Antoni Sant. Catalunya, exclosa de la història?

Un bon amic de ploma fina i afilada, pedra de toc de molts destacats intel·lectuals progressistes de la generació de la Transició em recomanà la lectura del llibre Comunitats imaginades del destacat pensador de la història Benedict Anderson. Des de la seva militant anglofília el meu bon amic observa amb certa cautelosa precaució el lloc d'arribada dels processos d'autodeterminació en marxa a Escòcia i Catalunya i em diu que la lectura d'aquella obra pot ajudar-me a viure els actuals esdeveniments del país amb més distanciament i prudència. Certament el meu amic no sol errar en les recomanacions i m'ha fet passar molt bons moments amb les lectures aconsellades. Per tant deixo el llibre que tinc a mitges i em poso a llegir el d'Anderson, del qual, certament, he tret més d'una lliçó extrapolable a l'actualitat.

Així prenc bona nota, pensant en alguns articulistes que des del seu pretès progressisme universal blasmen contra el nacionalisme català, de la censura que l'autor dedica “als intel·lectuals progressistes, cosmopolites que insisteixen en el caràcter patològic del nacionalisme oblidant que les nacions inspiren amor i tot sovint un amor abnegat”. “Els fruits culturals del nacionalisme —la poesia, la literatura novel·lística, la música, les arts plàstiques— revelen aquest amor de mil formes i estils diferents.” Igualment irrebatible em sembla com Anderson explica l'origen i fonament de la consciència nacional d'un poble per la confluència de dues condicions objectives: una llengua diferenciada que sigui adoptada com a pròpia pel poder (llengua d'estat) i que, difosa entre els seus habitants, possibiliti la consciència de pertinença a un grup “nacional” (la “comunitat nacionalment imaginada” en paraules de l'autor); i en segon lloc que el sobirà s'humanitzi, deixi de regnar per la gràcia de Déu i passi a fer-ho com un ciutadà més (primum inter pares) establint vincles de lleialtat recíprocs amb els seus connacionals. Ben d'acord, el que sobta, o no tant, és que l'autor negligeixi la pionera aportació catalana als dos factors engendradors de la moderna nació.

Aquesta omissió és repetida en les grans obres de la historiografia, així, en la monumental Ideas. Historia intelectual de la humanidad, hom pot comprovar que en les seves mil quatre-cents pàgines amb més de dos mil cinc-cents noms que segons Peter Watson han influït en la història politicocultural del món, únicament s'esmenta un català, Salvador Dalí (en el capítol del subconscient freudià), i un sol valencià (el papa Borja). Ni una sola referència més a Catalunya o als catalans. No obstant, sabem pels historiadors estrangers que han escollit Catalunya com a objecte de la seva recerca (Vilar, Bonnassie, Elliot, Barbaza, Calmette...) que Catalunya fou “l'única terra on emprar el concepte nació o estat de dret al segle XIII no representa un anacronisme històric”.

És a dir, que la Catalunya medieval fou per a l'Europa moderna una terra fundacional precursora de l'estat de dret (els Usatges són dos-cents anys anteriors a la carta magna anglesa, que és tinguda pels d'història universal com a bressol del constitucionalisme mundial) i amb ell, del govern lliberal (Eiximenis), del pacifisme (Oliba amb la Pau i Treva), de l'entrada de l'estament popular a les Corts (Jaume I), del parlamentarisme (Jaume II), del sobirà no patrimonial companyó dels seus compatriotes (Alfons el Liberal), de la divisió efectiva dels tres poders (Pere III), del recurs d'inconstitucionalitat i del principi de legalitat (constitució de l'Observança de 1481). A més, fou capdavantera de la instauració del feudalisme, de la revolució agrària (remences), de la industrial (“la petita Anglaterra”) i també de la proletària a l'Europa occidental (1936) i, en el que potser és el tret més definitori de l'actual Catalunya, la nació d'acollida que ha integrat l'índex més gran d'immigració del segle XX. Per no parlar de Llull com el primer pensador que va difondre filosofia en llengua vernacla, de Muntaner que ens parla al segle XIII del català com a llengua nacional quan a Anglaterra ni tan sols es parlava anglès, o bressol, l'any mil, de l'art occidental amb la volta o la pintura romàniques, iniciàtiques expressions d'un nou anhel d'espiritualitat (Sant Pere de Roda i Taüll) i terra d'arrencada de l'humanisme i de la poesia i la novel·la modernes amb Bernat Metge, Ausiàs Marc i Joanot Martorell.

El llibre recomanat pel meu amic dóna una explicació cabdal a tan escandalosa exclusió catalana. La història universal es limita a les nacions que han fructificat en un estat perquè, com diu l'autor, “les nacions somien ser lliures i l'emblema d'aquesta llibertat es l'estat sobirà”. Evidentment, dono gràcies al meu bon amic. Un cop més ha encertat la lectura que em convenia.

 

Publicat al PuntAvui 14/0972014