Albert Sànchez Piñol. 1714-2014

La nit de l'11 de setembre de l'any passat estava escoltant una emissora d'abast estatal quan va intervenir Antonio Bolaño, tertulià exaltat, exassessor de Montilla, despatxant-se a gust contra l'exitosa manifestació. Bolaño va descriure Catalunya com un lloc tan enrarit pels sobiranistes, tan intel·lectualment embogit, que alguns fins i tot mencionaven "barbaritats" com "republicanisme monàrquic". Al senyor Bolaño algú li hauria d'haver dit dues coses. Una: que l'expressió republicanisme monàrquic és un terme estrictament acadèmic que fan servir els historiadors per descriure la filosofia política que imperava a Catalunya abans del 1714. I dues: que la ignorància gairebé sempre va de bracet del ridícul.

Els fets del 1714 han generat tants esforços revisionistes que és impossible encabir en un article tots els arguments del megàfon negacionista. Vet aquí els principals.

El discurs de Casanova l'11 de setembre deixa ben palès que els catalans lluitaven pel rei i per Espanya. En efecte, l'últim al·legat del govern català, en circumstàncies extremament patètiques, invoca que la lluita catalana és "per la llibertat de tot Espanya". Allò que el revisionisme no diu és que el significat de la paraula Espanya era radicalment diferent de l'actual. Els historiadors han definit l'Espanya del 1713 com un "Estat Compost", una mena de sistema confederal. És a dir, que la darrera proclama de Casanova era perfectament coherent amb la defensa de les Llibertats i Constitucions.

En qualsevol cas, sabeu d'on han tret els autors revisionistes el fragment de la proclama "espanyolista" de Casanova? De Castellví. Francesc de Castellví va ser un exiliat austriacista que va escriure les monumentals Narraciones históricas, guiat pel desig d'immortalitzar la lluita dels catalans per les seves llibertats. Què fa el revisionisme? De les més de cinc mil pàgines de Castellví n'agafa un fragment minúscul i n'exclou les altres 4.999 pàgines. Bravo. De fet, l'última Diada, el PP va pagar perquè tota la premsa catalana publiqués aquest fragment el mateix 11 de setembre, descontextualitzat.

Això és típic del procediment negacionista. S'agafa un document d'època indubtablement autèntic, s'extrapola i s'obvien tots els altres documents que el contradiuen. Per dir-ho d'alguna manera: imaginem que apareix un informe meteorològic del 7 de desembre de 1941, on s'indica que aquell dia al Pacífic Oriental hi va haver una gran tempesta. La conclusió revisionista seria la següent: "El document demostra que els avions no podien volar; en conseqüència, l'atac a Pearl Harbor mai no va existir".

La repressió filipista no va ser tan greu, i gràcies al nou règim Catalunya va progressar econòmicament. Això és com dir que el franquisme va industrialitzar Catalunya. La historiografia moderna ho ha deixat ben clar: a la postguerra, Catalunya va prosperar malgrat el nou règim i no gràcies a ell. Pel que fa a la repressió borbònica, les últimes investigacions apunten justament en la direcció oposada: encara va ser més greu del que es creia. La pràctica habitual de l'exèrcit borbònic era la de cremar qualsevol localitat on es topés amb una mínima resistència. Una política d'Estat basada en els incendis, les deportacions i les execucions. Ara bé, tot elevant l'anècdota a categoria, el partit Ciutadans, a la seva pàgina web "Vamos a contar diadas" arriba a afirmar que "durante el sitio de Barcelona los pueblos del Pla de Barcelona no sólo acogieron sin problemas a las tropas sitiadoras, sino que los campesinos hicieron pingües negocios con ellas" (sic). Que en aquest moment de les investigacions històriques Ciutadans continuï mantenint una pàgina web com Vamosacontardiadas.com ja no és un fenomen que s'hagi d'explicar des de la demagògia, sinó per la psicoanàlisi.

L'aferrissada resistència barcelonina va ser provocada per un grapat d'aristòcrates i polítics ambiciosos que manipulaven una xusma ignorant. Destaco aquest argument negacionista perquè té 300 anys de vigència. Els botiflers de l'època ja l'esmentaven, i avui en dia, ves per on, s'afirma el mateix del procés sobiranista. El problema és que tenim les actes de les votacions parlamentàries de l'època: en primera instància els nobles van votar en contra que Barcelona resistís, i només van rectificar per la pressió popular.

El bàndol català només defensava un antiquat sistema de furs medievals i privilegis nobiliaris. És urgent, urgentíssim, recuperar Víctor Ferro i el seu El Dret Públic Català. Les Institucions a Catalunya fins al decret de Nova Planta (1987). Ferro il·lumina aquest magnífic edifici que eren les Constitucions, on fins i tot es preveien hàbeas corpus i altres mesures per limitar el poder reial. La guerra de Successió a la Península va ser, de fet, un conflicte entre dos models polítics. A Castella imperava un principi: "La palabra del rey es ley". I en canvi, a Catalunya, la figura reial estava subordinada a les institucions autòctones. Per això un autòcrata com Felip V s'exclamava: "Les últimes corts me'ls han deixat (als catalans) més repúblics que als anglesos" (sic). I és per tot això que els historiadors es refereixen al sistema català com a "republicanisme monàrquic". Ho entén ara, senyor Bolaño, ho entén?

La Vanguardia 07/09/2014

Albert Sànchez Piñol. 1714-2014

Política de cookies