Memòria històrica > Articles i documents

Carles Camp. ABC-50 hitos de nuestra historia: 32) Constitució de Cadis (1812)

L’hito número 32 de la sèrie “ABC 50 hitos destacables de nuestra historia”, tracta de la Constitució de Cadis, que historiadors, intel·lectuals i polítics espanyols presumeixen que va ser l’entrada de la seva Espanya a la modernitat.

Ens explica el García de Cortázar:

“La otra cara de la guerra de la Independencia la dibujarían las Cortes de Cádiz, donde los liberales españoles convirtieron una rebelión popular contra los ejércitos de Napoleón en una insurrección nacional contra la desigualdad y la tiranía.”

Aquesta explicació és, com a mínim, desconcertant. Ho és perquè qui defensava la fi de la desigualtat i la tirania era el règim napoleònic, en guerra amb totes les monarquies absolutistes d’Europa. Napoleó defensava la fi dels privilegis de la noblesa i de l’Església amb el seu Codi Civil. Caldria veure fins a quin punt la insurrecció va ser tan popular com diuen. Darrera els moviments aparentment espontanis, acostumava a haver-hi la noblesa espanyola, amb por de perdre els seus privilegis i els capellans que, temorosos també de perdre les seves prerrogatives, encenien des dels púlpits el poble contra Napoleó, a qui identificaven amb el diable,.

Segueix el nostre historiador:

“Españoles, diría Argüelles, enarbolando la Constitución de 1812 como se levanta una bandera o se construye un sueño “aquí tenéis vuestra patria.”

Teatral i grandiloqüent, recurs habitual quan es defensa alguna cosa buida o insubstancial. L’autor ho arrodoneix amb l’ajuda dels poetes:

“Las naciones, pregonaban los poetas, tenían vida propia y todo era cuestión de despertarles el alma ante el tirano”

Paraules molt boniques que l’autor fa servir, implícitament, per referir-se només als estat-nació, no a les veritables nacions.

En efecte, en aquella constitució Catalunya no va veure reconegut cap dels seus drets. Tots els intents dels representants de les nacions que el Decret de Nova Planta havia deixat sense estat -Catalunya, València, Aragó i Mallorca-, van veure totalment silenciats els seus justos i legítims desitjos.

Va ser la constitució que va definir Espanya com a estat-nació únic i indivisible, amb una nova nació, l’espanyola. Aquest va ser, de fet, el naixement del concepte de ‘nació espanyola’, un invent dels il·lustrats i il·lustres diputats de les Corts de Cadis, una nació que, de fet, mai havia existit. Les nacions que componien i componen l’estat van passar a ser simples regions sense cap mena de dret. Els diputats eren els il·lustrats de totes les zones hispàniques que es creien amb l’atribut de la veritat i de la llibertat, els anomenats liberals que, de fet, només canviaren en la forma el centralisme absolutista borbònic intransigent i irrespectuós amb tot allò que no fos castellà i en castellà i sotmès a l’obediència cega del que digués qui ostentés el poder a Madrid.

El català Ramon Llàtzer Dou, que va arribar a presidir algunes sessions, va proposar que s’hi inclogués algun article que garantís la igualtat entre els diferents territoris a l’hora de pagar impostos. Catalunya patia, des de 1714, una càrrega fiscal molt superior a la que tenien els territoris del regne de Castella. La proposta va ser derrotada gairebé de forma unànime, només la van votar els diputats catalans i uns pocs més.

També es va voler que es legislés que el català tornés a ser idioma oficial. La proposta només va rebre 13 vots a favor.

El il·lustrats i il·lustres diputats espanyols també van mantenir altres formes d’absolutisme lluny de la suposada modernitat. Per exemple, van mantenir que la religió catòlica seria l’única tolerada i, a la pràctica, mantenien molts dels privilegis de l’Església. Hi era totalment absent una llibertat bàsica, la de lliure creença religiosa. Tampoc no hi destacaven ni els avenços socials ni la defensa de les llibertats individuals.

La Constitució de 1812 ho canviava tot perquè tot seguís igual, sobretot pel que fa a Catalunya que es mantenia en el seu estatus de nació sotmesa i espoliada sense que pogués recuperar cap de les llibertats perdudes feia gairebé un segle, amb el Decret de Nova Planta. Els diputats espanyols, en realitat, no creien ni en la llibertat de les persones i menys en la llibertat dels pobles. Totes les nacions hispàniques continuaven sotmeses al diktat del que decidís qui manés a Madrid.

Aquesta Constitució tan lloada i tan magnificada, es va fer malament i sense complir els suposats objectius de donar llibertat i igualtat als ciutadans ni, cosa que no va ser mai ni objectiu, a les nacions de l’estat. La prova és que només va estar en vigor 25 anys, ja que el 1837 va ser substituïda per una altra, i aquesta, vuit anys després, el 1845 per una altra, una república el 1873 i una altra de nova el 1876. Cap d’elles es va fer amb prou força i garanties per al poble i per a les nacions hispàniques. La conseqüència: guerres i conflictes constants durant moltes dècades.

Ras i curt, aquesta Constitució va ser un absolut fracàs: un nyap, el primer d’una llarga llista de nyaps i de fracassos generats per voler mantenir al preu que fos un estat uniformitzat, únic i indivisible i permetre que la casta extractiva espanyola, radicada a Madrid continués amb la seva manera de fer. Tot plegat ha dut a un estat gairebé permanent de baralles i enfrontaments, moltes vegades violents, tan per problemes socials com pel no reconeixement de les diverses nacions de l’estat espanyol.

Carles Camp

10/10/2014

Carles Camp. ABC-50 hitos de nuestra historia: 32) Constitució de Cadis (1812)

Política de cookies