Carles Camp. Hispània capital Tarraco????

L’11 de setembre de 1714, entitats de caire espanyolista organitzen un acte a favor del manteniment de Catalunya com a nació sotmesa, econòmicament, culturalment i lingüísticament, al menyspreu, les humiliacions i la persecució de l’estat espanyol.

L’acte en qüestió tindrà lloc a Tarragona, perquè –diuen- l’antiga Tarraco, en algun moment dels segles V o VI, va ser capital d’Hispània, la qual cosa és una prova irrefutable d’espanyolitat de Catalunya, sempre segons el seu raonament.

Com veurem, això és absolutament fals, no va passar en cap moment.

D’altra banda, cal tenir en compte que Hispània era llavors una mera entitat geogràfica que corresponia al que ara també coneixem com a Península Ibèrica. Encara que, en algun moment, hagués existit aquesta capitalitat, cosa que no va passar mai, el fet de voler confondre una entitat geogràfica tal com se l’entenia en aquells temps amb l’actual estat-nació és una aberració de primera magnitud, que demostra una absoluta ignorància o una grandíssima mala fe, o les dues coses plegades.

Al llarg del segle V, l’imperi romà a l’Europa occidental estava en procés de liquidació. La presència del poder romà a Hispania era, gairebé sempre, més nominal que efectiva, fins a la definitiva desaparició formal, l’any 476. El territori de l’imperi romà d’Occident va quedar repartit entre antics grans propietaris que es van agrupar i van crear alguna forma d’autogovern, amb exèrcits particulars, o, sobretot, entre les diferents nacions germàniques: francs, burgundis, visigots, alans, sueus, vàndals, etc.

A començament del segle V, ja per les dècades de 410 i 420, Hispània estava dividida en diverses províncies o diòcesis. Eren les diòcesis hispaniarum, o sia, les ‘diòcesis de les Hispànies’, perquè n’hi havia dues, d’Hispànies: la Citerior o propera, que correspondrien als actuals Països Catalans més la Vall de l’Ebre, i la Ulterior o llunyana, que corresponia a la resta de la península. Els convocants de la manifestació espanyola ignoren aquest detall. Durant el Baix Imperi, Hispània va ser dividida en cinc províncies, però, a l’època que ens ocupa, l’única zona que l’Imperi controlava realment, i generalment amb moltes dificultats, era la Tarraconense, que corresponia a l’actual Catalunya més la vall de l’Ebre. La resta, Balears inclosa, estava repartida entre sueus, alans, vàndals i diversos senyors locals de les elits hispanoromanes que controlaven de manera efectiva el seu territori.

En aquells anys, l’imperi romà occidental era un caos. El poder central no tant sols no controlava bona part del territori sinó que, a més, se succeïen els emperadors assassinats i els cops d’estat en un quasi permanent estat de guerra civil provocada pels intents de presa de poder per part de tot un seguit d’usurpadors. Aquests alçaven l’exèrcit en alguna zona, aconseguien adhesions -habitualment diferents reis o senyors de la guerra de les diverses nacions germàniques que s’estaven repartint l’imperi- i, si tenien sort, duien les seves forces a la capital, Ravena, on s’apoderaven per la força del tron imperial. Si no tenien sort els assassinats eren ells mateixos.

A partir del començament del segle V, Tarraco es converteix en la ciutat de referència de l’Imperi Romà d’Occident a la Península, desplaçant Emèrita (en poder dels sueus), Hispàlis (controlada pels vàndals i les elits de la zona) i d’altres nuclis urbans. Les raons són fàcils d’entendre:

Primerament, Tarraco era capital de l’única província hispànica sobre la qual l’emperador romà, malgrat les dificultats, tenia un control més o menys directe i efectiu, encara no sempre, i amb moltes dificultats
En segon lloc, amb Tarraco les comunicacions eren més fàcils i s’hi podia arribar fins i tot navegant en un lapse relativament curt de temps.

El 409, un usurpador, Màxim, es va proclamar emperador hispànic a Tarraco -Augustus diocesis hispaniarum , august de la províncies de les hispànies-, com a pas previ al seu intent d’arribar al tron imperial. Es coneix, des d’almenys el 422, l’existència del càrrec de comes hispaniarum, que podríem traduir com a delegat o enviat a les hispànies, amb la missió d’intentar el control imperial a la resta de la Península ja fos per la via militar, la diplomàtica o ambdues alhora. Durant les dècades del 420 al 470, Tarraco va ser la base d’operacions per combatre els regnes germànics dels sueus i vàndals i les revoltes socials dels bagaudes, sempre amb la imprescindible ajuda dels exèrcits visigòtics, habitualment com a foederati o aliats amb les elits romanes. Si aquests entitats espanyolistes prenen com a referència aquests fets per assegurar que Tarraco va ser capital d’Hispània, la qüestió pren tons de comicitat.

D’altra banda, no està documentat que el regne visigòtic establís mai la seva capital a Tarraco. Cap historiador, ni antic ni modern, ho esmenta.

Com a recompensa pel seu suport com a aliats de l’imperi per combatre als altres regnes germànics, huns inclosos, els reis visigots van rebre el control i domini efectiu del sud de l’actual França, del que ara coneixem com a Aquitània i Occitània, i hi van establir la capital a Tolosa. Cap al 470, amb l’Imperi ja molt debilitat i sense cap poder efectiu, els visigots van envair la Provença i l’actual Llenguadoc i vn entrar a la Tarraconse per apoderar-se’n.

La invasió no va ser fàcil, ja que hi van trobar una forta resistència. Les elits locals, d’acord amb la població, ja s’havien organitzat com a poder autònom i van complicar molt l’operació visigòtica. La suposada capital d’Hispània, Tarraco va oferir una forta resistència. La ciutat va ser, finalment, saquejada i destruïda el 472, i això va significar la seva fi com a ciutat més important de la zona a favor de Barcelona, i així ha estat fins al dia d’avui. Els visigots van haver de combatre una ferotge resistència, amb una revolta d’un tal Bordunell, derrotat el 496. Fins el 506, no van conquerir les terres del Ebre, després de derrotar-hi a un tal Pere, rei efectiu de Tortosa. Ambdós cabdills van ser executats.

Amb l’imperi romà ja definitivament desaparegut el 476, els diferents pobles i reis germànics es van anar repartint els territoris, amb un constant clima de guerra entre ells. En aquest context, els visigots van ser contundentment derrotats pels francs el 507 a Vogladum ( l’actual Vouillé ), prop de Poitiers, i els seus dominis van quedar reduïts a la Baixa Provença, la Septimània (l’actual regió francesa del Llenguadoc), la Tarraconense i part de la Meseta, i van establir la seva capital a Narbona. Després de diverses guerres en que només van poder mantenir Septimània, van traslladar la seva capital a Barcelona el 548.

NO van escollir Tarragona, la capital tradicional de la Tarraconense, a causa de l’estat de destrucció que encara arrossegava la ciutat, especialment les seves muralles. És cert que Tarragona, com a conseqüència de la presència de les autoritats eclesiàstiques de l’antiga Tarraconense i per raons tradicionals va seguir essent una ciutat important, però mai va recuperar la seva antiga primacia i esplendor política i econòmica.

Més endavant, quan els visigots van anar estenent el seu domini per la Península, van anar desplaçant la seva capital, primer a Sevilla el 549, després a Mèrida i abans del 560 ja era a Toledo. MAI van posar la seva capital a Tarragona.

Durant bona part del segle IV i les confoses dècades del segle V, el bisbe de Tarraco va mantenir una certa preeminència entre el papa i la resta de bisbes hispànics. El bisbe de Tarraco va ser, durant més d’un segle, el referent de l’autoritat pontifical romana, davant dels altres bisbes hispànics i en les diverses lluites contra les heretgies i cismes, especialment el provocat pel priscil·lianisme. Tampoc no crec que els manifestants espanyolistes de l’11 de setembre de 2014 a Tarragona es refereixin a aquests fets per justificar la suposada capitalitat de què parlen.

Ras i curt, en conclusió: Afirmar que l’antiga Tarraco va ser en algun moment capital d’Hispània no és només una aberració històrica, ÉS MENTIDA.

Segons la lògica dels convocants seria d’esperar l’assistència de portuguesos a la seva manifestació ja que, llavors, el territori de l’actual Portugal formava part de la província romana de les Hispànies. Ja veurem quants n’hi van.

Carles Camp

Per saber-ne més:

Meritxell Pérez Martínez, Tarraco en la Antigüedad Tardía, Arola Editors, Tarragona, 2012.

Josep Maria Salrach, Història de Catalunya. Dirigida per Pierre Vilar, Edicions 62, Barcelona, 1987, Vol. II, p. 55-70.

Ferran Soldevila, Història de Catalunya. Editorial Alpha, Barcelona, 1962, Cap. I – C, L’assaig visigòtic, p. 20-31.

Antoni Rovira i Virgili, Història Nacional de Catalunya. Edicions Pàtria, Barcelona, 1922, Vol. II, Tercera Part, p. 239-318.

Miquel Tarradell, Josep Maria Recasens i Comes, Tarragona. Enciclopèdia Catalana, Quarta reimpressió actualitzada, Enciclopèdia Catalana, SA. Barcelona, 1994, Vol. 22, p. 150-1.

Carles Camp. Hispània capital Tarraco????

Política de cookies