Carles Camp. La inestabilitat d’España i de la seva monarquia

Des del segle XVIII, o abans, països com Suècia, Noruega, Gran Bretanya i altres monarquies parlamentàries europees, s’han caracteritzat per una gran estabilitat institucional i per l’absència de trasbalsos remarcables. Els canvis de monarca s’hi han anat produint sempre de forma tranquil·la i pacífica. Fins i tot si, quan hi ha hagut algun canvi de dinastia, s’ha fet de forma natural i civilitzada.

Actualment, aquest països han fet de les seves respectives monarquies un element identitari i símbol de la seva nació, fins i tot un element folklòric gairebé decoratiu, i no pas una font de sobirania, la qual rau en el poble i prou.

Els canvis de rei s’efectuen amb senzillesa: el rei es mor, se l’enterra amb una funeral solemne i, a continuació, es corona solemnement el seu successor. Més cap aquí, en alguns d’aquest països, com Holanda entre d’altres, quan el monarca ha arribat a una edat avançada ha avisat, amb temps i elegància, amb tranquil·litat i serenitat, que ja era massa gran per assumir la responsabilitat de personificar la corona i, serenament, ha passat el relleu al seu hereu.

D’altres països europeus van fer fora el seu rei i són repúbliques des de llavors, però mentre van ser monarquies l’estabilitat del tron va ser sempre una característica d’estabilitat de l’estat. De les que van fer aquest pas, amb la remarcable excepció de França, cap ha tornat a recuperar aquesta anacrònica i medieval institució.

El cas de la monarquia hispànica, però, és ben anòmal respecte a la resta de monarquies d’Europa. El tron de la corona de les Espanyes ha sigut, de llarg, el més inestable del continent. Des de fa més de dos-cents anys, els canvis de monarca tranquils han estat l’excepció; la tònica ha estat el canvi traumàtic, convuls, caòtic i moltes vegades, fins i tot, violent.

En gairebé 240 anys, la inestabilitat del tron ha sigut la norma en el regne de les Espanyes. Des que Carles III, en morir el 1788, va ser succeït pel seu fill Carles IV. Contant-hi Carles IV hi ha hagut tres dinasties, nou monarques, tres dels quals deposats o obligats a abdicar, dues repúbliques i, per a acabar-ho d’amanir, dues dictadures feixistes. En aquests més de dos segles només hi ha hagut una successió tranquil·la. Fem un repàs.

Carles IV a Josep I. Canvi de dinastia dels Borbó als Bonaparte.

Aquest canvi dinàstic no va ser forçat per l’ocupant estranger com va passar a altres llocs d’Europa a conseqüència de la invasió militar napoleònica, que és la versió que ens intenten vendre els historiadors espanyols. El canvi de rei i de dinastia es va produir voluntàriament, perquè Carles IV va renunciar, va abdicar i va entregar el seu tron i la seva corona a Napoleó; donació ratificada pel príncep hereu Ferran, atesa l’absoluta ingovernabilitat a què havien arribat els regnes hispànics com a resultat de la tronada i absolutista manera d’entendre la societat i la política que havia heretat del seu avi Felip V de Borbó i que s’havia seguit al llarg del segle XVIII.

Josep I a Ferran VII. Nou canvi de dinastia.

La derrota de Napoleó davant dels exèrcits aliats de Rússia, Prússia i Àustria liderats per Gran Bretanya va provocar la caiguda de Josep I com a condició imposada a França i a Napoleó pels vencedors. La Primera Restauració Borbònica, el pas de la dinastia Bonaparte als Borbons no va ser cap mèrit de l’exèrcit espanyol que, amb l’excepció de la batalla de Bailén, va ser absolutament incapaç d’aturar l’exèrcit napoleònic, sinó de Gran Bretanya i els seus aliats.

Ferran VII a Isabel II.

Aquesta successió de pare a filla que, malgrat la minoria d’edat de l’hereva (3 anys), hauria d’haver estat natural i tranquil·la, va ser del tot traumàtica. Es va haver d’adaptar a cuita-corrents la legislació per permetre que una dona regnés. La manera absolutista de governar de Ferran, el manteniment de sistemes socials i polítics caducs i anacrònics va dur a una successió marcada per guerres, pronunciamientos i tota mena de convulsions.

Bona part de la societat espanyola -i de la catalana- preferia com a rei Carles, germà del difunt monarca, la qual cosa va ser l’embrió del seguit de guerres carlines que van marcar al país més de quaranta anys. El canvi de monarca i el nou regnat va ser tot menys tranquil i pacífic.

Isabel II a Amadeu I. Canvi de dinastia.

El desgovern provocat per la manera de fer dels vencedors de la Guerra de Successió van dur el país al caos. Després de guerres, revoltes i noves constitucions es va voler provar de modernitzar al país amb un canvi de dinastia en la figura d’Amadeu I de Saboia. El fet que, poc abans d’arribar a Madrid, el seu principal valedor, el general Prim, fos assassinat i l’enorme garbuix que es va trobar, (que li van fer dir, literalment, que Espanya li semblaven una ‘gàbia de grills’) va nfer que el nou rei renunciés al tron al cap de poc temps. Per cert, Amadeu I va ser el primer rei que es va titular ‘rei d’Espanya’.

Amadeu I a Alfons XII. Canvi de dinastia.

Amb la renúncia del rei es va entrar en una situació molt confosa. Es va aprofitar l’ocasió per proclamar la república, que va durar 11 mesos i va tenir 4 presidents, entre ells Pi i Margall, que volien propulsar una Espanya federal, amb guerra civil carlina en dansa. Tot va acabar amb el general Pavía, predecessor de Tejero, entrant a cavall a les Cortes, i imposant el retorn de l’antiga dinastia, en el fill de l’anterior sobirana. S’encetava el nou règim de la Restauració, la Segona Restauració Borbònica, que es va consolidar en un corrupte sistema d’alternança de partits dominats pels cacics repartits per tot el territori. És cert que la major part del poble va acollir el jove rei amb entusiasme però perquè estava fart de guerres, de inestabilitat, convulsions i patiments i desitjava estabilitat.

Alfons XII a Alfons XIII

Aquest ha estat l’única successió normal en 240 anys. El rei mor, i el seu fill pòstum, l’hereu de la corona, esdevé rei a l’arribar a la majoria d’edat i, mentrestant, hi ha una regència, en la figura de la reina mare. Malgrat les aparences, el sistema de govern va continuar sent corrupte i ineficient, amb molta inestabilitat política i social. I va acabar amb el rei donant suport al règim feixista de Primo de Rivera per intentar salvar, sense èxit, la monarquia.

Alfons XIII a Joan Carles I

Aquesta ha sigut potser la successió més traumàtica mai vista. Alfons XIII, massa implicat en els vicis del sistema de govern de la Restauració, va pagar molt car el suport al general colpista. Va tenir almenys la dignitat de dimitir, marxar com la seva àvia i donar pas a una república que acabaria sent esclafada per Franco i els seus sequaços, militars colpistes que van deixar el país arrasat anímicament, física, moral i econòmica, van imposar un règim feixista i van continuar l’obra descatalanitzadora i anticatalana del seu antecessor Primo de Rivera.

El dictador Franco va deixar com a hereu un nét de l’anterior rei, nomenament ratificat per la Constitució que es va aprovar per referèndum amb soroll de sabres, ja que els militars varen ser un dels principals ponents del text constitucional. No va haver-hi alternativa, o la Constitució del 1978, Joan Carles I de Borbó inclòs, o res.

Així, d’aquesta galdosa i trista manera, va arribar la Tercera Restauració Borbònica, una suposada democràcia sota un monarca triat per en Franco. A banda, cal ressaltar que Franco es va saltar l’ordre dinàstic. Si hi havia d’haver una restauració monàrquica el rei hauria d’haver estat el pare de Joan Carles, Joan de Borbó.

En aquest període que va des de principis de segle fins a la coronació de Joan Carles I, tots els països mediterranis, amb l’excepció del Marroc, havien deixat de ser monarquies. Des de la instauració de la república a Portugal, el 1918 fins a Grècia, el 1968, en aquests cinquanta anys van anar desapareixent totes les corones mediterrànies. A Espanya, dins la lògica històrica del seu àmbit geogràfic ,també va caure la corona, el 1931. La restauració de la seva monarquia, el 1975, va ser una anomalia absoluta i estranya.

Joan Carles I a Felip VI

En primer lloc, cal assenyalar que els catalans, valencians i balears estarem eternament agraïts a Joan Carles de Borbó l’haver posat el nom de ‘Felip’ al seu hereu, nom que, des d’un dels fills de Felip V, mai s’havia posat a cap Borbó, almenys en la seva branca primogènita. Aquest nom de tant mal record en el nostre país és un insult i una humiliació de primer nivell. El nou rei va perdre l’oportunitat de canviar-se el nom al passar de príncep a rei, la qual cosa ens indica que, a l’Estat espanyol i a les seves institucions, l’insult i la provocació ja li van bé. En segon lloc, en les monarquies parlamentàries modernes, sempre succeeix el fill o filla gran. Espanya és l’únic país europeu, si no vaig errat, tret de Mònaco, on es manté la tradició misògina i masclista que les dones no poden regnar si hi ha un hereu mascle.

Joan Carles no volia abdicar en absolut, malgrat la seva edat i el seu precari estat de salut. Però els escàndols de corrupció i la mala imatge generada han sigut un tsunami tan fort que l’ha obligat a sortir de l’escena pública. Va abdicar per sorpresa, precipitadament, i el PP i el PSOE van fer una llei de successió a corre-cuita , en menys de tres setmanes, per poder nomenar el nou rei. La sensació d’improvisació ha sigut absoluta. Els prohoms de l’Estat espanyol eren ben conscients que, malgrat les aparences, estaven fent un nyap i no van tenir el coratge de coronar el nou rei, sinó de ‘proclamar-lo’, la qual cosa ha engrandit la sensació d’anomalia i matusseria. I, per si no n’hi hagués prou, també s’ha fet a corre-cuita una llei per blindar jurídicament l’anterior rei.

Felip de Borbó és proclamat rei vestit de militar, una altra anomalia. El nou rei continua essent el cap de les forces armades espanyoles, càrrec que ha heretat del seu pare qui, al seu torn l’havia heretat de Franco. Es tracta d’un fet insòlit en les monarquies europees en les que, si algun monarca té aquesta facultat, és tan simbòlica que ni s’esmenta, ni menys s’exhibeix, amb la significativa cerimònia de imposició de la faixa vermella per part del seu pare. Bonic i encoratjador.

I, per arrodonir-ho, per si algú encara no havia entès, va fer la seva primera passejada pública i solemne (prèviament prohibida l’exhibició de la bandera republicana o de qualsevol altre símbol antimonàrquic) pels carrers de Madrid en un cotxe que havia sigut de Franco. Un detall significatiu.

Un canvi de monarca de cap manera homologable als estandards normals de les monarquies europees modernes.

Carles Camp

P.S. Imaginem-nos que Alemanya fos ara una monarquia parlamentària. Seria possible que el seu monarca es passegés en públic en algun dels cotxes de Hitler? O el mateix a Itàlia amb un cotxe de Mussolini? Però, és clar, Hitler i Mussolini varen perdre la guerra, en Franco la va guanyar i, això, de tant en tant ens ho van recordant.

Carles Camp. La inestabilitat d’España i de la seva monarquia

Política de cookies