’anarquistes i trotsquistes, ha preferit mirar-se els toros des de la barrera: ¿quines ganes, deu pensar, de combatre aquesta gent si ja ho fan prou ells mateixos?

¿Com no sospitaríem que aquest alçament contra el govern legítim de Catalunya, tant més criminal que Catalunya està en guerra, no fou provocat d’una o altra manera per l’enemic? Deu tenir agents molt hàbils ficats dins la FAI i ja devien ser ells els instigadors dels incendis, pillatges i assassinats que van deshonrar la victòria el 19 de juliol de l’any passat. Aleshores s’imposava, com ara, la pregunta clàssica: cui prodest? En aquell moment, vençut el «pronunciamiento» feixista a Barcelona per les forces d’ordre públic de la Generalitat, la guerra quedava esclafada a l’ou o almenys no hauria estat civil per a nosaltres: hauria estat nacional. I era això el que l’enemic havia d’impedir per damunt de tot; arribo a sospitar que fou el mateix enemic, un cop vençut, qui lliurà les armes als anarquistes o se les deixà prendre per ells; seria la resposta més senzilla a la pregunta que tantes vegades ens hem fet: qui armà aleshores els anarquistes? No se n’arribarà a treure l’entrellat mentre no es descobreixin els maneigs dels agents secrets feixistes a Barcelona, però el fet indubitable és que els anarquistes no es van apoderar de les armes fins que els regiments sublevats ja s’havien rendit a les forces d’ordre públic. Tots els testimonis concorden que en el primer moment, quan tot just clarejava l’alba del diumenge 19 de juliol i els regiments sublevats sortien de les casernes per ocupar els punts estratègics de Barcelona, només tingueren enfront seu la guàrdia d’assalt catalana; no fou fins hores després, quan ja els havia vençuts virtualment si bé alguns combats s’allargassaven, que aparegué el paisanatge. Si entre aquest hi hagué morts i ferits (no pas tots de la FAI), és perquè forçosament n’hi ha d’haver entre una turbamulta desordenada de civils que es fiquen a fer nosa entre dos cossos armats que es combaten; només que les bales perdudes ja ho explicarien.

Un conegut nostre, un tal Munné, es trobava precisament per pura casualitat a la plaça de la Universitat poc abans de clarejar l’alba del 19 de juliol i ens ha explicat el que pogué veure, que recorda amb una precisió extraordinària. És un gran excursionista i aquell dia havia de prendre un tren a la de Catalunya per anar no sé on; els simples mortals com ell o nosaltres no sospitàvem pas la que es preparava. Devien ser les quatre de la matinada quan desembocà a la plaça i quedà sorprès veient una companyia d’infanteria formada davant la universitat. El seu estupor augmentà adonant-se d’una secció de guàrdies d’assalt que baixava pel carrer Aribau. L’oficial dels guàrdies es quadrà per saludar el que manava els soldats, el qual es quadrà al seu torn tot cridant:¡viva la República! Els d’assalt, com tranquil·litzats per aquest crit, ja prosseguien la seva marxa en direcció al carrer Pelayo quan els soldats van fer foc contra ells per l’esquena. Alguns van caure, els altres ja replicaven amb el de les seves terceroles; així començà el combat. El nostre home no pogué veure gaire cosa més perquè s’esmunyí prudentment per tornar-se’n cap a casa seva donant-se per advertit: no era un dia a propòsit per sortir d’excursió. Tots els testimonis concorden amb el seu: contra els sublevats només hi hagué en el primer moment la guàrdia d’assalt, a la qual s’afegiren després els altres cossos d’ordre públic (la de seguretat, mossos d’esquadra, guàrdia civil). I era així que el govern ho explicava fins que, segons sembla per atreure’s els anarquistes, decidí deixar dir a aquests que eren ells que «a pit descobert» havien vençut els sublevats. Robar a un cos armat que ha combatut heroicament la glòria d’haver-ho fet és una infàmia; i la infàmia no fa mai profit. Si els nostres genials governants es pensaven haver-se fet seva d’aquesta manera la FAI, ara han pogut veure com s’equivocaven.

Tot seguit que puguem restablir el nostre contacte, els tinents de la «columna» sol·licitarem una entrevista al nou capità general per demanar-li que ens destini a una altra; ¡almenys això hagués servit perquè s’acabi el nostre calvari! Però entretant haurà desaparegut l’Exèrcit de Catalunya, almenys com a exèrcit autònom; fins i tot les forces d’ordre públic, que segons l’Estatut depenien del govern de la Generalitat, passen a dependre del central. Tot plegat fa una tristesa immensa ja que és com un reconeixement de fracàs per part de les autoritats catalanes; cal esperar que vindran dies millors i Catalunya es refarà. Integrats a l’Exèrcit de la República podrem lluitar per Catalunya amb aquesta esperança.

Em trobava ahir a la Rambla quan desembarcaven a la Porta de la Pau els guàrdies d’assalt enviats pel govern central en ajut del de Catalunya; veient-los Rambla amunt, uniformats, marcant el pas, la multitud aplaudia com boja d’entusiasme. Jo pensava amb recança que aquest espectacle esperat durant tants i tants mesos, el d’una tropa uniformada i disciplinada que protegeix la vida i la hisenda dels ciutadans, l’hauríem pogut donar nosaltres ja des del mateix 19 de juliol si al govern d’esquerra no se li hagués acudit de dissoldre els regiments republicans. Quanta sang innocent no s’hauria pogut estalviar i com hauríem pogut concentrar tots els esforços a establir contacte amb els bascos i ocupar Mallorca. D’altra banda ¿era necessari fer venir aquests forasters? La revolta anarquista ja havia estat esclafada per la guàrdia d’assalt catalana, com la feixista el juliol de l’any passat ¿no sembla doncs altra vegada una maniobra per escamotejar als nostres guàrdies, tan abnegats i tan lleials, la glòria que els pertoca?

De moment, i per increïble que sembli, les «columnes» anarquistes subsisteixen, només que ara amb el nom de «divisions»; el govern de la República s’estima més fer els ulls grossos sobre el que ha passat. Els dirigents anarquistes, per la seva banda, ara se n’espolsen tartufescament les culpes afirmant que els qui es van sublevar eren quatre «irresponsables»; un dels qui ho assegura amb tota la barra és en Ricardo Sanz. Han dut els seus a matar-se a les barricades per abandonar-los així que han flairat el tuf de la derrota. Prop del 70% de les baixes han estat dels amotinats, cosa que diu a favor del seu coratge però gens del seu art de guerrejar. D’una i altra banda lluitaven catalans; quanta sang malaguanyada.

Com que la decisió de venir a Barcelona amb tota la «columna» la prengué el «comitè», presidit per en Ricardo Sanz, el 10 d’abril si no em falla la memòria, i com que no era de cap manera a Barcelona on hauríem hagut d’anar sinó al front —si és que teníem vergonya— ja que a Barcelona no hi havíem de fer res, ¿com em faran creure mai de la vida que els fets d’aquests dies hagin estat una reacció espontània de les «masses incontrolades» per replicar a la presa de l’edifici de la Telefònica per les forces del govern? Tot això venia cuinant-se amb gran misteri entre els capitostos de la FAI des de fa un mes o poc se’n falta; es tracta doncs d’un guisat premeditat i no pas per uns quants «irresponsables» sinó pels màxims dirigents d’aquesta secta criminal, que es proposaven submergir altra vegada Barcelona i tot Catalunya en una onada d’assassinats i incendis com aleshores del juliol de l’any passat en vista que en aquests darrers mesos el govern autònom anava restablint l’ordre a la reraguarda; si això que el govern ha fet ara s’hagués fet ja des d’aquell horrible juliol ¡com haurien pogut anar les coses de tota una altra manera!

La millor i més feixuga part de la batalla l’han duta, com aleshores, els guàrdies d’assalt catalans; això que ara ha passat hauria de desfer una vegada per totes l’estúpida llegenda segons la qual foren els anarquistes els qui van derrotar aleshores els regiments sublevats. Si ara no han pogut vèncer tot i que tenien canons, morters i metralladores (sostrets del front) ¿com ho haurien pogut fer el 19 de juliol «a pit descobert» segons els pinta la llegenda?

Fent costat als nostres guàrdies hi ha hagut els homes d’Estat Català i del Partit Socialista Unificat de Catalunya; aquests dos partits en surten reforçadíssims. Les quatre barres, que els frenètics anarquistes haurien arriat de tot arreu per hissar la bandera negra i vermella —la mateixa de la Falange—, tornen a onejar a tots els edificis oficials al costat de la de la República i aquest espectacle reconforta enmig de la tristesa que fa tot plegat.

I no te’n vull parlar més.

T’escric en una taula plena de llibres. M’he fet un tip de comprar-ne amb el propòsit de distreure’m mentre durava la lúgubre xerinola —que em tenia clavat a casa en virtut de la nostra «paraula d’honor»— però et diré la veritat: no els he llegits. No estava d’humor per fer-ho. M’he entretingut, això sí, a escriure una Sonata al clar de lluna, que t’envio; més val que ens refugiem en Beethoven. Ara he començat el Guerra i pau de Tolstoi, que m’apassiona; visc més a Sant Petersburg l’any 1812 que no pas a Barcelona el 1937. Pel que fa a la Barcelona de 1937 com a la de 1936, sospito que no n’arribarem a entendre res mentre algun historiador genial no inventi un nou mètode, el del «filldeputisme històric»; cada vegada estic més convençut del paper que en molts esdeveniments, que altrament resultarien incomprensibles, han jugat els agents dobles, els provocadors, els personatges més sòrdids i més tèrbols, els fills de puta de tota mena en una paraula.