Ignasi Aragay La batalla per salvar el Born

De batalla en batalla.

 

El Born, l'escenari que l'11 de setembre del 1714 va protagonitzar la derrota definitiva de Catalunya davant les tropes de Felip V, gairebé tres segles després va tornar a ser objecte d'una batalla, però aquest cop lliurada sobre el paper, a les ones, a les pantalles i als despatxos polítics. L'aparició, el 2002, de les ruïnes de l'antic barri arrasat com a càstig a la ciutat i miraculosament conservades sota la preciosa carcassa vuitcentista del mercat del Born, va provocar una confrontació ciutadana de gran magnitud.

Mai un debat cultural havia omplert en democràcia tantes portades i tants minuts dels noticiaris de ràdio i televisió. La ciutat es va dividir en dos blocs: els partidaris de fer la gran biblioteca provincial (rebatejada després com a Biblioteca Central) que li faltava a la capital catalana, i que encara avui resta pendent, i els favorables a conservar els vestigis de la Barcelona del 1714 en tota la seva extensió. Llibres contra pedres, memòria contra memòria.

Només la polèmica d'una dècada abans (1991) sobre l'escultura del Mitjó concebut per Antoni Tàpies per al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), aleshores amb el Palau Nacional de Montjuïc en obres, pot rivalitzar en notorietat mediàtica i capacitat de penetració popular. Igual com tothom va arribar a tenir una posició més o menys reflexionada a favor o en contra del Mitjó, els barcelonins, i els catalans en general, també es van posicionar en la disjuntiva del Born, que es va convertir en tema de cafè. I si en el cas del Mitjó va sortir-ne guanyadora la visió més conservadora, amb gran disgust de Tàpies, en l'opció del Born es va acabar imposant el risc i l'ambició de fer el doblet: buscar un altre emplaçament per a la biblioteca i conservar al cor de la ciutat el tall d'una altra ciutat, la de fa 300 anys, inventant-li un nou model de museïtzació patrimonial. A la vista del resultat, el risc, sens dubte, va ser encertat pel que fa al Born, però no per a la biblioteca, que no s'ha arribat a fer. El compromís del ministeri, que és qui havia de pagar l'edifici, es va tornar a diluir i més d'una dècada després encara està pendent. Madrid sempre guanya.

 

 

Però com va anar aquella batalla? Quins van ser els actors protagonistes? Quins interessos hi havia en joc? Quin era el debat ideològic subjacent en la nova guerra del Born? La història és menys maniquea de com alguns la van voler presentar. Des d'un principi va quedar clar que no era una reedició de l'eterna pugna ideològica entre nacionalisme i progressisme que havia marcat la política catalana a banda i banda de la plaça Sant Jaume des de l'inici de la Transició. Res d'això. Perquè, per començar, tant la conselleria de Cultura de la Generalitat com l'Ajuntament de Barcelona es van declarar partidaris de fer la biblioteca dins del Born, com estava previst inicialment, conservant, això sí, una mostra visible de les restes del 1714. L'aleshores conseller Jordi Vilajoana, un nacionalista pragmàtic, i l'alcalde Joan Clos, poc sensible al discurs cultural i encara menys a l'identitari, van segellar ràpidament l'acord: la clàssica via del mig, tan pròpia de la política quan no hi ha un projecte fort. Pedres o llibres? Doncs una mica de pedres i una mica de llibres.

Dit això, és cert que la biblioteca era una vella reivindicació, una històrica aspiració de la ciutat, i que la Generalitat tenia coll avall assumir la gestió del futur centre per convertir-lo en el pilar a partir del qual acabar liderant totes les biblioteques populars de Catalunya, un terreny en el qual la Diputació de Barcelona s'enduia tots els trumfos. També és cert que, després d'anys de reclamacions, finalment l'Estat havia compromès una partida pressupostària per començar a construir l'equipament, que s'havia de fer en un lloc cèntric. I, per part de l'Ajuntament, pesava molt la pressió dels veïns per omplir de contingut el vell mercat del Born: la perspectiva d'allargar el malestar al barri feia pànic. El 1993 s'havia pactat fer-hi la Facultat de Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra, després descartada. I l'opció de la biblioteca al Born datava del 1996. Eren molts anys d'espera.

Aquell 2002, doncs, haver de tornar a posar el fre al projecte per culpa d'unes excavacions prèvies reglamentàries era una autèntica nosa. I, al capdavall, amb el pàrquing que s'havia fet davant de l'antic mercat uns anys abans ningú havia piulat. Desmuntar un pacte en què tots hi sortien guanyant per unes pedres que no eren tan antigues (sotto voce, aquest era l'argument estrella), suposava per a Vilajoana i Clos un sacrifici polític massa gran. Quan creus que has aconseguit solucionar un vell plet, quan ja et veus col·locant una primera pedra, fa molta mandra haver d'engegar de nou. Però, malgrat l'acord polític, la batalla tot just acabava de començar i faltaven molts actors per sortir a escena. Per exemple, els historiadors, els arqueòlegs i els museòlegs. La veritat és que la pressió va ser més erudita que popular.

 

 

Especialment faltava un protagonista: l'arquitecte i historiador Albert Garcia Espuche, que s'havia guanyat el prestigi amb l'exposició El Quadrat d'or (sobre la Barcelona modernista) i com a responsable d'exposicions i recerca del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Espuche, a més, era i és el màxim expert en la Barcelona del segle XVII, de la qual tenia un coneixement arxivístic minuciós. L'aparició de les pedres d'aquella ciutat el va deixar impactat: coneixia els noms i cognoms de tots els que havien viscut en aquella ciutat que renaixia de les cendres. Gens sospitós de qualsevol plantejament nacionalista, el seu convenciment que calia salvar les ruïnes del Born de manera integral es va escampar com una taca d'oli. A més, com a arquitecte, podia argumentar la impossibilitat de la convivència entre els dos equipaments.

Vinculat a l'entorn municipal socialista, va començar la batalla per on li era més còmode. Per l'historiador, i aleshores regidor de Cultura, Ferran Mascarell, inicialment favorable a la cohabitació dels dos equipaments. El mateix Mascarell recorda que la visita a les restes el va deixar tocat: "Vaig quedar mut, impactat". Allò s'havia de conservar. Hi podia imaginar la ciutat viva de fa 300 anys i no podia evitar de barrejar-hi els records del mercat, de quan ell, de petit, hi anava a carregar la furgoneta del seu pare. Mascarell -que va arribar a amenaçar amb la dimissió- i Espuche van jugar fort davant l'alcalde Clos i els seus dos homes forts, l'arquitecte en cap Josep Antoni Acebillo i el primer tinent d'alcalde Xavier Casas. Hi va haver una reunió extremament tensa de la qual tothom va sortir tocat.

A l'altra banda de la plaça Sant Jaume, també hi planaven els dubtes. El fet que Espuche, amb l'aval de Mascarell, mobilitzés els grans historiadors del país havia generat nervis, però Vilajoana i el seu home fort a Patrimoni, el llatinista Marc Mayer (expert en el món romà, veia poc importants unes restes del 1700), es mantenien ferms en la decisió de fer possible la cohabitació tot i el manifest avalat per les patums historiogràfiques del país que, com a persones de lletres, refusaven el fals dilema entre llibre i pedres, i exigien la conservació integral del jaciment: entre d'altres, el firmaven Fontana, Riquer, Culla, Albareda, García Cárcel, Salrach, Eva Serra i el mateix Garcia Espuche. Malgrat el revés inicial, el grup no es va donar per vençut i setmanes després visitaven el mateix dia, però per separat, el president de la Generalitat, Jordi Pujol, i l'alcalde Joan Clos. En l'entorn de Pujol, el secretari general de la Presidència, Carles Duarte, va jugar a favor de canviar la decisió que havia pres la conselleria de Cultura. La visita de Pujol al Born i la reunió amb les patums, celebrada el 2 de juliol, van resultar crucials. A més dels esmentats Fontana, Riquer, Culla, Albareda i Espuche, a la cita també hi va assistir Jordi Nadal.

Tot i que oficialment de moment res no va canviar, i que els arquitectes Rafael de Cáceres i Enric Sòria van seguir treballant en la biblioteca dins el Born, i van arribar a presentar-lo en públic, la batalla ja estava guanyada, com finalment es va evidenciar a l'octubre.

Els mesos de polèmica, que havien polaritzat els diaris de la ciutat, amb La Vanguardia clarament a favor de la cohabitació, El País i l' Avui partidaris de la conservació integral del jaciment, i El Periódico ,dubitatiu, s'havia acabat. Ara començava un episodi menys èpic, però més complicat: convertir el Born en un nou tipus de jaciment museïtzat, en un monument viu, que combinés la reconstrucció de la vida urbana del segle XVII, amb l'explicació de la Guerra de Successió i la recuperació de l'arquitectura de ferro del mercat. Es tractava, en fi, de demostrar que l'arqueologia no només no té per què frenar el progrés, sinó que en pot ser un bon estímul.

 

Ara, 11/09/2013