GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica

Articles i documents

Autors
1714
Canàries i Catalunya
Cap a la independència de Catalunya
Catalunya medieval
El franquisme avui
Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Emblecat
Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya
Etimologia de la paraula "Catalunya"
Heràldica catalana a Espanya i el món
Independències americanes
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Carles Camp. ABC-50 hitos de nuestra historia: 30) La Il·lustració. Motí d’Esquilache (1766)

Carles Camp. ABC-50 hitos de nuestra historia: 30) La Il·lustració. Motí d’Esquilache (1766)


En aquest capítol, l’historiador Fernando García de Cortázar pretén resumir tot el que va passar a l’Estat espanyol entre 1714 i 1808 -gairebé un segle-, a partir d’un simple fet, espectacular o almenys cridaner, però tergiversant-ne algunes de les causes i ocultant-ne d’altres.
 
“Las medidas reformistas de Carlos III asustaron a las viejas clases rectores, dispuestas a sacar partido de la xenofòbia contra los buròcratas italianos para impedir el cambio. Un decreto encaminado a mejorar la imagen de Madrid y de sus habitants sirvió de detonante para la crisis.”
 
És cert que Carles III va ser un bon representant del despotisme il·lustrat. que pretenia modernitzar les formes de governar i concedir, tímidament, al poble algunes llibertats que el traguessin dels jous feudals que el sotmetien; jous feudals que Catalunya no havia tingut des de feia segles fins a l’arribada dels Borbons que van reimplantar-los per la força de les armes. El lema dels dèspotes il·lustrats era: “tot per al poble, però sense el poble”. És a dir, les reformes es feien segons els criteris del rei i, com a molt, dels seus consellers, sense fer cas de les opinions populars. Carles III havia portat de Nàpols, d’on havia estat rei abans de ser-ho dels regnes hispànics, uns ministres en qui confiava per fer les reformes que desitjava i que ja havia començat a fer a Nàpols.
 
La historiografia oficial explica que aquestes suposades reformes no van agradar gens a les classes dirigents, les quals van atiar al poble contra els ministres italians del rei. Un quadre de Goya en què es veu com un frare amb un crucifix arenga i encén les masses, és un bon exemple d’aquesta situació. L’excusa per a la revolta va ser un decret del ministre Squillace que pretenia augmentar la seguretat dels carrers de Madrid mitjançant un pla per posar enllumenat públic i, sobretot, prohibint les amples capes i els amplíssims barrets que impedien la identificació dels homes al carrer.
 
Malgrat tot, costa d’entendre com la classe dirigent va poder llençar la gent al carrer amb tanta facilitat. La raó última se li escapa al final de l’article al nostre historiador:
 
“Un motín magnificado por el hambre”
 
Aquesta fou l’autèntica causa de les revoltes que es van produir en moltes ciutats dels regnes hispànics: La Corunya, Oviedo, Santander, Bilbao, Barcelona, Saragossa, Conca, Alacant, Cartagena, Cadis, entre d’altres. Cap d’aquestes ciutats, però,  estava afectada per les normes sobre l’indumentària decretades pel ministre Esquilache. Per què, doncs, una guspira a Madrid va encendre tants focs? García de Cortázar parla de la fam que va fer esclatar la ràbia i la frustració però no dedica ni una sola paraula a explicar el perquè d’aquella fam.
 
Cal recordar que, en aquell moment, el rei de les Espanyes conservava sencer tot l’imperi colonial d’ultramar amb els immensos recursos que això comportava. Malgrat això, la fam i la misèria imperaven i s’estenien en tots els regnes. Com podia això passar en un imperi donde nunca se ponia el sol? Tot plegat és evidència del mal govern i de la mala administració borbònica.
 
Felip V havia signat el 1733 uns ‘acords de família’ amb el rei francès Lluís XV per lluitar contra la Gran Bretanya, acords renovats el 1761 per Carles III. Les guerres contra els briànics, que van generar moltes despeses, no van suposar gairebé cap profit per al rei hispànic i, encara, van obstaculitzar l’arribada dels metalls preciosos americans. Durant la Guerra dels Set Anys (1756-1763), el rei de les Espanyes va perdre Manila, L’Havana i Florida, aquesta darrera no recuperada fins el 1783, i es va posar en perill el mateix imperi colonial.
 
L’enorme i desproporcionada despesa va provocar un gran augment d’impostos i una conseqüent inflació, que van empobrir el poble. La desamortització dels béns dels jesuïtes el 1767 no va ser suficient per compensar-ho. Es van emetre bons al 4 %, que la corona no va poder assumir i que van caure de valor en picat. Tot el malbaratament d’aquestes caríssimes i contraproduents guerres va ensorrar l’economia i va dur la misèria a àmplies capes de la població, fent impossible qualsevol inversió productiva als regnes hispànics i va impedir treure amb prou feines algun profit econòmic de l’immens imperi colonial. Tal i com ho resumeix el professor Josep Fontana, el despotisme il·lustrat tenia molt de despotisme i poc d’il·lustrat [1].
 
Està molt estès el mite que Carles III va canviar l’absolutisme borbònic pel despotisme il·lustrat, que va ser un bon monarca, eficaç, intel·ligent i responsable i que va usar el seu poder per dur a terme una política progressista amb la intenció de modernitzar la societat i millorar la vida dels seus súbdits. Tot mentida.
 
En realitat la seva vida girava al voltant de tres aspectes fonamentals: menjar, dormir i caçar. Els suposats intents de millora, si hi eren, els deixava a uns ministres estrangers i sense recursos. Carles III va prohibir, entre 1768 i 1771, l’ensenyament en català a les escoles de primària i secundària i, el 1772, va prohibir el català en els llibres de comptes de les cases de comerç. Alhora va ser ell qui, buscant una bandera que impedís que la seva flota fos confosa amb la francesa al dur el mateix símbol de família, va muntar un pseudoconcurs per fer de la bandera catalana la primera bandera ‘espanyola’, aplicada primer a la marina i, a partir de 1845, a l’exèrcit de terra i a les duanes.
 
També s’oblida el nostre historiador d’explicar totes les guerres entre 1783 i 1808, primer contra França i després, amb aquesta d’aliada, contra Gran Bretanya, i sempre es va estar en el bàndol perdedor. Primer amb la pèrdua de l’oportunitat de recuperar Catalunya Nord, i després amb les estrepitoses i contundents derrotes navals de San Vicente el 1797 i Trafalgar el 1805 contra Gran Bretanya, que van suposar la definitiva fi del regne hispànic com a potència [2].
 
I de tots aquests fracassos, el senyor García de Cortázar considera que el que todo español debe saber d’aquest llarg període es cenyeix a una revolta urbana, la de Madrid, causada per la manca de tacte d’uns ministres estrangers i del neguit d’una noblesa que veia perillar els seus privilegis per les suposades reformes borbòniques, deixant de banda les altres causes, la fam i la misèria. Només cal conèixer, segons ell, una anècdota sense analitzar-ne les autèntiques causes.
 
 
Carles Camp
29/08/2014
 
 
 
P.S. No és cert que sigués Carles III qui autoritzés els catalans a anar a Amèrica. Els catalans havien anat a Amèrica des del primer moment, fet perfectament documentat. El que va autoritzar Carles III és que s’hi pogués anar directament des de molts ports de la península, sense haver de passar exclusivament pels tràmits i la duana del port de Sevilla.
 

[1] Josep Fontana, “La época del liberalismo”, dins Historia de España vol. 6, p. 19. Barcelona, 2007.
[2] Xavier Deulonder. Visca la Pepa? Els catalans a L’Espanya de la Constitució de Cadis. p. 17-29.Barcelona, 2012.


11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici